Lluís Gamell

EEUU 2 Hondures 0

2009-07-15T23:47:00.000+02:00

L'organització avui

2009-07-15T23:44:00.000+02:00

Catrachos contra EEUU

2009-07-08T23:34:00.002+02:00

Encara que sembli estrany apareixen aquestes contradiccions, avui la selecció nacional d'Hondures juga contra la dels EEUU.

Avui no hi han manifestacions previstes, el divendres si

Viva Honduras... ara si toca

2009-07-08T23:09:00.002+02:00

No puc deixar de recordar la meva estada a Hondures cada cop que veig a les noticies el que està passant a aquell país, un dels més pobres del mon. Segurament aquesta és la principal causa del cop d’estat, en un país tant pobre com aquell per poder mantenir el nivell de vida opulent de quatre oligarques i alts funcionaris es necessari que ningú amb cap expectativa de incorporar polítiques socials s’acosti al poder. Mel Zelaya va aconseguir el poder presentant-se a unes eleccions pel partit liberal, de dretes, i en una campanya en què un dels principal temes de debat va ser la restauració de la pena de mort com instrument per controlar la delinqüència i la violència.
L’anterior president, Maduro, casat amb una espanyola en un matrimoni que va durar el que dura un mandat, va seguir els passos dels seus antecessors i va fer de la corrupció i del manteniment del poder per una minoria oligàrquica es seu objectiu de mandat.

Avui no he pogut anar a la concentració però faig meva la declaració següent

CONCENTRACIÓN CONTRA EL GOLPE EN HONDURAS
Plaza Sant Jaume, dimecres 8 a les 19.30 hores amb col.lectius hondurenys, peruans i colombians per denunciar el cop que intenta mantenir fora del poder el govern elegit democràticament pel poble d’Hondures.

-------------- Declaración ante el golpe en Honduras Las organizaciones sociales, cívicas y políticas de Catalunya abajo firmantes rechazamos el golpe militar contra el presidente Zelaya, secuestrado por un comando golpista y expulsado de Honduras en la madrugada del día 28 de junio.Repudiamos la interrupción del proceso democrático conquistado por las luchas sociales y populares del pueblo hondureño. La llegada a la presidencia de Manuel Zelaya ha significado la apertura de un cambio político más favorable a las necesidades de la población trabajadora, campesina y pobre, así como el inicio de un proceso reformador democrático.Los pueblos latinoamericanos y sus gobiernos progresistas están protagonizando transformaciones sociales que tienen repercusión en todo el mundo, desarrollando órganos de solidaridad e integración como el ALBA que van en contra de los intereses de los grandes monopolios y las oligarquías. Este proyecto al que se había sumado Honduras cuestiona los privilegios de la oligarquía hondureña. El golpe militar organizado por los grandes empresarios y terratenientes tiene como objetivo la conservación de dichos privilegios, pero sus efectos en caso de consolidarse y triunfar amenazan también con hacer retroceder a América Latina a un pasado ya superado. En memoria de esas luchas y resistencias y en apoyo al pueblo hondureño exigimos:
-Restablecimiento de la democracia y del orden constitucional, y de la Presidencia legítima a Manuel Zelaya.-Que se respete a los dirigentes sociales y populares y se detenga la represión contra el pueblo hondureño-Pleno ejercicio democrático de la población y que se mantenga el proceso iniciado de consulta popular.-Libertad de expresión de todos los medios de comunicación silenciados por los golpistas.-Que se apliquen las Resoluciones de las Naciones Unidas, de la OEA y de la reunión de los países del ALBA en Managua.-Levantamiento del toque de queda y castigo a los golpistas.-Que el Gobierno de Zapatero y de la Generalitat apliquen medidas efectivas para hacer retroceder el golpe de estado y ayuden a recuperar la democracia en Honduras. Llamamos a la ciudadanía de Catalunya a expresar la solidaridad con el pueblo de Honduras que se moviliza en condiciones muy difíciles contra el golpe de estado y a permanecer vigilantes hasta el regreso del Presidente legítimo Manuel Zelaya.

Cal estar alerta: “No pasaran”

2009-04-04T17:42:00.001+02:00

Fa un parell de mesos en un magnífic article, el director del diari italià “La República”, advertia de què Itàlia no es va convertir al faxisme d’un dia per l’altra. “Es un mito eso de que las dictaduras surgen como las setas tras una tormenta veraniega, porque ni siquiera los hongos surgen de la nada. M’ha fet recordar aquest article la notícia de què a la ciutat de Foggia s’ha posat un autobús diferent pels immigrants i l’alcalde de la ciutat, que per més inri és d’un partit de centre esquerra ho justifica per evitat els problemes de seguretat i les bronques amb els “nacionals” que acusaven als immigrants de no pagar el bitllet.
Vittorio Zucconi, director del diari progressista La Reppublica acabava el seu article amb aquesta frase que sintetitza molt bé la meva visió sobre aquesta situació
Quienes acarician el sueño de un gobierno duro y fuerte, que finalmente afronte y resuelva (los problemas), que recuerden la famoso cita de Churchill: “Las dictaduras resuelven todos los problemas menos el más grave: ellas mismas”.

Una bona tertúlia la del mes d'abril

2009-04-04T17:05:00.003+02:00

No sempre passa que e el convidat de la nostra tertúlia mensual sigui noticia de diaris el mateix dia que sopa amb nosaltres. El ponent d’aquest mes ha estat Jean Claude Rodríguez-Ferrera que el dia abans havia estat nomenat Català de l’any en aspectes socials.
En Jean Claude, que es defineix ell mateix com emprenedor social, està desplegant en el nostre país les CAF (comunitats autofinançades), petites comunitats de socis (entre 10 i 30 persones), que aporten petites quantitats de diners i amb el fons creat s’ofereixen petits crèdits als socis, aproximadament de 350 euros, que serveixen per cobrir despeses de reparacions, remeses a països d’origen, llibres per l’escola dels nens…, a un interès molt petit.
Cada comunitat estableix unes regles i cada mes es reuneixen per tornar els diners o demanar nous crèdit. Hi ha un encarregat de la caixa i un altre diferent de la clau. A Catalunya funcionen 22 CAF especialment de grups d’immigrants.
Aquesta idea va néixer a Veneçuela i ara s’està implantant a 12 països més, de forma que s’inverteix la línea normal de què fórmules que funcionen al nord s’exporten al sud, aquí es tracta d’un projecte que va néixer als sud i ara es trasllada al nord.
També ens va parlar d’Ashoka, una entitat americana que neix a mitjans dels 90 d’ entre consultors de McKinsey & Company, amb la missió de formar emprenedors socials i impulsar “empreses” socials i els ajuda a aconseguir màxim impacte social.
En el sopar es va obrir el debat dels models de cooperació internacional, del paper dels Estats i les Administracions públiques en general i de la proliferació de ONG amb diferents perspectives sobre que significa la cooperació internacional. Jo vaig defensar el model de cooperació internacional basat en la creació de ciutadania i xarxa social com a fonament per a la concreció de canvis polítics i socials en aquells llocs on els desequilibris socials, econòmics i polítics són més rellevants, i per tant és més necessària la intervenció i per tant vaig ser molt crític amb els model de cooperació basat en l’assistència i els ajusts directes com per exemple “apadrina un nen”.

És evident que l’impacta de la globalització en els aspectes econòmics està tenint uns efectes desconeguts fins ara en el desenvolupament social de diversos territoris, exemple d’aquesta complexitat podrien ser la India o el Brasil, que han passat a ésser economies emergents però mantenen unes borses de pobresa i desigualtat social molt important. D’altra banda, els factors energètics (ja es comença a parlar de la bombolla energètica en l’economia mundial un cop ha explotat la bombolla Inmobiliaria i abans la tecnològica), fa que en determinats països (Bolívia) l’ inestabilitat política s’estigui incrementant.
En aquest context l’afiançament de la societat civil, la perdurabilitat de la comunitat com estructura social bàsica de relació entre els ciutadans esdevé fonamental i és en aquest sentit en què es fa més evident la necessitat de fer eficaç i eficient la cooperació internacional. Els recursos invertits han de generar el màxim benefici social possible i això també significa reordenar la forma de treballar de les ONG

POTSER SI QUE S'HAN DE DENUNCIAR ELS CRIMS D'ISRAEL?

2009-03-03T23:02:00.000+01:00

Durante los ataques israelíes a Gaza, mientras todas las Agencias internacionales se retiraban del territorio, dos heroicos reporteros españoles, Alberto Arce y Miguel Llorens, permanecieron grabando los bombardeos.Este es el resultado estremecedor y único : Gaza bajo el fuego.

http://www.wipeoffthemap.com/

Quan començara el moment de Hamas

2009-02-03T23:49:00.002+01:00

La situació de Gaza és molt complicada i més abans de què Israel finalitzi el procés electoral en què està immers però en tot cas el posicionament polític d’Europa ha de començar a trenar un estat d’opinió molt clar a favor de un procés de pau i per al seu desenvolupament és fonamental el reconeixement de Hamas com interlocutor. Recullo aqui una entrevista publicada avui a Le Monde a Jean François –Poncet, en aquest sentit. Cal incidir en aquesta línia, el contrari és tancar la possibilitat d’un ordre que porti a un estat d’enteniment sostenible.
Jean François-Poncet, vice-président UMP de la commission des affaires étrangères du Sénat, a rencontré à la fin du mois de janvier à Damas un haut responsable du Hamas, dans le cadre d'une mission sénatoriale sur la situation au Proche-Orient. Dans la foulée de cet entretien, Israël a annoncé, mardi 3 février, avoir annulé tous les rendez-vous prévus par la délégation sénatoriale, à laquelle participait également la sénatrice PS Monique Cerisier-Ben Guiga. M. François-Poncet, qui fut ministre des affaires étrangères de Raymond Barre (1978-1981), estime que le Hamas est désormais ouvert au dialogue avec Israël et doit être considéré comme un interlocuteur à part entière.
Quelles conclusions tirez-vous de vos échanges avec le Hamas ?
Jean François-Poncet : nous avons rencontré Khaled Mechaal, le responsable de l'aile politique du Hamas, qui a son siège à Damas. L'objectif était de savoir où en est le Hamas, qui est manifestement devenu un acteur incontournable de la scène moyen-orientale et un partenaire dont on ne pourra pas se passer dans le cadre d'un règlement du conflit entre Israël et les Palestiniens. Le Hamas n'est plus le mouvement révolutionnaire et religieux que l'on veut bien décrire. Ce mouvement a aujourd'hui une audience réelle parmi les Palestiniens, probablement plus que n'en a Mahmoud Abbas, le président de l'Autorité palestinienne. Le sentiment que j'ai eu est qu'il se situe désormais dans le cadre d'une négociation avec Israël. Le Hamas est encore sur la liste des organisations terroristes, mais nous avons le sentiment que cette phase de son développement est dépassée.
Vous ne considérez donc pas les tirs de roquettes comme des actes terroristes ?
Les tirs s'inscrivent dans le cadre des échanges entre Israël et le mouvement palestinien à Gaza. Vous ne demandez pas si l'attaque israélienne à Gaza est terroriste. Il ne faut pas oublier que la trêve que le Hamas avait conclue avec Israël et qui a été dénoncée il y a trois mois comportait la possibilité pour l'enclave de Gaza d'avoir des relations normales avec l'extérieur, or les Israéliens ont imposé un blocus extrêmement strict. Ce qui a incité le Hamas à ne pas renouveler la trêve et à commencer à envoyer des missiles. Il a eu tort, sûrement, mais cela fait partie du bras de fer qui se déroule au Proche-Orient.
Mais vous êtes bien placé pour savoir qu'Israël ne considère pas le Hamas comme un interlocuteur...
Il est sûr qu'Israël a très mal réagi à notre entretien avec M. Mechaal. Ils ont annulé tous nos rendez-vous car ils refusent pour le moment qu'on ait des contacts avec le Hamas. En agissant ainsi, Israël signifie clairement à tout le monde que ceux qui prennent contact avec le Hamas seront mis au frigidaire. Mais nous sommes dans une évolution...
Aujourd'hui, ni la France ni l'Europe ne considèrent le Hamas comme un partenaire. Mais le moment viendra où tout le monde, à commencer par les Américains, sera obligé de reconnaître les faits. On parle de rassembler les Palestiniens, ce qui signifie réunir Abou Mazen [Mahmoud Abbas] et le Hamas dans un gouvernement d'union nationale, qui est incontournable si on veut qu'un accord de paix tienne. Nous avons pris l'engagement de négocier avec ce gouvernement d'union nationale, or dans ce gouvernement, il y aura le Hamas. Ils sont des acteurs de fait.
On évoque souvent la charte du Hamas, qui prévoit la destruction d'Israël. Est-elle toujours d'actualité ?
Non, nous en avons parlé. M. Mechaal l'a balayée d'un revers de la main. C'est une charte, comme celle que l'OLP a longtemps eue avant d'y renoncer. Il n'a pas parlé d'y renoncer, mais il ne s'y est pas non plus référé. C'est un stade qui me paraît aujourd'hui dépassé.
Cette charte n'est-elle pas incompatible avec le statut d'interlocuteur que vous reconnaissez au Hamas ?
A partir du moment où ce mouvement se situe dans la perspective d'une négociation, c'est forcément avec Israël. Certes, il ne se propose pas de reconnaître Israël. Mais le fait d'entrer dans une négociation serait difficile à comprendre s'il n'implique pas de reconnaître le partenaire avec lequel on parle.

Eluana Englaro,

2009-02-03T23:37:00.001+01:00

Eluana Englano és el nom d’una noia italiana que fa 17 anys que està en coma. La justícia italiana volia fer realment justícia i va autoritzar desconnectar el sistema d’alimentació artificial que manté en vida a aquesta dona.
El Govern italià i l’església italiana juntament amb el Vaticà han iniciat una campanya per tal que aquesta mesura no es dugui a terme. A vegades davant de determinades situacions es pot dubtar sobre l’eutanàsia, en d’altres difícilment hi cap el dubte. Aquest és un d’aquest casos. No es tracta de dignificar la mort sinó de dignificar la vida, i aquells que tracten d’homicides als familiars i metges de l’Eluana quan diuen que ho fan en defensa de la vida en realitat sembla que ho facin per l’egoisme de no voler acceptar que a vegades no tenen raó i abans de reconèixer valors diferents al seus defensaran la indignitat. Potser va sent hora de més campanyes en defensa de la laïcitat i no tant per defensar un concepte sinó per la defensa de la llibertat de pensament.

CRIMS DE GUERRA: ISRAEL

2009-02-02T20:17:00.002+01:00

Us adjunto adreça amb una iniciativa de denúncia a Israel per crims de guerra a través d'una campanya en 16 llengues.

http://www.tlaxcala.es/detail_artistes.asp?lg=es&reference=268

CRISIS I POBRESA

2009-01-26T00:30:00.002+01:00

La crisis comença a passar factura i com sempre els primers que la paguen són els treballadors. A diferència de la recessió dels anys 92-93, apareix una nova situació molt preocupant que afecta especialment a la població immigrant. L’Obra Social de Caixa Catalunya ha presentat aquesta setmana el seu Informe d'Inclusió Social a Espanya, que analitza el risc d'exclusió a Catalunya i la resta de l'Estat tenint en compte aspectes com l'accés a l'habitatge, el mercat laboral i el cicle de la vida. Aquestes són algunes de les conclusions: >> El 19,9% de la població a Espanya viu algun tipus de pobresa. A Catalunya la xifra és la mateixa i suposa 1,3 milions de persones.>> Uns 240.000 menors d’entre 0 i 16 anys viuen en situació de pobresa a Catalunya. En general a l’Estat el 24% de les persones en pobresa són menors –solen viure pobresa severa- i el 31% són gent gran –afectada per la pobresa moderada. >> Apareixen nous contextos de pobresa marcats per les etapes de la vida. La pobresa pot venir després d'un divorci, per apostar per una família monoparental o per la longevitat de la gent gran. >> El 25% de les persones immigrades són pobres, respecte al 19% dels espanyols. Si es parla de pobresa alta la xifra és el doble, i en el cas de la pobresa severa es triplica. La meitat dels menors immigrants viu en llars pobres. >> La situació de pobresa entre la gent jove no existeix bàsicament perquè viuen a casa amb els pares. Si s'anessin a viure en parella amb un fill petit i només treballés un dels progenitors la pobresa augmentaria al 80%. >> El model de benestar i protecció social a Espanya s'ha focalitzat en col·lectius com la gent gran, però té molt baixa intensitat protectora per als menors.

L’any 2009 serà transcendental per veure si la recessió es converteix en depressió. En aquest context esdevé fonamental consolidar les polítiques socials, per tal de garantir la inversió de l’estat en les infraestructures socials (hospitals, escoles....) que donen feina a la construcció i a més consoliden llocs de treball.

El discurs de l’Obama d’aquesta setmana sobre la situació econòmica als EEUU més enllà del seu contingut és important en tant que apel·la a valors i a esforços personals per sortir d’aquesta situació. Aquest discurs s’ha de traslladar al nostre país. Fer-nos responsables de la solució passa en una primera fase per no generar falses expectatives, afrontar la realitat i tocar de peus a terra. Per tot això és important que els nostres polítics abandonin un tipus de discurs més proper al realisme màgic (molt adequat per a la literatura però no per a la política) i liderin des de la realitat, començant per veure que es fa amb tota aquesta població que viu algun tipus de pobresa.

POSSIBLEMENT DÉU NO EXISTEIX

2009-01-13T00:20:00.001+01:00

Sembla que el laïcisme passa a l’ofensiva. La campanya publicitària que senyala que possiblement Déu no existeix ha obert un debat en els mitjans de comunicació que ha de servir per tal de què tots aquells que pensem que les actuacions dels homes i les dones no han d’estar condicionades per les creences de uns quans i per tant l’organització política de la que ens hem dotat (l’ESTAT) molt menys hem de fer valer aquest posicionament en un entorn on el respecte per les creences religioses han de formar part de la forma d’actuar i viure individualment sense imposar-se al demès.

Bona nit i bona sort

2009-01-07T23:55:00.001+01:00

http://www.dailymotion.com/video/x7rcij_wooden-cradles-de-edu-glez_shortfilms

PROU

2008-12-30T11:46:00.003+01:00

NOTA DE PREMSA
Barcelona, 28 de desembre de 2008
PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE
PALESTÍ
L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat
d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre
indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a
casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no
és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana.
És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut
diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per
altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament
ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una
situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de
recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit
israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.
Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta
la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les
greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del
dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les
relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a
la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la
democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica
nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa
nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el
seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu
“d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU
que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la
comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel.
Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les
parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest
cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem
una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la
cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de
Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els
acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu,
espanyol i català, i per això reclamem:
- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.
- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el
departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan
promovent.
Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social,
Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional,
CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat
Palestina de Catalunya.

In memoriam Rosa Bonillo

2008-12-27T20:32:00.000+01:00

Ahir es va morir la Rosa Bonillo, a l’Hospital on havia treballat durant molts anys i en el què , com em comentava la seva mare aquest matí, havia expressat intensament la seva rebel·lia. Una rebel·lia positiva, una rebel·lia que volia canviar el món, una rebel·lia per ajudar als seus companys. Ha mort dignament igual que va viure i això encara la fa més gran.
El seu recordatori diu: “Gràcies a la vida, per haver nascut dona, per estimar i ser estimada, per mostrar-me les injustícies, per mantenir-me lluny de poder. Gràcies a la vida per haver-me fet infinitament rebel” i jo voldria afegir-hi per haver-te fet bona persona.

Un altre món és possible

2008-12-27T20:14:00.001+01:00

L'amic Jusús m'ha felicitat l'any amb aquest video i creec que es digne de compartir.

Cuánto arte hay en el mundo…

http://www.youtube.com/v/Us-TVg40ExM&hl=es&fs=1

UN MOMENT PER L’ESPERANÇA

2008-11-05T22:13:00.002+01:00

El triomf d’Obama en les eleccions presidencials nord-americanes obre una nova perspectiva sobre la política mundial. Però abans una reflexió interna que em feia l’altra dia un amic: desprès de més de 40 anys els pensaments de Kennedy i Martin Luther King han reeixit i d’alguna forma s’ha venjat el seus assassinats de la forma més digna possible, mitjançant les urnes.
A nivell més global, penso que es pot ser optimista però no més enllà del que la realitat ens indiqui. Canvi si, canvi espectacular? No ho sé. La configuració del seu equip i les decisions preses en el primer semestre de l’any vinent ens donaran més pistes.
Les expectatives generades per aquest canvi s’han de concretar a curt termini el iniciatives en el camp de l’economia i de la seguretat internacional. El primer moment important serà la pròxima cimera internacional per iniciar el disseny de la fulla e ruta del canvi del sistema econòmic actual (malgrat el seu mandat no comenci fins el gener haurà de marcar la seva línia ideològica en aquesta cimera si vol ser respectat a nivell internacional).
I parlava d’ideologia, perquè malgrat els seus adversaris l’acusaven de socialista, des de el seu discurs en la convenció demòcrata de fa quatre anys fins a la seva campanya presidencial s’ha produït un progressiu centrisme del seu discurs i que ara des de la presidència haurà de definir el perfil del seu mandat.
Un altre aspecte a destacar d’aquesta campanya ha estat la mobilització política sense precedents especialment en els joves. Avui a la ràdio Santiago Carrillo deia que aquesta era una situació equiparable al triomf de la república o de les eleccions del 82 en què va guanyar Felipe Gonzalez. I juntament amb això que ho tornat a la tribuna política la definició de polítiques dirigides a classes socials, especialment rellevant a l’hora de determinar la política impositiva i la de garantir drets socials com ara la cobertura sanitària. En temps de crisi és important veure com s’afrontaran aquests temes

2008-11-03T22:39:00.000+01:00

DeclaraciÓn sobre la propuesta de una “Cumbre Global” para reformar el sistema financiero internacional

2008-11-02T09:52:00.002+01:00

Antecedentes
En los últimos meses se ha visto una de las crisis financieras más significativas de la historia de Norte América y Europa. La respuesta fue igual de histórica. Para evitar recesiones regionales y globales y restablecer la estabilidad y la confianza en el mercado, los gobiernos del Norte están llevando a cabo un programa masivo sin precedentes de intervención gubernamental y nacionalización de bancos, inyección generalizada de subsidios a instituciones en crisis y la re-regulación de sus sectores financieros.
Esta respuesta contrasta directamente con las austeras políticas neoliberales que se le vienen imponiendo a los países en desarrollo por parte del Banco Mundial, el Fondo Monetario Internacional y los países desarrollados durante los últimos treinta años. Los gobiernos fueron forzados a liberalizar las barreras comerciales, desregular los mercados financieros y laborales, privatizar las industrias nacionales, abolir los subsidios y reducir el gasto social y económico. El estado vio drásticamente reducido su rol.
Este doble estándar no solamente es inaceptable, sino que también es una señal de la desaparición del fundamentalismo del libre mercado. El sistema financiero internacional, su arquitectura e instituciones han sido sobrepasados totalmente por la magnitud de la actual crisis financiera y económica. El sistema financiero, su arquitectura e instituciones deben ser completamente replanteados.
Una verdadera respuesta global a una crisis global
En las últimas semanas, dirigentes mundiales han reconocido las deficiencias del sistema actual y manifestado la necesidad de reunirse para abordar un conjunto más amplio de propuestas para reformar el sistema financiero mundial y sus instituciones. El G20 se va a reunir en Washington DC el 15 de Noviembre para comenzar las discusiones. Es, por supuesto, imprescindible llegar a un acuerdo sobre medidas inmediatas para hacer frente a la crisis, y hacemos hincapié en que debe darse prioridad a los impactos sobre los empleados y trabajadores comunes, a los hogares de bajos ingresos, jubilados y otros sectores muy vulnerables. Pero nos preocupa profundamente que las reuniones propuestas se lleven a cabo de una forma apresurada y no incluyente, y que por lo tanto no aborden la amplia gama de cambios necesarios ni asignen equitativamente la carga de los mismos.
Aunque la crisis se originó en países del Norte, los impactos serán probablemente mayores en los países en desarrollo. Por lo tanto, es fundamental que todos los países tengan voz en el proceso de cambio de la arquitectura financiera internacional. Soluciones no equitativas ni sustentables para transformar el actual sistema serían el resultado de una conferencia preparada con urgencia y que excluye a muchos países y a la sociedad civil. Esos esfuerzos pueden socavar de hecho aun más la confianza pública y limitar a los países que ya están optando por soluciones regionales por sobre un sistema financiero internacional más fuerte, más coherente y más justo.
Nuestras demandas –tiempo para repensar a fondo
Nosotras, las organizaciones de la sociedad civil abajo firmantes, apoyamos una transformación imprescindible y de largo alcance del sistema económico y financiero internacional. Para servir a este fin, apoyamos una conferencia internacional convocada por las Naciones Unidas para examinar la arquitectura financiera y monetaria, sus instituciones y su gobierno, pero solamente si la reunión se compromete en un proceso que:
Es incluyente y da participación a todos los gobiernos del mundo;
Incluye a representantes de la sociedad civil, a grupos ciudadanos, movimientos sociales y otras partes interesadas;
Tiene un calendario claro y un proceso de consultas regionales, en particular con quienes son más afectados por la crisis;
Es amplio en su alcance, encarando toda la gama de temas e instituciones;
Es transparente, con propuestas y proyectos de documentos puestos a disposición del público y discutidos antes de la reunión.
Debe hacerse pleno uso del nuevo grupo de trabajo de las Naciones Unidas sobre el sistema de financiación mundial, la próxima reunión sobre Financiación para el Desarrollo y otras instancias de la ONU para preparar esa reunión mundial.
No existen atajos fáciles en la búsqueda de soluciones en la transición del sistema actual –que ha fomentado la inestabilidad y la inequidad- hacia otro justo, sostenible y responsable que genere beneficios para la mayoría de los pueblos del mundo.

Una mica d'humor britànic per explicar la crisi

2008-10-28T20:32:00.001+01:00

http://www.dailymotion.com/video/x684wa_the-last-laugh-george-parr-subprime_fun

Zapatero a la cimera que ha de canviar el capitalisme

2008-10-26T22:23:00.000+01:00

Quan el president de França, que coincideix temporalment amb el president de la UE i el dels EEUU acorden convocar una cimera de mandataris per establir les noves regles del capitalisme sembla ser que també acorden quins seran els convidats que durant un parell de dies debatran el nou sistema econòmic per a tot el mon. No he mencionat els noms d’aquests personatges perquè al meu entendre són circumstancials i de caràcter temporal, l’un per què properament deixarà la presidència del la UE i l’altra per què ja fa unes setmanes que no pinta res als EEUU.
Resulta sorprenent que es parli dels G-8 i del G-20 per determinar els mandataris que han de representat a tot el món per resoldre el galimaties de la crisi mundial. No seria més normal que les regnes d’aquesta situació per la transcendència del que s’ha de resoldre no les agafés una institució multinacional. No seria més normal que a més a més dels països poderosos hi haguessin representats de països amb una situació econòmica més precària, com pot ser el llistat de països més endeutats. Benín, Bolivia, Burkina Faso, Camerún, Chad, Costa de Marfil, Etiopía, Gambia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Guyana, Honduras, Madagascar, Malawi, Malí, Mauritania, Mozambique, Nicaragua, Níger, Rwanda, Santo Tomé y Príncipe, Senegal, Sierra Leona, Tanzania, Uganda, Zàmbia. Segurament els criteris d’aquests països per trobar una solució a la crisi mundial també s’hauria d’escoltar. Així potser tots aquells països que fa un parell de mesos van fer el sord davant la petició de la FAO de cobrir les necessitats per evitar la fam a molts dels habitants d’aquestes nacions els podrien explicar d’ on han tret els diner per salvar els bancs especuladors amb diners públics.
Per això crec que Zapatero ha d’anar a aquesta reunió i poder explicar que socialdemocràcia vol dir llibertat, igualtat i solidaritat. El debat no només ha de ser en criteris econòmics, si no també ideològics i per tant hi ha d’haver un equilibri i a l’Europa actual Espanya forma part de l’equilibri. La política exterior d’Espanya que per molts ha estat asprament criticada ara s’ha de reivindicar, i s’ha de fer posant sobre la taula un model econòmic basat en els fonaments de la socialdemocràcia: Flexibilitat i igualtat en el mercat que ens ajudin com a consumidors, garantir l’ igualtat d’oportunitats, reformes per millorar la capacitat d’inclusió dels més desafavorits (ascensor social).
Zapatero ha d’anar a fer allò que molt bé definia Bobbio com a funció de l’esquerra “oposar-se i corregir periòdicament noves formes de desigualtat i autoritarisme que es van produït periòdicament”.

Què passa els caps de setmana en l’economia mundial?

2008-10-19T23:31:00.001+02:00

Les noticies del cap de setmana passat en relació a la voluntat d’intervenció dels Estats que en un primer moment ens varen semblar estar dirigides a calmar els mercats, aquest cap de setmana ens semblen més el primer capítol d’una intervenció ja prevista amb les dades que manejaven els polítics. La intervenció del govern holandès sobre ING i la situació de Caisse d’Epargne a França en són l’avançada. D’alguna forma ens estan dient que els milions d’euros que tenen previst invertir ja tenen destinatari concret.
En tot cas, el cas de Caisse d’Epargne és significatiu. El seu equip directiu ha presentat avui mateix la seva dimissió, es consideren culpables de la mala situació financera de l’entitat i renuncies a qualsevol indemnització per marxar del banc.
Aquest pot ser un bon exemple a seguir pels piròmans de la foguera de les vanitats. Cada cop que l’Estat hagi de comprar actius d’una entitat financera per salvaguardar els estalvis de la gent hauria d’anar acompanyada de la dimissió dels responsables de l’entitat. El nou contracte social ha de començar per una higiene del sistema.
Espero que ben aviat arribi un cap de setmana (recordeu que les borses fan festa els caps de setmana) en què les noticies siguin els gols de la lliga de futbol i no el nom de l’entitat financera que entra en crisi.
Però la crisi financera és l’auguri de la crisi real de l’economia, aquella que afecta a la ciutadania i que ja ha començat a aflorar en forma d’expedients d’acomiadament. El nostre és un sistema garantista. L’autoritat laboral (La Generalitat en el cas de Catalunya) ha d’aprovar els expedients de regulació de l’ocupació per circumstàncies productives o econòmiques. Un govern de la Generalitat d’esquerres ha de ser molt curos en trobar els mecanismes per garantir la productivitat de les empreses i d’altra banda saber desemmascarar els especuladors aprofitats de la situació, com molt sembla ser la situació dels expedients de Nissan i Frigo. Espero que el govern estarà a l’alçada de les circumstàncies.

Això és crisis........ i ja ve d'abans

2008-10-14T23:23:00.003+02:00

Más de 1,000 millones de seres humanos viven con menos de un dólar al día.448 millones de niños sufren de desnutrición. 20% de la población mundial detiene el 90% de las riquezas.Un niño de cada cinco no tiene acceso a la educación primaria.80% de los refugiados son mujeres y niños.Las mujeres ganan 25% menos que los hombres a competencias iguales. 876 millones de adultos son analfabetos, de los cuales dos tercios son mujeres.Cada día, 30 000 niños de menos de 5 años mueren de enfermedades que hubieran podido ser evitadas.En los países en desarrollo, más de un niño de cada diez no llegará a cumplir los 5 años.Más de 500 000 mujeres mueren cada año durante el embarazo o en el parto.42 millones de personas viven con el virus del SIDA, de las cuales 39 millones viven en países en desarrollo.El HIV/SIDA es la principal causa de fallecimiento en África subsahariana. Al horizonte del 2020, algunos países africanos podrían perder más de una cuarta parte de su población activa por causa del SIDA.Más de 1,000 millones de personas no tienen acceso a agua potable. En África subsahariana, cerca de la mitad de la población no tiene acceso al agua potable.2,400 millones de personas se ven privadas de instalaciones sanitarias satisfactorias.En África subsahariana, una persona de cada tres sufre hambre crónica. 2,800 millones de personas, es decir, cerca de la mitad de la población mundial, viven con menos de 2 dólares al día.

*Fuente: Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo.

Espero que res no torni a ser igual

2008-10-13T23:22:00.002+02:00

Quan les borses de tot el mon sembla que estigin pujades al Dragon Kan, els polítics han pres la ferma decisió de no deixar enfonsar el sistema financer. Resulta de molta importància pel nostre entorn aquesta decisió, en tant que,si bé és cert que els nostres bancs en principi no estan amenaçats per aquesta cadena de fallides, també ho és que l’endeutament de les famílies catalanes és del més elevat d’Europa i que les nostres empreses necessiten del crèdit immediat per continuar funcionant. Aquesta garantía d’estabilitat només la pot establir l’Estat. Ara recordo a tots aquells que criticaven l’Estatut de Catalunya per ser massa intervencionista en l’economia, en la general i l en a més domèstica. Aquells que ho criticaven són ara els primers que demanen al Govern de la Generalitat que intervingui. Coses de la vida.

Aquesta intervenció del Govern de la Generalitat per garantir la sostenibilitat de l’entramat econòmic del nostre país només serà possible si es resolt de forma satisfactòria la negociació del finançament autonòmic i local. Les administracions més pròximes són les que poden intervenir en garantir l’economia domèstica.
Els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat han de presentar-se en clau socialdemòcrata: mantenir la despesa social i invertir en productivitat és a dir en I+D+i i en capital humà.
Per tot això quan avui he llegit que han concedit el Nobel d’Economia a Paul Krugman, he pensat que d’alguna forma es reconeixia el triomf de les teories econòmiques progressistes (no m’atreveixo a denominar-les socialistes)sobre el xantatge neo conservador.
Quan Paul Krutman es presenta ho fa així. "Crec en una societat relativament igualitària, fundada sobre institucions que limitin tant la riquesa com la pobresa extremes. Crec en la democràcia, en les llibertats civils i en l'imperi de la llei".
Aquesta és la via per sortir de la crisi actual

Deixem les coses clares

2008-10-07T20:21:00.000+02:00

Manu Chao dixit

2008-10-05T12:35:00.001+02:00

http://www.dailymotion.com/video/x6vqqb_manu-chao-pk_music

“Sólo puede ser presidente de la República alguien que desea, ama y quiere.”

2008-10-04T15:55:00.001+02:00

El canvi a EEUU es diu Barack Obama

2008-10-04T15:17:00.002+02:00

Les eleccions a EEUU han esdevingut d’una transcendència a nivell mundial per molts motius però a més a més els mitjans de comunicació i les noves tecnologies fan que aquest debat es traslladi a arreu amb molta més intensitat. La política a EEUU té un apartat que a mi no m’agrada i és aquella part de la política més propera a l’espectacle que al debat real. Per això més enllà dels debats i dels grans discursos i de les enquestes és molt interessant poder fer una lectura més serena dels discursos dels candidats i dels seus programes.
No se us escapa que prefereixo que guanyi Obama, i no només per evitar un nou mandat conservador sinó perquè en el seu discurs s’intueixen una música que sona molt bé. És cert que per ara no ha ensenyat molta de la lletra que ha d’acompanyar aquesta música. Exemple d’aquesta música és el discurs que va fer a St. Paul ( Minnesota ) la nit del 3 de juny de 2008 quan va proclamar-se guanyador de les primàries:
“Canvi és aixecar una economia que recompensi no només la riquesa sinó també el treball i als treballadors que l’han generat. És comprendre que els problemes als que han de fer front les famílies treballadores no poden resoldre’ls demanant miler de milions de dòlars en més reduccions d’impostos en empreses i executius riquíssims, sinó concedint aquestes rebaixes fiscals a la classe mitja, invertint en infraestructures, que se’n venen a terra, transformant la forma en què utilitzem l’energia, millorant les nostres escoles i renovant el nostre compromís amb la ciència i la innovació. És comprendre que la responsabilitat fiscal i la prosperitat compartida poden anar de la ma, com va ocórrer amb Bill Clinton quan era president.”
Barack Obama

Ara toca fer política.

2008-10-04T15:02:00.002+02:00

Aquest dijous hem reprès les tertúlies dels primers dijous de mes a Can Pitarra de Barcelona. Aquest dijous el nostre convidat ha estat l’Alex Saez, diputat del PSC de Girona al Congrés a Madrid. En la major part del sopar hem parlat de pressupostos i de crisi econòmica. M’ha sorprès la posició més liberal (per no dir neo-conservador) de la tertúlia posicionant-se en el sentit de què el culpable de la crisi financera dels EEUU ha estat l’Estat per no saber regular les institucions semipúbliques i per la recepta pel nostre país, reduir els impostos especialment a les empreses, malgrat això suposi menys despesa social.
Per contra l’Alex ens ha explicat que el projecte de pressupostos aposta per mantenir la despesa social i invertir en I+D+I. En tot cas, tots estem d’acord que al nostre país el problema es diu productivitat, malgrat arribem a aquest diagnòstic amb raon molt diferents i per tant les propostes també ho son.
Particularment sempre he defensat una paper de l’Estat com a regulador de l’economia, d’una banda per garantir un model econòmic sostenible i per altra per una equitativa distribució de la riquesa.
En aquest moment, refermar-se en aquest posicionament suposa defensar la intervenció de l’Estat per garantir un model econòmic basat en la productivitat, castigar l’especulació (el capitalisme casino) i establir unes noves regles del joc que determinin clarament que quan canvií el cicle econòmic, hi hagi una justa distribució dels beneficis. És a dir es reconstrueixi el model econòmic socialdemòcrata.

Declaracions de Chico Buarque (ministre d'educació del Brasil)

2008-09-18T22:23:00.000+02:00

Durante un debate en una universidad de Estados Unidos, le preguntaron al ex gobernador del Distrito Federal y actual Ministro de Educación de Brasil, CRISTOVÃO 'CHICO' BUARQUE, qué pensaba sobre la internacionalización de la Amazonia? Un estadounidense en las Naciones Unidas introdujo su pregunta, diciendo que esperaba la respuesta de un humanista y no de un brasileño. Ésta fue la respuesta del Sr. Cristóvão Buarque: 'Realmente, como brasileño, sólo hablaría en contra de la internacionalización de la Amazonia. Por más que nuestros gobiernos no cuiden debidamente ese patrimonio, él es nuestro. Como humanista, sintiendo el riesgo de la degradación ambiental que sufre la Amazonia, puedo imaginar su internacionalización, como también de todo lo demás, que es de suma importancia para la humanidad. Si la Amazonia, desde una ética humanista, debe ser internacionalizada, internacionalicemos también las reservas de petróleo del mundo entero. El petróleo es tan importante para el bienestar de la humanidad como la Amazonia para nuestro futuro. A pesar de eso, los dueños de las reservas creen tener el derecho de aumentar o disminuir la extracción de petróleo y subir o no su precio.
De la misma forma, el capital financiero de los países ricos debería ser internacionalizado. Si la Amazonia es una reserva para todos los seres humanos, no se debería quemar solamente por la voluntad de un dueño o de un país. Quemar la Amazonia es tan grave como el desempleo provocado por las decisiones arbitrarias de los especuladores globales. No podemos permitir que las reservas financieras sirvan para quemar países enteros en la voluptuosidad de la especulación. También, antes que la Amazonia, me gustaría ver la internacionalización de los grandes museos del mundo. El Louvre no debe pertenecer solo a Francia. Cada museo del mundo es el guardián de las piezas más bellas producidas por el genio humano. No se puede dejar que ese patrimonio cultural, como es el patrimonio natural amazónico, sea manipulado y destruido por el sólo placer de un propietario o de un país. No hace mucho tiempo, un millonario japonés decidió enterrar, junto con él, un cuadro de un gran maestro. Por el contrario, ese cuadro tendría que haber sido internacionalizado. Durante este encuentro, las Naciones Unidas están realizando el Foro Del Milenio, pero algunos presidentes de países tuvieron dificultades para participar, debido a situaciones desagradables surgidas en la frontera de los EE.UU. Por eso, creo que Nueva York, como sede de las Naciones Unidas, debe ser internacionalizada. Por lo menos Manhatan debería pertenecer a toda la humanidad. De la misma forma que París, Venecia, Roma, Londres, Río de Janeiro, Brasilia... cada ciudad, con su belleza específica, su historia del mundo, debería pertenecer al mundo entero. Si EEUU quiere internacionalizar la Amazonia, para no correr el riesgo de dejarla en manos de los brasileños, internacionalicemos todos los arsenales nucleares. Basta pensar que ellos ya demostraron que son capaces de usar esas armas, provocando una destrucción miles de veces mayor que las lamentables quemas realizadas en los bosques de Brasil. En sus discursos, los actuales candidatos a la presidencia de los Estados Unidos han defendido la idea de internacionalizar las reservas forestales del mundo a cambio de la deuda. Comencemos usando esa deuda para garantizar que cada niño del mundo tenga la posibilidad de comer y de ir a la escuela. Internacionalicemos a los niños, tratándolos a todos ellos sin importar el país donde nacieron, como patrimonio que merecen los cuidados del mundo entero. Mucho más de lo que se merece la Amazonia. Cuando los dirigentes traten a los niños pobres del mundo como Patrimonio de la Humanidad, no permitirán que trabajen cuando deberían estudiar; que mueran cuando deberían vivir. Como humanista, acepto defender la internacionalización del mundo; pero, mientras el mundo me trate como brasileño, lucharé para que la Amazonia, sea nuestra. ¡Solamente nuestra!',

This story will be continued.

2008-09-16T02:34:00.000+02:00

The guardian d’avui fa una detallada descripció del procés d’enfonsament del sistema financer global i el més preocupant és la frase final de l’article que dona títol a aquesta entrada. Internet permet accedir a la informació de la crisi de forma immediata. Donar una ullada a Le Monde, Corriere de la Sera, The New York Times i Clarin passada la mitjanit del dilluns 15 de setembre de 2008 no donen peu a l’optimisme.
Ens trobem davant la primera gran crisi de la globalització i la sorpresa és la debilitat de la base sobre la que s’aixeca el model capitalista de principis del segle XXI. Ara és el moment dels polítics, si es vol recuperar la confiança amb la classe política, tenen una oportunitat en aquesta situació. Per fer-ho han d’actuar, generar confiança i sobretot que no en surtin perjudicats els de sempre.

Polítiques coherents o coherència política.

2008-09-11T23:33:00.000+02:00

Sempre que cregut que, tal com va definir Campalans, la política és pedagogia, i per això el pitjor que pot passar en aquests moments als polítics que no siguin coherents en les seves actuacions. En moltes ocasions la coherència la dona el pragmatisme, d’això en Felipe Gonzalez ens en va donar molts exemples al llarg del seu mandat: l’entrada a la OTAN, la reconversió industrial. La coherència pragmàtica ve avalada pels resultats, entesos com a beneficis socials i de país.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.

Curiositats

2008-09-03T23:15:00.001+02:00

Us heu fixat que el mateix dia que surt la noticia de que uns científics suecs han descobert el gen de la infidelitat, José M. Aznar desmenteix que el fill que espera l’actual ministra de justícia de França sigui seu¡¡¡¡
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….

Raimon Obiols a Vilopriu

2008-09-02T23:15:00.002+02:00

Ja fa un parell d’anys que els socialistes catalans i gironins ens trobem a Vilopriu a casa d’en Lluis Mª de Puig. Aquest any els protagonistes han estat el President Montilla, cada cop més còmode en aquest acte , i el Conseller Castells i és que el finançament de Catalunya i la crisi econòmica estan marcant l’agenda política del moment. Però com quasi sempre la frase més ingeni osa però que sintetitza molt bé el que hauria de ser la visió política del nostre país fou de Raimon Obiols: és important pensar en quina Catalunya deixem als nostres fills, però també quins fills deixem a Catalunya

Records d’estiu (I)

2008-09-02T00:28:00.002+02:00

A mitjans d’estiu l’Agustí ens va proposar una sessió de “set de tertúlia” (a partir d’ara intentaré fer un comentari mensual sobre aquesta gimnàstica mental que cada primer dijous de més realitzem un grup d’amics al restaurant Pitarra de Barcelona) amb la presència de Juan Ignacio Siles, ex ministre d’assumptes exteriors de Bolívia i autor d’un magnífic llibre sobre l’aventura boliviana del Che, realitzant un recorregut històric, polític i íntim i molt ben documentat sobre els últims dies de la vida del Che.
Ens va transmetre la seva visió sobre l’actual situació política, social i econòmica de la Bolívia d’Evo Morales, identificant una identitat nacional molt complexa, a partir d’una evolució història de difícil encaix amb la resta de països de la regió (que li han limitat la possibilitat de sortida al mar). Una diversitat de pobles indígenes dins un territori molt gran amb una població petita i concentrada en determinades províncies.
El triomf d’Evo Morales comportà l’ impuls de polítiques social basades principalment amb els ingressos provinents de l’extracció d’hidrocarburs, situat en unes parts molt concretes del país.
La consolidació d’aquests processo passa per una modificació de la Constitució. El procés constituent ha estat difícil des del punt de vista polític agreujat per una crisi en el Tribunal Constitucional del país.
Resultat de tot això és que les províncies més riques inicien un procés per incrementar el seu poder polític mitjançant l’ impuls d’estatuts d’autonomia, que comporta també la gestió dels hidrocarburs, amb la corresponent pèrdua de capacitat de gestió de la principal font d’ingressos per part de l’Estat.
En aquest moment les diferents forces polítiques es troben en un “equilibri desastrós”, que fa difícilment les urnes puguin resoldre aquest galimaties. La voluntat política és l’únic element per sortir d’aquest impàs. En Juan Ignacio tenia esperances de què Evo Morales pogués liderar aquest procés, però les notícies que ara ens arriben de Bolívia senyalen la violència com l’eina política elegida i com podeu suposar s’ha triat la pitjor sortida. Observadors de tot això els militars que també han trobat el seu propi equilibri entre els dòlars americans i els bolívars de Chaves.
A part de recomanar-vos la novel·la sobre el CHE d’en Juan Ignacio també són molt recomanables els seus llibres de poesia ja que ell és més un poeta que es dedica a la política que un polític que fa poesia.

UNA MAGNIFICA FRASE

2008-07-19T13:28:00.000+02:00

"Nadie parece darse cuenta. Es lo que llamo el 'fashismo', una mezcla de 'fashion' y fascismo. No se puede dejar todo a merced del mercado"

Frédéric Beigbeder

Colombia; més enllà de Betancour

2008-07-19T13:01:00.001+02:00

http://www.dailymotion.com/video/x3neyt_rebel-musics-colombia_politics

Un musical americà: temps de campanya

2008-07-19T12:55:00.001+02:00

el model electoral americà té les seves avantatges.... però un gran defecte no s'acaba mai

http://www.dailymotion.com/video/x658ts_time-for-some-campaignin_fun

Reproducció article Sergio Ramirez (Nicaragua)

2008-07-06T22:19:00.000+02:00

IV. La democracia sería ya una revolución

Frente a una voluntad de resistencia pacífica, no hay poder que no termine desmoronándose. Y se trata de una voluntad ética, que no hace concesiones, porque en su integridad moral se halla su valor. Y si Ortega ha cambiado su papel, de guerrillero armado a dictador, Dora María ha cambiado el suyo, de guerrillera armada a luchadora desarmada.
Y en Nicaragua, frente a un régimen totalitario que reproduce un viejo esquema de poder que el país bien conoce, el omnímodo poder personal y familiar que avasalla las instituciones, Dora María no está pidiendo otra cosa que la democracia a través de su resistencia pacifica.
Una democracia que funcione, libre de aherrojamientos y de corrupción, ya sería por sí mismo una verdadera nueva revolución, única manera con la que se podrá buscar la transformación económica y social, que en las condiciones actuales no es más que un asunto retórico. Mucho discurso a favor de los pobres, y los pobres cada vez más pobres: desde enero de este año, la canasta básica ha aumentado más de un 50% de precio, y seguirá aumentado según las previsiones, con lo que el salario de quienes lo tienen y no se hallan en el desempleo abierto, viene a ser devorado de manera voraz.
Pero ahora quiero pasar a hablarles de Carlos Mejía Godoy, otra hebra de este mismo tejido.

El trancament del Perito Moreno

2008-07-05T23:11:00.003+02:00

L'any passat vaig poder viatjar a Argentina i veure el Perito Moreno, realment és impresionant i cada cer temps es trenca i això és el que ha passat avui mateix.

La imatge és espectacular : 909864

La crisis… quina crisis?

2008-06-29T17:15:00.001+02:00

Avui en el Diari de Girona en Joan Vila fa una crítica molt forta a l’actitud del govern en relació a la crisi econòmica actual. Més enllà del debat lingüístic, com molt bé ha dit el President Montilla, hi ha molta més gent ara que fa un any que té problemes econòmics i per tant que podem parlar clarament de crisi, en Joan té raó en part de seves afirmacions, malgrat no crec que el govern hagi estat tant inactiu. Crec més bé, que al igual que els altres governs d’Europa s’està buscant l’equilibri en la presa de decisions. La desacceleració productiva demanda un tipus d’actuacions i l’increment de d’inflació unes altres de contràries, especialment per que fa al política impositiva (Le Monde d’avui ho constata així en un anàlisi força exhaustiu de la situació). Si les polítiques governamentals fan molta incidència en parar l’ inflació ens podem trobar amb el preu del diner més card, amb increments salarials baixos, i amb el preu del petroli desbocat i per tant els més mal parats seriem els assalariats. Aquesta sembla ser la postura del president del Banc Central Europeu. D’altres pensen que ja que es demana la intervenció de l’Estat en l’economia.....( inclús ho demanen els més lliberals), s’ha de d’injectar diners a l’economia per frenar la desacceleració, estimular la demanda tot i que l’Estat s’endeuti més. Això passa per mantenir el poder adquisitiu dels assalariats.
Jo personalment em trobo més còmode amb la segona teoria i més quan cada cop es constata que l’impacta dels salaris en l’IPC no és significatiu. Però a part dels canvis, segurament necessaris en la política econòmica i industrial del govern, també crec que els polítics han de començar a fer pedagogia sobre una nova cultura de l’economia familiar que serveixi per gestionar millor l’endeutament, les despeses necessàries i les supèrflues i iniciar una lluita ideològica contra la cultura del consumisme irracional. La crisi de valors de la societat occidental que amb la globalitat estem traslladant a la resta del mon ens comença a passar factura amb termes econòmics. L’altra dia en un sopar amb Joan Majors ens va senyalar que voler traslladar a tot el mon el nostre model econòmic i social comporta una crisis de magnituds no imaginables: dues mostres els recursos energètics i els recursos alimenticis.

Us recorda alguna cosa aquesta notícia?

2008-06-28T15:36:00.001+02:00

2008-06-24T10:37:00.002+02:00

“Puedes calcular tu edad por el grado de rechazo que sientes cuando te presentan una idea nueva.” John Nuveen

Resultat del congrés del PP: han donat un gir, però el problema és que ha estat de 360º. Han canviat els líders, però quan llegeixes la ponència política t'adones que res ha canviat, el perill és enlluernar-se per les cares noves i joves.... però recordeu, el mateix efecte va tenir en el seu moment la joventut d'AZNAR i ACEBES i el broncejat de ZAPLANA.

I si no una mostra: (extret de la ponència política)

94.- Más competitividad supone disponer de una legislación laboral que prime la productividad.
95.- Competir mejor exige disponer de un marco fiscal atractivo para la inversión en el que se establezcan incentivos y deducciones fiscales claras para impulsar la renta disponible de los ciudadanos y la capacidad de ahorro de las empresas como motores del consumo y de la inversión.
96.- Más competitividad significa impulsar inversiones de Investigación, Desarrollo e Innovación, verdaderos hechos diferenciales que distinguen en el siglo XXI a las sociedades competitivas de las que no lo son.
97.- El intervencionismo, el proteccionismo y la autarquía son lo opuesto al bienestar y a la prosperidad.
98.- El PP apuesta por el librecambio frente a las tentaciones proteccionistas que deben ser paulatinamente vencidas en todo el mundo.
99.- Frente al intervencionismo estatista, el mercado ha demostrado ser el mejor mecanismo para extender y maximizar la propiedad y la prosperidad.

2008-06-24T10:31:00.000+02:00

Potser que ens ho comencem a repensar.

2008-06-23T17:05:00.001+02:00

Fa unes setmanes que no he entrat res a aquest bloc, per problemes tècnics no he disposat d’ordinador. Això no vol dir que no hagin passat moltes coses. Algunes de bones i altres de preocupants. La més preocupant per a mi és que això de la crisi va de debò, i com sempre hi ha qui es vol aprofitar de la situació i imposar velles consignes conservadores. El parlament europeu està sent una porta d’entrada a aquestes idees. Obiols ha denunciat la participació dels neoconservadors americans en el No d’Irlanda al Tractat de Lisboa, desprès arriba la directiva de les 65 hores setmanals (que va des de les 9 hores/dia 7 dies a la setmana, a les 13 hores/dia 5 hores a la setmana), i finalment la directiva que permet una política d’immigració altament deshumanitzada.

Faig servir el concepte deshumanitzat per tal de reivindicar una política més humana, simplement això, unes polítiques al servei dels homes. Ens perdem en moltes ocasions en conceptes macroeconòmics i en altres en debats de territori i perdem la perspectiva de les persones. Darrera la pujada dels preus hi ha un 16% de la població d’Europa al llindar de la pobresa, imagineu-vos aquestes xifres oficials traslladares a altres continents. Darrera del euribor, hi ha milers de famílies que han de canviar els seus hàbits per poder arribar a final de mes. Darrera les enquestes de població activa hi ha milers de ciutadans que s’han d’anar a inscriure a l’atur, darrera les noves polítiques d’immigració hi ha milers de famílies separades per milers de quilòmetres. Hauríem de començar a dir les coses pel seu nom, tot seria més fàcil d’entendre i també d’afrontar les solucions.
Ja fa anys que alguns experts denuncien la utilització d’Europa per impulsar aquelles polítiques altament reguladores que cap parlament estatal estaria disposat a assumir. Us imagineu el debat de les 65 hores al parlament espanyol?
Aquí us adjunto un parell de vídeos amb la intenció d’estimular el debat

http://www.dailymotion.com/video/x45ybz_pub-think-mtv-holocaust-

http://www.dailymotion.com/video/x45yel_pub-think-mtv-holocaust-metro_politics

Maig del 68. Jo no hi era

2008-05-05T00:11:00.001+02:00

http://es.youtube.com/watch?v=ia_-bwCWdao

Miguel Núñez. Espais de llibertat

2008-05-04T16:19:00.002+02:00

Fa un parell d'anys em van presentar a Miguel Núñez. Em va sorprendre la seva vitalitat. Desprès la Montse Figuerola em va regalar el seu llibre de memòries: "La Revolución y el deseo". Amb aquest llibre vaig descobrir un personatje fonamental per entendre part de la història de l'esquerra durant el segle XX. En aquest llibre en Miguel escriu: "el pasado nunca es un refugio confortable al cual sea posible regresar. Pero también es cierto que nadie se adentra en el futuro olvidándose de dónde viene. El cambio que, en mi opinión, nos exige el presente histórico, para que tenga éxito, ha de suponer un reencuentro con nosostros mismos, pero en formas diferentes... formas capaces de ser comprendidas por las gentes de hoy, de unirlas y proyectarlas en la acción múltiple, por dar un nuevo rumbo a la sociedad humana, que camina, de no corregirse el actual sistema económico, político y social, hacia la autodestrucción"

Pels que no conèixen a Miguel Núñes, aqui teniu la magnifica entrevista que fa uns dies li va fer Monica Terribes a TV3. Segurament per això ha de servir la televisió pública.

http://www.tv3.cat/videos/415389

Sobre les declaracions de Joaquim Nadal

2008-04-20T02:38:00.001+02:00

Nadal alerta que la cohesió nacional «s´està esquerdant» a causa del debat sobre l´aigua.

Aquestes imatges al meu entendre manifesten amb molta ironia les paraules de Nadal al respecte dels actuals problemes de Catalunya

YouTube - Es un muchacho excelente!

El treball és un dret i hi ha un dret del treball

2008-04-16T20:52:00.002+02:00

Fa uns anys vaig passar per una gasolinera de a Vilanova i la Geltrú i vaig poder veure una imatge d'un grup de treballadors immigrants esperan a furgonetes que es paraven a triaven a gent per les obres, la tria es feia cada dia i es treballava sense contracte i a un preu/hora irrisori.

Desprès em van comentar que era una situació quotidina a moltes altres poblacions. Aquesta era una imatge en color d'uns record (a vegades oblidats) de situacions anteriors que es veien en blanc i negre.

Aquesta història es recull amb ironia en aquest vídeo. La ironia també pot ser denúnicia.

http://www.youtube.com/watch?v=3XGJq8wrw5I#

Accidents en el treball

2008-04-16T01:21:00.003+02:00

Aquesta nit m'he mirat les estadístiques dels accidents de treball a la meva empresa. Els resultats no són gens dolents, però alguna vegada penso que també tenim sort i algun dels deus ens protegeix.

He recuperat un video del Canadà, força espestacular. Sobre tot, els primers que ens hem de cuidar som nosaltres i desprès exigir a la nostra empresa que ens cuidi, o no som el principal actiu????

http://www.youtube.com/watch?v=MwCyVku1HvI

MAGNÍFIC

2008-04-09T22:42:00.000+02:00

http://es.youtube.com/watch?v=1asLzd9eAbg

Diez Consejos para los Militantes de Izquierda en este 2008

2008-04-05T00:21:00.001+02:00

1. MANTENGA VIVA LA INDIGNACIÓN
Verifique periódicamente si usted es realmente de izquierda. Adopte el criterio de Norberto Bobbio: la derecha considera la desigualdad social tan natural como la diferencia entre el día y la noche. La izquierda lo enfrenta como una aberración que debe ser erradicada.
Cuidado: usted puede estar contaminado por el virus social-demócrata, cuyos principales síntomas son usar métodos de derecha para obtener conquistas de izquierda y, en caso de conflicto, desagradar a los pequeños para no quedar mal con los grandes.

2. LA CABEZA PIENSA DONDE LOS PIES PISAN
No se puede ser de izquierda sin "ensuciar" los zapatos allá donde el pueblo vive, lucha, sufre. Alégrate y comparte sus creencias y victorias. Teoría sin práctica es hacer el juego a la derecha.

3. NO SE AVERGÜENCE DE CREER EN EL SOCIALISMO.

El escándalo de la Inquisición no hizo que los cristianos abandonaran los valores y las propuestas del Evangelio. Del mismo modo, el fracaso del socialismo en el este europeo no debe inducirlo a descartar el socialismo del horizonte de la historia humana.

El capitalismo, vigente hace 200 años, fracasó para la mayoría de la población mundial. Hoy, somos 6 billones(*) de habitantes. Según el Banco Mundial, 2,8 billones sobreviven con menos de US $ 2 por día. Y 1,2 billones, con menos de US $ 1 por día. La globalización de la miseria no es mayor gracias al socialismo chino que, a pesar de sus errores, asegura alimentación, salud y educación a 1,2 billones de personas.

4. SEA CRÍTICO SIN PERDER LA AUTOCRÍTICA.

Muchos militantes de izquierda cambian de lado cuando comienzan a buscar piojo en cabeza de alfiler. Apartados del poder, se tornan amargos y acusan a sus compañeros(as) de errores y vacilaciones. Como dice Jesús, vemos el polvo en el ojo del otro, pero no la viga en el propio ojo. Tampoco se enganchan para mejorar las cosas. Quedan como simples espectadores y jueces y, algunos, son captados por el sistema.
La autocrítica no es sólo admitir los propios errores. Es admitir ser criticado por los(as) compañeros(as) .

5. SEPA LA DIFERENCIA ENTRE MILITANTE Y "MILITONTO".

"Militonto" es aquel que se jacta de estar en todo, participar en todos los eventos y movimientos, actuar en todos los frentes. Su lenguaje está lleno de explicaciones y los efectos de sus acciones son superficiales.
El militante profundiza sus vínculos con el pueblo, estudia, reflexiona, medita; valora de forma determinada su área de actuación y actividades, valoriza los vínculos orgánicos y los proyectos comunitarios.

6. SEA RIGUROSO EN LA ÉTICA DE LA MILITANCIA.

La izquierda actúa por principios. La derecha, por intereses. Un militante de izquierda puede perder todo, la libertad, el empleo, la vida. Menos la moral. Al desmoralizarse, desmoraliza la causa que defiende y representa. Le presta un inestimable servicio a la derecha.

Hay arribistas disfrazados de militante de izquierda. Es el sujeto que se engancha apuntando, en primer lugar, a su ascenso al poder. En nombre de una causa colectiva, busca primero sus intereses personales.

El verdadero militante - como Jesús, Gandhi, Che Guevara - es un servidor, dispuesto a dar la propia vida para que otros tengan vida. No se siente humillado por no estar en el poder, u orgulloso al estar. Él no se confunde con la función que ocupa.

7. ALIMÉNTESE EN LA TRADICIÓN DE LA IZQUIERDA.

Es preciso la oración para cultivar la fe, el cariño para nutrir el amor de la pareja, "volver a las fuentes" para mantener encendida la mística de la militancia. Conozca la historia de la izquierda, lea (auto)biografí as, como el "Diario del Che en Bolivia", y romances como " La Madre ", de Gorki, o "Las uvas de la Ira ", de Steinbeck.

8. PREFIERA EL RIESGO DE ERRAR CON LOS POBRES A TENER LA PRETENSIÓN DE ACERTAR SIN ELLOS.

Convivir con los pobres no es fácil. Primero, hay la tendencia de idealizarlos. Después, se descubre que entre ellos existen los mismos vicios encontrados en las demás clases sociales. Ellos no son mejores ni peores que los demás seres humanos. La diferencia es que son pobres, o sea, personas privadas injusta e involuntariamente de los bienes esenciales de la vida digna. Por eso, estamos al lado de ellos. Por una cuestión de justicia.

Un militante de izquierda jamás negocia los derechos de los pobres y sabe aprender con ellos.

9. DEFIENDA SIEMPRE AL OPRIMIDO, AUNQUE APARENTEMENTE ELLOS NO TENGAN RAZÓN.

Son tantos los sufrimientos de los pobres del mundo que no se puede esperar de ellos actitudes que tampoco aparecen en la vida de aquellos que tuvieron una educación refinada.

En todos los sectores de la sociedad hay corruptos y bandidos. La diferencia es que, en la élite, la corrupción se hace con la protección de la ley y los bandidos son defendidos por mecanismos económicos sofisticados, que permiten que un especulador lleve una nación entera a la penuria.

La vida es el don mayor de Dios. La existencia de la pobreza clama a los cielos. No espere jamás ser comprendido por quien favorece la opresión de los pobres.

10. HAGA DE LA ORACIÓN UN ANTÍDOTO CONTRA LA ALIENACIÓN.

Orar es dejarse cuestionar por el Espíritu de Dios. Muchas veces dejamos de rezar para no oír el llamado divino que nos exige nuestra conversión, esto es, el cambio del rumbo en la vida. Hablamos como militantes y vivimos como burgueses, acomodados en una cómoda posición de jueces de quien lucha.

Orar es permitir que Dios subvierta nuestra existencia, enseñándonos a amar así como Jesús amaba, libremente.
Autor: Frei Betto / Teólogo brasilero

ARGENTINA 2008 (2)

2008-04-05T00:03:00.003+02:00

ARGENTINA 2008

2008-04-04T23:35:00.001+02:00

Aquesta setmana santa he estat amb la família a Argentina. He anat a Rosario (a veure la família de la meva dona) , a Cordova i a Buenos Aires. Parlant amb l’Agustí dèiem que Rosario és semblant a la Barcelona més canalla dels anys 70-80 i Buenos Aires més semblant a la Barcelona Olímpica. Totes dues tenen el seu interès.

Allà tot és sentiment, però sobresurten dues coses: la política i el futbol. En relació a la política una experiència curiosa va ser assistir a una discussió de més de mitja hora entre uns “piqueteros” agraris que tenien tallada la carretera i els conductors dels vehicle parats. Partien de posicions molt diverses però tenien un punt comú: el seu era una país ric però els lladres i els especuladors el portaven a la deriva.

El seu principal problema actualment és la inflació (un 20% per experts externs o un 9% segons el govern) i una cada cop més alta dependència econòmica d’altres països: la indústria de Brasil, el petroli de Veneçuela, el gas de Bolívia i l’agricultura (especialment la soja) del EEUU. Realment estan en una situació perillosa i per poder-se’n sortir hauran de canviar moltes coses.

Pel que fa al futbol, assistir a un partit del “canallas” del Central de Rosario és una experiència molt difícil de superar. L’afició, des del primer instant fins el final, viu el partit com si del resultat definitiu en depengués el resultat del judici final. Això si, en algun moment l’excitació es converteix en por.
En tot cas, us recomano anar-hi. A més a més podreu degustar uns “asados” impressionants i a un preu molt assequible per les nostres butxaques europees.

POLÍTICA AMB MAJÚSCULES

2008-04-04T23:33:00.001+02:00

Trobar-nos còmodes amb la política hauria de ser una prioritat de la ciutadania. Confiar en la política (i sobre tot en els polítics) ha d’ esdevindre una necessitat col·lectiva. I això és molt important en un moment en què s’han de prendre decisions importants.

Donar una solució al problema de l’aigua o de l’electricitat, veure que passarà amb les hipoteques o l’ increment dels preus dels productes bàsics, ja no és possible amb discursos retòrics, ara calen accions i aquestes accions i aquells que havien fet del discurs teòric la seva raó de ser, ara són presoners de les expectatives generades i no complertes.

En aquest moment en què s’ha d’actuar i s’ha de fer ràpid i sense vacil·lacions, la ideologia esdevé fonamental. La convicció de què el discurs i l’actuació formen un tot ha de permetre afrontar els principals reptes del nostre país.

Fa uns dies Rocard en una entrevista deia “avui resulta evident, sens dubte, que el capitalisme és massa inestable com per sobreviure sense una forta regulació pública. És la raó per la qual, després d’anys de ser descartada com una opció viable, el projecte socialdemòcrata retorna al davant de l’escena política” .

En aquest escenari, el govern d’entesa ha de guanyar en maduresa política, ha de refermar el seu projecte polític (eminentment socialdemòcrata) i no li ha de tremolar la mà quan prengui decisions de país. I si això suposa aparcar debats identitaris o de poder s’haurà de fer. Com diu en Carles Navales no sigui que tinguem el perill de perdre alguna ploma i al final sortim plomats.

Per tu Isaías

2008-03-07T23:54:00.004+01:00

Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdutles tres campanes negres.

La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema.

LLuís Llach

Fem la laïcitat irreversible

2008-02-05T00:37:00.000+01:00

A Ratzinger, a Rouco Varela i a Cañizares se'ls ha de dir que abandonin tota esperança neomediavalitzant. La secularització i la laïcitat són irreversibles. Com molt bé deia Dominique Strauss-Kahn fa uns mesos: " La democràcia no pot ademtre que en nom de les singularitats personals o en els seus particularismes culturals, individuals o col·lectius es posi en questió la laïcitat, condició de la tolerància de la qual tots se'n beneficien"

Característiques dels fonamentalismes

2008-02-01T21:11:00.000+01:00

a) Interpretació literal dels textos (literalisme)
b) Pretensió de la veritat absoluta (absència de dubtes)
c) La norma moral deriva de la veritat absoluta
d) Existència d’intermediaris que coneixen i interpreten la veritat (la voluntat de Déu)
e) La societat ha de reconèixer la veritat i adaptar-se a aquesta moral.

2008-01-30T23:43:00.000+01:00

“El dret a la mort digna és conseqüència del dret a una vida digna, ja que la mort no és altra cosa que la fase final de la vida. L’autèntic respecte a la dignitat humana implica el respecte a la voluntat humana, inclosa la d’obtenir la mort quan res no es pot fer per retornar a la vida la qualitat a la qual tot ésser humà hi té dret.”

Viatge a la Toscana

2007-12-24T19:27:00.001+01:00

Radiografies del país

2007-12-24T19:25:00.000+01:00

L’altra dia al programa La Nit al Dia la Mónica Terribes va entrevistar a Gabriel Colomé arran la publicació de la darrer baròmetre del Centre d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. Em va agradar una resposta sobre la cuina de l’enquesta, en el sentit de què la cuina d’aquestes enquestes de tipus japonesa, es talla i es serveix crua.

Més enllà de les previsions dels comportaments electorals a mi sempre m’ha interessat d’aquestes enquestes la valoració de la situació social, política i econòmica del país. Al respecte un parell de reflexions en relació als principals problemes de la població i la valoració de la política i de l’economia catalana i espanyola.

Principals problemes que té actualment Catalunya: (entre parèntesis l’ordre d’importància quan només es pot respondre una opció).

- Manca d’infraestructures i problemes amb el transport 34,6% (2)
- Accés a l’habitatge 27,2% (1)
- Immigració 22,9% (3)
- Atur i precarietat laboral 17,6 (4)
- Funcionament de l’economia 13,5% (5)
- Inseguretat ciutadana 11,8%
- Insatisfacció amb la política 10,3%
- Relacions Catalunya-Espanya 10%

Hi ha alguns dels problemes que es poder agrupar per fer l’anàlisi. L’atur (que està en quotes mai vistes en el nostre país) es conjuga com un problema en tant que els seus resultats venen condicionats per les polítiques d’ocupació que determinen un alt nivell de precarietat laboral. Camil Ros en el seu bloc ja apuntava aquest problema amb dades a la mà (el 40% de les persones contractades a Girona durant l’any 2006 va tenir entre 2 i 15 contractes de treball). La preocupació s’accentua quan els indicadors de l’economia sense ser dolents apunten a un possible empitjorament de la situació. Amb aquestes perspectives l’accés a l’habitatge es fa realment una quimera. Les polítiques d’habitatge a més a més han de tenir en compte les manques d’infraestructures i els problemes amb el transport. En el cas de Girona, per exemple al posada en marxa d’un xarxa de rodalies amb centre a Girona podria suposar un incentiu per la construcció d’habitatges a poblacions d’una distància de fins 30 quilòmetres al se voltant.

Amb tot això sobre la taula el Govern d’entesa té la oportunitat d’afrontar amb decisió aquestes problemàtiques i si les aconsegueix resoldre en un important percentatge podria augmentar el nivell d’insatisfacció amb la política.

La valoració de la situació política i de la situació econòmica de Catalunya i Espanya i la seva comparació també mereixen una reflexió.

Tant pel que fa a la situació política com econòmica la valoració que es fa de la situació a Espanya és millor que la situació a Catalunya. Així la diferència entre els que valoren la situació econòmica com a molt bona o bona hi ha una diferència a favor d’Espanya d’ 1% i els que la valoren com a dolenta o molt dolenta és més d’un 6% a favor de Catalunya.

Pel que fa a la situació política Catalunya un 29% la considera molt bona o bona i els mateixos paràmetres per Espanya superen el 35%. D’altra banda un 45% considera la situació política de Catalunya dolenta o molt dolenta mentre a Espanya només es valorada així en un 41%.

L’oasi català està en problemes. Més enllà del català emprenyat hem de tenir en compte també al català preocupat. En aquest sentit l’aposta del president de la Generalitat pels grans pactes de país en infraestructures, habitatge, educació i immigració prenen encarà més sentit. Una visió partidista en aquest moments no afavoreix al país esperem que l’estratègia de CiU amb el veto dels pressupost de l’Estat que ha representat una disminució de les inversions de l’Estat a Catalunya només sigui una tàctica electoral i que desprès de les eleccions del mes de març recuperi el sentit de país. Jo encara sóc optimista..

Ara toca decidir

2007-12-21T00:20:00.000+01:00

Venen eleccions i això comporta haver de posar més pilota a l’escudella (la de Nadal és sempre la millor de l’any) i fer-la bullir. Per alguns experts les eleccions són un element d’anàlisi científic: la valoració de les enquestes, el marqueting dels partits, inclús la jaqueta del candidat són decisions estratègiques que obeeixen a una “evidència demostrada”.

Per això quan hi ha algú que hi posa seny a això de l’anàlisi política cal escoltar-lo. Vet aquí un exemple:

El "quién" también importa Daniel Innerarity

El País Opinión 11/10/2007
Si cambian cosas que pensábamos inmutables, como el clima, el precio del dinero o las convicciones de algunos políticos, ya no hay motivo para asombrarse de la transformación de nuestro paisaje político o seguir aferrándose a esquemas interpretativos que nos resultan más familiares. Y una de las cosas que más desconciertan es el hecho de que, desde hace tiempo, en todos los ámbitos, desde el doméstico y local hasta el plano internacional, se abre paso un eje que no tiene que ver tanto con la izquierda y la derecha como con la identidad, entendida en un sentido amplio. El panorama se complica, ciertamente, lo que no pocos lamentarán, pero también es una ocasión para que ajustemos nuestros criterios de justicia y representación. Ha surgido un nuevo espacio de actores y asuntos que viene a poner en cuestión la coincidencia de la política institucionalizada y la sociedad real, ya sea impugnando nuestros sistemas de representación, la supuesta coincidencia de la identidad nacional y la autoridad política, o la insuficiencia de la gobernanza mundial en su actual formato. Diversos pensadores han sugerido que esta transformación del panorama político puede ser entendida recurriendo a la idea de reconocimiento. Los conflictos se han desplazado desde los escenarios de clase, igualdad y economía hacia el espacio de la identidad, la diferencia y la cultura. Se ha creado una nueva constelación en la que el problema de la redistribución -que fue el gran caballo de batalla a lo largo de los siglos XIX y XX- ha sido eclipsado por los problemas ligados al reconocimiento. La "lucha por el reconocimiento" se ha convertido en la forma paradigmática del conflicto político y social desde finales del siglo XX. Las reivindicaciones que buscan el reconocimiento de una diferencia (de nacionalidad, cultura, género, tendencia sexual...) están hoy en el origen de muchos conflictos en el mundo, probablemente de los más difíciles de gestionar, para los que no valen las recetas del conocido compromiso social. Podríamos explicar nuestro desconcierto ante estos nuevos conflictos por el hecho de que, absorbidos por el "qué" de la justicia, habíamos postergado el debate acerca del "quién". Es como si hubiéramos descubierto que el "quién" también importa y la cuestión del sujeto se ha situado en el centro de nuestras controversias. No da igual quién lo haga: que los hombres representen a las mujeres, que en los Estados compuestos el interés general sea definido por el centro, que una potencia hegemónica se encargue de poner orden en el mundo... Los críticos de la paridad, los jacobinos y los unilateralistas coinciden en considerar que la cuestión del "quién" es secundaria, incluso innegociable. Chesterton ya nos advirtió contra esa usurpación cuando afirmaba que hay tres cosas que uno debe hacer por sí mismo aunque se equivoque: elegir a su propia mujer, limpiarse sus narices y decidir en política. Que la cuestión del sujeto, del "quién", vuelva al primer plano quiere decir que seguramente hemos de ajustar nuestros procedimientos de representación, participación, delegación y decisión a la realidad de un pluralismo creciente, a un mundo heterárquico y con nuevos actores. Que el "quién" importa significa, desde otro ángulo, que determinadas formas de sublimación de la titularidad (neutralidad, cosmopolitismo) no son más que una solución tramposa para que nada cambie sustancialmente, el "qué" siga en primer plano y se reproduzcan las formas de dominación. El "esperanto procedimental" del que hablaba James Tully oculta relaciones de poder, del mismo que el "patriotismo constitucional" sirve en ocasiones para colar, junto a un conjunto de principios democráticos, alguna ventaja inconfesable para quien tiene más facilidades de configurar una mayoría. El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea monopolizado por nadie, desconfiar profundamente de quien cree tener una relación privilegiada con los valores universales o se considera en condiciones de dispensar la acreditación de lo verdaderamente público y común. No hay peor particularista que el que es incapaz de reconocer su propia particularidad: los varones sin género, los Estados que disfrutan el monopolio de las buenas intenciones, las religiones que administran la ley natural, los vigilantes del mundo sin necesidades petrolíferas. El universalismo es una aspiración inalcanzable de todos, no una propiedad de algunos, un horizonte que hemos de construir entre todos y que nadie administra privilegiadamente. No hay otro procedimiento para la configuración de lo común que tomarse en serio el pluralismo de nuestras sociedades, más diversas de lo que solemos suponer, y el pluralismo de la sociedad mundial, donde nuevos actores discuten viejas hegemonías, con una creciente aspiración de multilateralidad, donde el destino común de la humanidad no puede diseñarse sin las sociedades que reivindican otras trayectorias distintas de la occidental. A quien siga prefiriendo, por ejemplo, un mundo gobernado por los hombres o le pareciera más sensato que estuviéramos formateados por las culturas "más universales" o que encargáramos a una superpotencia la vigilancia sobre el mundo, al que prefiriera ponerse las cosas más fáciles que sacar todas las incómodas consecuencias del creciente pluralismo social, cultural y político, habría que recordarle aquel viejo chiste inglés en el que una persona pregunta "¿cómo se va a Biddicombe?", y otro le responde: "Yo que usted no saldría desde aquí". Daniel Innerarity es profesor titular de Filosofía en la Universidad de Zaragoza.

Jo no em vaig manifestar, però......

2007-12-02T20:27:00.000+01:00

Ahir a Barcelona, centenars de milers de catalans es van manifestar pel dret a decidir. El concepte decidir en aquest cas conforma una indefinició tàcticament calculada per tal que tots els que es van manifestar ho poguessin explicar a la seva manera. Però jo no vaig anar a la manifestació per l’ambigüitat de la convocatòria, ja que també tinc els meus motius i molts per reclamar el dret a decidir. No hi vaig anar per coherència política, i m’explico.

La governança del país té una diagnosi de la situació del país, que reconeix uns dèficits en infraestructures que no només impacten en l’economia general sinó també en la quotidianitat de la vida dels catalans, que realment comencen a estar emprenyats. Si llegiu el document sobre infraestructures que els socialistes catalans varen aprovar diumenge passat a Girona en la seva conferència nacional ho veureu encara més clar.

Els polítics i la política en general mereixen una nova oportunitat, hem de donar confiança, una confiança controlada i limitada per tal que facin el que han de fer per reconstruir el nostre país. Un cop identificades les grans línies d’actuació s’ha de treballar ràpid i bé. L’any 2008 serà l’any del finançament, cal aprofitar la situació i “decidir”. Segurament aquesta serà una de les darreres oportunitats ja que sinó en properes manifestacions serem molts els que ens afegirem als molts que avui ja s’han manifestat.

Ara bé, dit això, jo no hi vaig anar perquè vaig trobar indecent la presència de Convergència i Unió a la manifestació. Ells tenen un alt nivell de responsabilitat en el desgavell de les infraestructures del nostre país. Varen ser ells qui van planificar el que es necessitava i van ser ells qui van prioritzar, en moltes ocasions essent còmplices del govern del PP, el més centralista que en democràcia hi ha hagut a Espanya.

Flac favor a la política i al seu prestigi han fet els dirigents de CiU sortint en aquesta foto. És indigne desprès d’haver generat un problema cridar i exigir solucions immediates als que amb responsabilitat han d’assumir la resolució del mateix. No es pot estar mirant sempre pel retrovisor, és cert, però conèixer l’origen dels problemes és fonamental per resoldre’ls i també per no tornar a caure en els mateixos errors.

Per tot això ara cal donar un vot de confiança exigent als polítics, no només als que tenen responsabilitats de govern sinó a tots els grups per tal que resolguin els problemes, facin pedagogia i refermin els valors socials del nostre país, perquè en cas contrari s’augura un futur incert, ja que el pas següent a la desafectació serà la polarització i el conflicte estarà servit.

Com diu el Roto els problemes imaginaris són irresolubles. Hem d'identificar els probleme reals, afrontar-los i trobar solucions. Ens ho mereixem.

Dia internacional de solidaritat amb el poble palestí

2007-11-30T21:08:00.001+01:00

El 29 de novembre es celebra el Dia internacional de solidaritat amb el poble palestí. Hi ha molts d’elements que intervenen en el conflicte Palestina - Israel, però voldria destacar-ne un que l’altre dia, arran d’un acte organitzat per ACSUR-Las Segovias em va fer reflexionar: l’impacta de la violència política en la vida quotidiana.

L’ ocupació ha implicat un enduriment de la vida quotidiana que acaba i explota en el si de les famílies, on els membres més vulnerables pateixen una violència domèstica i especialment les dones que es silenciada per la comunitat i que poques vegades es enjudiciada a tribunals.

Desprès de molts anys de conflicte les relacions humanes es veuen greument afectades. Pobresa, repressió, incomoditats, indefensió, impotència.... es transmeten de generació en generació i es manifesten no només als carrers sinó també entre les quatre parets de les cases. Aquesta frustració de nació es converteix també en una frustració intima que acaben pagant amb molts casos els que tens més propers.

La frustració de nació potser algun dia es resoldrà en una taula de negociació, la frustració íntima tardarà encara més temps si no es treballa de forma constant i des d’ara. En aquesta línia s’han d’esmerçar esforços i recursos de cooperació internacional. La salut psíquica de la població és fonamental que es mantingui bé, ja que sinó la construcció nacional serà un fracàs.

Aquets dies a Annapolis s’ha celebrat una nova conferència internacional per aconseguir una solució al conflicte. Des d’alguns sectors de Palestina, es té la sensació de què aquesta no era una conferència de pau sinó una conferència de guerra que Estats Units impulsava per preparar el terreny per iniciar un conflicte amb Iran i Síria:

Palestinians unite in Declaration of Principles against AnnapolisLatest News, The Palestinian Grassroots Anti Apartheid Wall Campaign , November 24th, 2007

"the inalienable rights of our people must be the central principle for any Palestinian political action. These fundamental rights should never be a subject for negotiation and must not be compromised"

"Because the Annapolis meeting is not based on these principles, and because it does not aim for the implementation of international law, we call on the PLO and the Palestinian Authority not to participate in this meeting; we further call upon Arab countries to boycott Annapolis and not to facilitate the United States’ desire to expand its aggression in the region and its attempt to crush all the forces opposed to its domination in the region."

Al Parlament Espanyol s’ha consensuat aquest posicionament

"El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a:1.- Apoyar los esfuerzos de la Comunidad Internacional y de la Conferencia de Annapolis para lograr una solución al conflicto, que promueva la creación del Estado Palestino y una fronteras seguras y reconocidas para el Estado de Israel.2.- Instar a la Unión Europea a incidir en su posición común sobre la cuestión y no cesar en su compromiso en la negociación de Paz en la zona de Oriente Próximo.3.- Apoyar los esfuerzos de acompañamiento, cooperación, vigilancia de proceso, colaboración y participación de la sociedad civil en la construcción de la Paz."

La creació de l’Estat Palestí no resoldrà per si sol el conflicte del Pròxim Orient, però si podria suposar un canvi de cicle. Esperem que no haguem de celebrar gaires més 29 de novembre.

Es pot parlar bé de Hugo Chaves i la seva forma de fer política?

2007-11-17T23:45:00.000+01:00

Aquesta setmana s’ha fet públic el Latinobarómetro 2007, realitzat per una organització no governamental i amb el suport de l’Organització d’Estats Americans (OEA), Swedish Internacional Development Corporation Agency (SIDA), Real Instituto Elcano, Agencia Española de Cooperación Internacional i el Govern de Dinamarca.
Algunes dades molt interessants:

1.- Els països que tenen major satisfacció amb la democràcia son Uruguai amb el 66% i Veneçuela amb el 59%. La resta de països la satisfacció arriba a menys de la meitat de la població, inclús a Paraguai no arriben al 10% i a Perú estan en el 17%.

2.- Pel que fa a l’aprovació de la gestió del govern, Veneçuela amb un 61% està empatada amb Uruguai i només superada per Colombia (67%) i Ecuador (74%). La mitjana a llatinoamèrica és del 52%.

3.- Quan es pregunta per la confiança en el govern, Veneçuela encapçala la valoració amb el 66% i Hugo Chaves és el segon president que genera més confiança (60%) només superat pel president d’Uruguai.

4.- En contra, Hugo Chaves és juntament amb Fidel Castro el líder estranger amb pitjor valoració quan la pregunta la fas als ciutadans dels altres països. Els més valorat són Luis Ignacio Lula Da Silva i Michelle Bachelet.

5.- Per últim, a la pregunta de si l’Estat pot resoldre els problemes de la societat perquè disposa dels mitjans per fer-ho, Veneçuela encapçala la percepció de què si pot fer-ho amb un 67%. Com a referència indicar que Argentina respon un 47%, Brasil un 40% i Xile un 39

Pot ser com vaig sentir a un comentarista de la SER (no recordo qui ho va dir) Hugo Chaves ha canviat el paradigma de posar l’Estat al servei de l’economia i el que fa és posar l’economia al servei de l’Estat.

A llaitnoamèrica conviuen dues visions de l’esquerra diferenciades. La de caire populista que encapçala Hugo Chaves i la més tradicional pròpia de l’evolució marxista (intel·lectuals) i obrera (sindicats), amb exponents com Michelle Bachelet i Lula Da Silva. Enfrontar els dos models de forma directa està sent una fórmula de la dreta per debilitat un moment en què l’esquerra domina en els principals països del continent. Crec que el paper d’Espanya en aquests moment és lligar els dos models i no posicionar-se amb l’un contra altra. Serà possible això?

Nicaragua es defensa de Unión FENOSA

2007-11-11T11:01:00.000+01:00

La controvèrsia entre el Rei d’Espanya i el president de Venezuela Hugo Chaves a la Cimera Iberoamericana de Santiago de Xile ha emmascarat la denúncia que el president de Nicaragua, Daniel Ortega va fer d’una empresa espanyola, Unión Fenosa i de la seva estratègia empresarial a Nicaragua, però que es podria estendre a altres països com per exemple Guatemala.

La incomoditat del Rei i del president Zapatero en la reunió és comprensible pel fet de què es produís la controvèrsia en el foro en què es va produir i amb les formes en què es va produir.

Jo no soc coneixedor de la implicació o no de la participació d’Aznar en la preparació del cop d’estat contra Chaves, puc arribar a entendre que alguna responsabilitat hi va haver desprès de la lectura de les informacions aparegudes a la premsa internacional quan aquells fets es varen produir. També és veritat que s’ha satanitzat al president Chaves, com s’ha fet amb altres mandataris d’esquerra a llatinoamerica i sinó que li preguntin al president Lula da Silva.

Però en relació a la critica del president de Nicaragua a l’empresa espanyola Unión Fenosa n’he fet un seguiment més acurat en els darrers mesos així soc coneixedor de que els dies 12 i 13 d’octubre, el Tribunal Permanet dels Pobles, reunit a de Managua, va atendre la demanda interpolada per diverses organitzacions socials de Nicaragua contra Unión Fenosa.El Tribunal ha estat format per Juan Hernández, d’Euskadi; Ivone Yáñez, d’ Ecuador; Gustavo Castro, de México; i Vilma Núñez, de Nicaragua.
D’acord amb el text de la demanda a Unión Fenosa, un nombre molt significatiu de nicaragüencs considerar que hi ha hagut
“- Incremento injustificado de las facturas por encima de lo regulado por INE y por cobro de conceptos indebidos, por errores en la lectura de medidores y por cambio de contadores que doblan el consumo, etc.- Abusos a los usuarios por falta de transparencia, por allanamiento de morada y cambio de medidores sin autorización, por no respetar los 15 días previos a suspensión de servicio, por indexación de la tarifa en dólares, obligación de asumir deudas de los anteriores usuarios de un inmueble, etc.- Política de flexibilización laboral en la plantilla, con más de 400 despidos, pasando a contratar empresas subsidiarias para desarrollar los distintos servicios, empresas que no respetan los derechos laborales de sus trabajadores, etc.”
I per tot això demanen.
“1. Que se anule el contrato con la transnacional Unión FENOSA, mediante la distribuidora DISSNORTE y DISSUR, tal como mandata la contraloría General de la Republica en su resolución emitida en el año 2006.2. Que se estaticen las actividades de la industria eléctrica en Nicaragua, por que la distribución y acceso de los servicios públicos debe estar a cargo del estado, para que este garantice la calidad de vida y derechos de las y los consumidores.3. que sea por medio de la consulta ciudadana o por un referendo del pueblo quien diga la ultima palabra4. Que no se firmen acuerdos que afecten más a los consumidores.”

Fa dos anys vaig estar més de dos mesos a centreamèrica i l’any passat un mes a sudamèrica. S’endevina parlant amb la gent d’aquests països que el desplegament d’empreses multinacionals ja sigui americanes o europees, i en alguns casos d’economies més prominents, com el cas de Brasil, s’endinsen en les fràgils economies d’aquests països amb unes estratègies agressives: l’assumpció de més riscos que els normals només es fa si hi ha possibilitat de treure més rendibilitat que l’habitual i així minimitzar el risc.
La gent del poble veu com aquestes companyies, com les de serveis, les farmacèutiques, les contaminants etc s’instal·len en els seus països, s’aprofiten de la seva riquesa i en treuen importants beneficis i en canvi el seu nivell de vida cada cop empitjora. Si això hi afegim la feblesa democràtica d’alguna d’aquestes nacions el resultat és més especulació, més corrupció i més pobresa.
Passejar-se per Tegucigalpa (Hondures), o anar a Chichicastenango (Guatemala) o veure les “villas” que rodegen Rosario (Argentina) plantegen uns desequilibris socials i econòmics intolerables.
Com deia fa uns dies Raimon Obiols en el seu bloc, parafrasejant un pensador italià: “Jo no estic en contra de la riquesa, estic en contra de la pobresa”. Caldria que les empreses multinacionals que s’implanten en determinats països tinguessin també present aquest misatje.

Àfriques

2007-11-02T20:50:00.000+01:00

Fa un parell de mesos em van recomanar el llibre de Bru Rovira, Afriques. Va ser una lectura sorprenent i molt enriquidora. Àfrica per a mi continua sent un gran desconeguda. Us el recomano

Aquesta lectura m’ha vingut a la ment arran de la detenció dels membres d’una ONG francesa i de la tripulació espanyola de l’avió on pretenien traslladar a França un centenar de nens orfes d’una zona de conflicte i ara resulta que ni eren orfes ni de la zona de conflicte.

No deixa de tenir la seva transcendència que sigui una ONG Francesa. El passat més de juliol Nicolas Sarkozy va viatjar a Dakar on va posicionar la política exterior francesa en relació a Àfrica. Des de fa unes setmanes a Le Monde Diplomatique diferents intel·lectuals africans responen al discurs de Sarkozy. El títol del debat és persisteixen els prejudicis contra Àfrica.

Entre els articles més destacats he trobat el de Augusta Conchiglia, en el que contraposa una visió pessimista de l’economia africana

« Le diagnostic avancé par les « afro-pessimistes » est sévère : l’Afrique est en « faillite », et son avenir est compromis pour des générations. La responsabilité des régimes locaux incompétents ou corrompus – incontestable – efface de plus en plus celle – pourtant réelle – des Occidentaux. Signe des temps : un consensus grandissant entoure les théories qui pointent les tendances « suicidaires » de l’Afrique. Des essayistes africains s’en étaient d’ailleurs fait les précurseurs en théorisant, au début des années 1990, le « refus du développement » manifesté par le continent noir ou la nécessité pour lui d’un « ajustement culturel » (2) !

Amb una altra visió més optimista.

« Le décollage de l’Afrique exige selon Foirry une révolution longue et difficile. Elle est déjà en cours un peu partout, précise-t-il, sous l’impulsion de la jeunesse et des populations urbaines devenues majoritaires. Elle ne sera terminée que lorsque les pays seront démocratiques, la dépendance réduite vis-à-vis de l’aide, les sociétés « désinformalisées », les activités et les emplois modernes suffisants pour voir se développer une classe moyenne dynamique. « Il ne reste plus qu’à avancer “de toute son âme”, écrit Foirry, au lieu de la “mettre en lieu sûr”, comme disait Cheikh Hamidou Kane ! »

Crec que es fonamental la consideració final de l’article en paraules d’un economista senegalès: l’Africa no necessitar ajuda o assistència, el que necessita sobre tot és ser condiderada.

L’agnosticisme de les pàtries nacionals.

2007-10-29T12:33:00.000+01:00

Sempre m’ha costat molt opinar sobre Euskadi. Fa un parell d’anys la lectura d’una novel·la Verdes valles, colinas rojas (La tierra convulsa), de Ramiro Pinilla, em va proporcionar molta informació, però no suficient per sentir-me segur a l’hora de fer-me una opinió clara. Però aquesta setmana escoltant la intervenció de Patxi López en el debat de política general en el Parlament Basc m’ha semblat entendre una mica més el debat que allà es produeix. Es tracta de parlar de persones y del què pot fer la política per les persones.
Podeu trobar un tall de la intervenció de Patxi López a youtube.

http://es.youtube.com/watch?v=vdyqxPNRXsk

Qué en penses Joan d'aquest article?

2007-10-27T17:13:00.000+02:00

En l’edició d’ahir del diari Clarín de Buenos Aires es publicava aquest extens article de Marcos Mayer. Durant la seva lectura se’m varen ocórrer diferents paral·lelismes amb la política: aquesta idea de què els polítics actuals no arriben a la sola de la sabata dels de la primera generació democràtica, una certa repetició de la música i la lletra... però també se m’ha ocorregut que igual que els grups de rock han tingut que tornar al recital per guanyar diners, ja que es ven poc la música enllaunada i amb això s’ha guanyat en proximitat i escalfor, els polítics han de tornar al contacte directa amb els ciutadans i menys vídeos i televisions...... Potser s’ha de començar, igual que els vells rockers, en locals petits i suburbials per desprès poder omplir estadis.

¿El rock suena en pasado?

MARCOS MAYER .
«cE«Cl rock siempre fue una música que se pensó con un futuro. Aun cuando los punks proclamaban como grito de guerra No Future, estaban desarrollando un nuevo modo de pensar el rock que dejó su larga impronta. Pero hoy pareciera que el movimiento se ha invertido y el pasado es la única promesa que se puede hacer. Vuelven a reunirse grupos legendarios (The Who, Genesis, The Police, Pink Floyd, el levemente desmentido regreso de Led Zeppelin para el 2008) y otros que ya habían sido olvidados como Eagle o Asia, que anduvo por Buenos Aires a principios de año con músicos que son hoy más viejos que glorias, como el ex Yes Steve Howe y el baterista Carl Palmer. A nivel local, ya se produjo el reencuentro de Los Gatos y acaba de ser noticia el retorno de Soda Stereo. En este registro pueden anotarse las exitosas presentaciones de Vox Dei, aunque Ricardo Soulé se haya pronunciado en disidencia. Una operación donde los dividendos económicos están asegurados, pero la música está en alto riesgo. Es admitir que el hoy nada puede ofrecer frente a la riqueza y la plenitud del ayer. Hasta ahora nadie salió indemne de esas reuniones. Charly entró en una larga decadencia luego de la resurrección de Sui Generis (pese a ese gran disco que es Influenza), el disco que editó The Who para celebrar su reencuentro es de una mediocridad insalvable. Reunirse es una forma de tirar la toalla o de admitir que los caminos personales han llevado al fracaso. Cuando The Police vuelve a juntarse, Sting acaba de grabar un disco de canciones del compositor renacentista John Dowland con el austero acompañamiento de un laúd, Andy Summers está dedicado con solvencia pero escasa repercusión al jazz y Steve Copeland a componer bandas de sonido para la tele (Amas de casa desesperadas) o para el cine (Highlander, El arca de Noé). ¿Es la reunión la conclusión lógica de estas carreras? La reunión condena a tocar siempre lo mismo, lo de ayer, que cada recital sea una vivencia en tiempo presente de esos hits que ya se han ganado un lugar en la historia. Cuando se intenta hacer otra cosa, se va directo al fracaso. Que lo digan si no Los Shakers que volvieron e intentaron proponer algo distinto a lo que hacían hace cuarenta años y así les fue.Una reciente encuesta sobre los mejores discos del rock nacional realizada por la revista Rolling Stones entre músicos y críticos dio como resultado grabaciones que tenían todas más de diez años de realizadas. En una época el único grupo sometido a la proliferación de clones fueron los Beatles. Hoy hay conjuntos que hacen un mérito de tocar cada nota igual a sus ídolos que recorren los temas de Pink Floyd, Genesis, Creedence Clearwater Revival o Queen. A esto se suma la moda de los "discos tributo", una costumbre en otros géneros como el jazz, pero que en el rock tienen la característica de elegir entre los homenajeados a músicos que siguen vivos (desde Luis Alberto Spinetta a nivel local a la canadiense Joni Mitchell). Más allá de las buenas intenciones y lo logrado o no de estos proyectos, no puede dejar de sospechar que el homenaje tiene algo de pase a retiro y de responso antes de tiempo. Por otra parte, es habitual entre músicos y público una queja por la pérdida de los valores y la mística de ayer reemplazados por la falta de compromiso y el afán de lucro. Un rezongo que puede escucharse incluso en las generaciones más recientes que sólo saben de aquellos valores por interpósitas personas.«sCondenado a "decir algo"«r"El rock and roll es una combinación de buenas ideas desecadas por modas pasajeras, basura inmunda, un espantoso mal gusto y falta de criterio, credulidad y manipulación, momentos de increíble lucidez e inventiva, placer, diversión, vulgaridad, exceso, novedad y absoluto agotamiento". Una de las definiciones de rock que da el periodista Greil Marcus en su imperdible Mistery Train. En definitiva, el rock pareciera resumir como ninguna otra expresión cultural (con la ventaja de no darse cuenta de lo que está haciendo) el mundo en el que le ha tocado vivir a por lo menos tres generaciones desde los lejanos tiempos de Presley.En tiempos de festejos, hay una pregunta que los aniversarios de los cincuenta y los cuarenta (versión local) años del rock dejaron de lado. Tal vez porque nadie se cuestiona su propia supervivencia. No hay nada ilegítimo en que el rock cumpla medio siglo y siga concitando públicos y publicaciones. Pero sorprende que haya podido sobreponerse a una serie interminable de males (internos y externos) y seguir gozando de algo parecido a la buena salud. Uno está en el origen mismo y es su mala relación con la gramática, la sintaxis y el sentido. En Estados Unidos, allá por los 50, las letras de Oopaloopa y Tutti Fruti fueron sometidas a todo tipo de escarnio por ejercicio ilegal de la banalidad. Pero a nivel local, hemos llegado más lejos. No hay manual de expresiones correctas que haya llegado siquiera a imaginarse la expresión "menos mal que nunca la tenga" de "Los salieris de Charly", de León Gieco. Se nota que está mal, pero no hay quién pueda explicar dónde reside el error. Pero, a pesar de esta mala convivencia con la lengua -cuyo mayor ejemplo es acentuar todas las palabras mal-, es casi inexistente el rock instrumental. Entre los pocos ejemplos, puede hablarse de Soft Machine, que para muchos bordea el jazz. Tal vez Zappa, pero: "Sin la voz de Adrian Belew, Zappa es jazz". Tortoise es una reformulación de lo que fue Soft Machine. Un nacionalista remitirá al caso Alas, olvidándose, con buenos motivos, de la letra de "Buenos Aires sólo es piedra". Pareciera que el rock está siempre condenado a decir algo, sea lo que sea. Lo que nos lleva a otro ladrillo en la pared. Ahí está la cosa. A alguien se le ocurrió que no se podía usar semejante música para cantar cosas como "Love me do" o "No milk today". Llegó la trascendencia. Cantos contra la Opresión (así en mayúsculas) como The Wall, Peter Gabriel y sus héroes africanos, Sting y sus mujeres con parto natural, las seis esposas de Rick Wakeman y Poe traducido por Alan Parsons. O esos hermosísimos y plácidos paisajes bucólicos de Genesis y de Camel, llenos de princesas, brujos y ninfas en clara anticipación de Harry Potter, héroe progresivo (de rock progresivo) si los hay. Ya no daba para cantar simples canciones de amor. El rock empezó a ser una responsabilidad. En el medio estuvo el punk que dejó una costumbre destinada a perdurar: la dicción no es cosa de músicos. ¿Para qué cantar y que se entienda lo que se dice? ¿Cuántas veces hay que escuchar "Fasolita" de Los Piojos para aproximarse a algo de lo que dice la letra? «sDisco versus recital«rEstos son los síntomas internos. Veamos los de afuera. El primero puede llamarse síndrome de la batea confusa. Es difícil encontrar razones para afirmar que Los Auténticos Decadentes son parte del rock. Lo mismo vale para Kapanga. ¿Es posible imaginarse a Spinetta en un videoclip con Johnny Tolengo y Guillermo Nimo? El otro es el síndrome "La música es una sola" y allá vamos, Charly con Palito, Pedro Aznar con Borges y Julio Bocca, Peter Gabriel con cualquier discriminado del planeta y Paul Simon con percusionistas de donde sea. Del casting se ocupa David Byrne. ¿Para cuándo una tapa de la Rolling con Los Nocheros vestidos como "Sus majestades satánicas", con el título "Simpatía por la Luz Mala"?Marcelo Fernández Bittar, editor de la revista La Mano, se pregunta: "¿Cuánto hace que uno no gasta un disco de tanto escucharlo?" Sin decirlo, sugiere que en el rock -pero también en otros géneros- hay un público de discos y otro de recitales, que casi nunca coinciden. Una marca de telefonía celular, que auspicia las presentaciones de Soda Stereo, publicita un concurso cuyo premio son entradas al recital de esta manera: "entrá a la historia del rock". Es sin dudas aprovecharse de una fantasía existente. Es importante estar ahí. El recital tiene algo de irrepetible. El disco no, se lo puede escuchar una y mil veces. La música que suena en uno y otro sitio es absolutamente distinta aunque los acordes y los intérpretes sean los mismos.Según un estudio publicado por la revista norteamericana The Nation, la ideología del rock ha entrado en contradicción fuerte con la dinámica de la industria del disco. El aspecto en cuestión es la adquisición por parte de las multinacionales de la música de los pequeños sellos independientes, encargados históricamente de descubrir nuevos talentos y a los que los consumidores acuden en búsqueda de sonidos y propuestas renovadores. Se supone que los sellos "indies" se mueven principalmente por amor a la música y por compromiso con lo que consideran artístico. En la medida que se difunde la adquisición de los sellos independientes por parte de los grandes grupos, cae la confianza en que ese mandato artístico se cumpla. Una desconfianza que se transmite también a aquellos pequeños sellos que siguen trabajando por su cuenta, pues se sospecha que la falta de información de su traspaso a una multinacional no significa que no haya ocurrido. O sea que comprar un disco se parece a dejarse engañar más o menos conscientemente. El recital sigue funcionando como un espacio "puro". Allí todo lo comercial es evidente: merchandising, sponsors, sistema de ventas de entradas, promociones y promotoras. Nada se oculta, porque de otra manera no sirve. La trama por detrás del disco tiene siempre un costado secreto que la dinámica del recital hace sospechoso. "Tal vez tenga razón Capusotto cuando asocia al peronismo con el rock. Aunque lo diga en chiste. ¿No será que estamos intoxicados por cuestiones que creemos entender pero que no le podemos explicar a nadie, como el rock y el peronismo?", sostiene Laura Mendel, colaboradora ocasional en los años de oro de El expreso imaginario, la revista alternativa y contracultural que expresó a toda una generación durante la dictadura, quien insiste en que se deje constancia de que hace dos años que sólo escucha música de cámara.El rock fuga y centrifuga. Así como el rock tiende a devorárselo todo, algunos tienen que salirse del rock, como si fuera insoportable. Unos desaparecen en el proceso de fuga. Cuando Keith Emerson graba para Works I su "Concierto Nø 1 para piano y orquesta" (que lo debe todo a Rachmaninoff y nada a Jimi Hendrix) no sólo termina con su carrera sino con el rock sinfónico. Otros emigran a tierras más generosas. Ginger Baker (ex Cream) y Andy Summers (ex Police) hacen jazz y el rastro roquero es más difícil de encontrar que en jazzeros plenos como The Bad Plus o Jason Moran. Entre nosotros, el tango se ha quedado con Omar Mollo y Daniel Melingo, por ejemplo.
«sMirar el futuro con la nuca«rHay músicos de rock que construyen su carrera como el diario de su vida. Sus canciones son como notas registradas cuando el camino se toma un respiro (Rod Stewart decía que la vida de una estrella de rock es como la de un político en campaña, imposible bajarse). Es el caso de Charly García y su obsesión con el morir y el resucitar. Que aparece en el famoso episodio del salto a la pileta -¿quién se tiraría de no estar seguro de que volverá a salir a flote? Y también en muchas de sus letras desde los tiempos de Sui Generis: solamente muero los domingos y los lunes ya me siento bien ("Confesiones de invierno"); ¿Cuántas veces tendré que morir para ser siempre yo? ("Pequeñas anécdotas sobre las instituciones"); para hacer esta armonía es preciso un nuevo ser, capaz de nacer mil veces sin crecer ("Bubulina"); soy un solitario transmitiendo un mensaje escribiendo frases para poder creer esperando nacer ("Esperando nacer"); yo que morí en el altar ("Demoliendo hoteles"). Una incredulidad juvenil en la muerte propia del rock, diría Greil Marcus. En otros casos, el roquero se distancia de sí y se inventa pasados imposibles. Paul McCartney compuso "Yesterday" a los veintitrés años (¿cómo podía ser que ayer sus problemas estuvieran tan lejanos? ¿quién habla?). O, como a los veinte años los músicos de Vox Dei podían llegar tan pronto a la conclusión de que "Todo tiene un final, no es eterna la vida". Hoy el rock se enfrenta a la posibilidad de tener sus primeros muertos biológicos (tal vez George Harrison haya encabezado la lista). Y empiezan a aparecer conjuros contra esa idea: el mito de que los Rolling se cambian cada tanto toda la sangre; el propio Keith Richard admitiendo (¿inventando?) que aspiró las cenizas de su padre, un elixir -un muerto familiar con el 100% de pureza- en general poco accesible a los demás mortales. También hay que recordar la fantasía tan norteamericana de que la muerte de Elvis no ha ocurrido, o las pintadas en las paredes porteñas afirmando: Luca, not dead.Tal vez valga la pena seguir el consejo de Borges que para conocer la realidad de un país en un tiempo lejano basta con imaginar la literatura que allí se escriba. Podemos pensar que de aquí a cincuenta años el rock sea una nota al pie en la historia de la música. Como ha ocurrido, por ejemplo, con el fox trot (durante un par de décadas sinónimo de ritmo bailable). O que, por el contrario, siga siendo una presencia fuerte e intensa en la producción musical popular. O que ha sido reemplazado por algo que hoy resulta tan difícil de imaginar como le sucedía a quienes asistieron azorados a la irrupción del rock hace cincuenta años. Al mirar el futuro con la nuca, el rock ha dejado de creer que pueda suceder algo impredecible.Pese a todo esto, el rock a sus cincuenta años, aún acarreando un par de muertos previsibles y unos cuantos más heroicos (víctimas de accidentes aéreos, sobredosis y algún crimen poco claro), no parece estar en vías de extinción, muy por el contrario. Eso sí, nadie se atrevería a decir que pasa por su mejor momento. Pero, ¿acaso hubo alguna vez una celebración de la coincidencia en el tiempo de grandes momentos creativos? Tal vez algún historiador lo haya dicho a posteriori, pero en el momento mismo en que sucedían las cosas, difícil. Un fenómeno que tiene alguna explicación posible. Lo mejor ocurrió durante el origen. Nadie compuso tan buenas canciones después de los Beatles. Nadie superó en la guitarra al genio de Jimi Hendrix. Nadie cantó con tanta intensidad como Janis Joplin. Ningún grupo fue tan sólido y coherente como los Rolling Stones. Allí se terminaron los tiempos heroicos. De allí en más no queda más remedio que decaer. Eso han sido todos estos años, decaer y decaer. Sin pausa, sin ritmo, y sabiendo que la decadencia es eterna e irremediable, y que incluso puede llegar a ser placentera. No es que todo tiempo por pasado fue mejor (aunque ya nadie crea en el lema spinettiano de que "mañana es mejor"), sino que es inalcanzable.Es en esto que el rock se parece al cristianismo. En la religión todo lo sublime pasó al principio: Cristo, los apóstoles, los buenos milagros y hasta las traiciones mejor urdidas, los mejores cobardes y los más heroicos ladrones. Desde entonces, santos y papas de por medio, también no se ha hecho otra cosa que decaer, alejarse aunque no definitivamente de aquellas épocas donde un hombre podía ser hijo de Dios sin que a nadie se le moviera un pelo. Y si hay un tópico del cristianismo poco desarrollado es el del Juicio Final donde se volvería supuestamente al estado de gracia y gloria del origen. Ni el padre Farinello y menos todavía Ratzinger hablan del Juicio Final. ¿A quién le importa dejar de decaer? De allí que exista un rock cristiano, una ópera rock dedicada a Jesús y que Lennon se pusiera a competir con Cristo. Y que el Anticristo provenga también del rock, en versión seria, Alice Cooper y en la paródica, Marylin Manson. Y que no haya un rock judío, pues el judaísmo ha sostenido siempre que lo mejor está por llegar.Peleado con la lengua, viviendo de imágenes prestadas, con ceremonias celebradas en las peores condiciones y acompañadas de textos que apenas se entienden, amenazado a cada rato con perder la pureza, con una contaminación que parece ser terminal y que se detiene en el peor de los casos en la apoplejía, el rock sobrevive porque ya no es un estilo musical ni una cultura juvenil ni un fenómeno generacional, sino apenas eso, una religión, el modo en que hemos de decaer por los siglos de los siglos, amén.

No calen més paraules

2007-10-22T22:56:00.000+02:00

Les paraules de Raimon Obiols sempre són sabies....

2007-10-22T22:42:00.000+02:00

Magnifica entrevista a Raimon Obiols al Punt diari. Hi ha personatges que quan se'ls fa una pregunta responen amb frases curtes, n'hi ha d'altres com l'Obiols, que cada resposta és una compilació d'idees encadenades que et fan reflexionar una estona i fan que una simple entrevista no més d'una dotzena de preguntes esdevingui un tractat de política.

Raimon Obiols i Germà.: «No som els Carretero del PSC»La Convenció pel Futur, una plataforma d'esquerres, al marge del PSC, treballa des del juliol per renovar els supòsits del socialisme i el catalanisme. Obiols, un dels promotors, defensa el catalanisme obert, plural i inclusiu i alerta del perill de «l'identitarisme radical»

-Com valora l'anunci de Pasqual Maragall fent públic que té un principi d'Alzheimer?-

«Crec que ha fet un gest d'honor, de dignitat i de coratge en fer pública la malaltia, que lamento. Tothom ho ha reconegut així de manera sincera.»-ERC ha celebrat amb força agitació la conferència nacional, CDC vol refundar el catalanisme, el PP ha canviat de president, com el PSC, que també ha iniciat una renovació del discurs... A què atribueix l'efervescència interna dels partits catalans?-«Hi ha aspectes pròpiament catalans, però el fenomen és més profund i general, està passant a tot Europa. Tenim una situació en la qual els ciutadans i la política tenen unes relacions que no són fàcils. Hi ha diversos factors. Un d'ells és que durant els últims trenta anys la ideologia dominant ha estat la liberal o neoliberal, que ens ha dit que hi ha d'haver menys pes de la cosa pública i hem de deixar que tot ho resolgui el mercat. I que, com va dir Margaret Thatcher, la societat no existeix. Això ha fet forat. Una altra causa és que l'economia també s'ha desenvolupat globalment amb poders immensos que sobrepassen els poders dels estats i, per tant, hi ha hagut un desequilibri creixent entre la potència de l'economia i del poder democràtic. Això, els ciutadans ho perceben. També pesa la mediatització de la política, que passa a través dels mitjans, de la televisió fonamentalment. Es crea una sensació d'indiferenciació dels missatges dels partits en les campanyes electorals i això porta a un cert sentiment d'indiferència. Hi ha un altre aspecte important, que és la globalització. D'una banda tendeix a homogeneïtzar cultures, comportaments, etc... i, en la mesura que la gent veu que queda absorbida dintre d'aquest marc més general de la comunicació global, té la reacció d'afirmar-se en les seves identitats. Aleshores creix la potència de l'identitarisme, nacional, ètnic, religiós, fonamentalista... Una identitat única com a defensa enfront de les amenaces o incerteses que vénen de l'exterior. Això és una mica la crisi de la política actual, que fa que a tots els espais polítics es busquin formes de deliberar, de discutir, de participar més enllà dels partits organitzats.»

-Els partits d'aquí estan immersos en aquesta dinàmica general?

-«Sé, ara a Catalunya també hi ha hagut aquesta sensació que s'havia de replantejar la causa catalana, el catalanisme, que s'ha de rediscutir en el segle XXI, que hi ha nous desafiaments i nous reptes. Hi ha gent que diu: ‘Jo ho resolc refundant el catalanisme', i hi ha altra gent que diem: ‘Això és una causa comuna que hem de discutir d'una manera transversal per veure com anem adaptant en els anys del segle XXI que tenim al davant les reivindicacions del nostre poble'. Hi ha una diferència substancial entre algunes plataformes de la dreta independentista i de l'esquerra que representem. Per nosaltres és fonamental la qüestió del model social i econòmic i considerem que la confusió que es fa entre independentisme i ultraliberalisme és molt negativa. L'afirmació d'alguna d'aquestes plataformes sobiranistes de ‘necessitem més militants a Wall Street que a Porto Alegre', és un signe de caràcter molt negatiu. I també aquest intent de lobbies i think tanks que, en el moment d'inici de fracàs de l'hegemonia ultraliberal dels Estats Units, i en un nou moment progressista i liberal després de tots els desastres de l'administració de Bush, exporten el pensament dels ultraliberals sota el paquet de cel·lofana de l'independentisme. És una de les coses absurdes i delirants que es produeixen en el món polític català i només té un objectiu, que és col·locar a una ERC trencada a remolc de la processó encapçalada pel senyor Artur Mas en un intent de restauració del govern de la dreta nacionalista a Catalunya.»

-Tem que ERC es deixi arrossegar?

-«Això és el que crec que és el gran parany, la gran impostura de l'identitarisme: vostè i jo som catalans, som independentistes i, per tant, hem de treballar conjuntament per la sobirania. Jo represento els interessos de gent que té molts diners, vostè és un mileurista, vostè ha d'anar a remolc de la processó que encapçalo. Per contra, hi ha molta gent que té posicions sobiranistes o independentistes però que té la intel·ligència, la clarividència suficient per veure que no hi ha únicament el discriminant de xoc d'identitats Catalunya contra Espanya, sinó que hi ha també un discriminant que és entre els que tenen i els que no tenen, la gent de dretes i la d'esquerres.»

-No està d'acord amb la proposta de Mas de refundar el catalanisme, però Maragall també proposa un cert reagrupament de les forces catalanistes...-

«El que diu el senyor Mas és el mateix que deia fa trenta anys el senyor Pujol: CiU és el pal de paller i tots han d'anar a ballar al so de la música que marqui. És l'intent d'apropiar-se d'una idea compartida per afavorir un projecte legítim, però d'un partit i d'uns interessos molt determinats, que han tingut la seva llarga oportunitat de governar Catalunya, han deixat un balanç indescriptible i que no suporten estar a l'oposició. Veuen que l'única possibilitat, que penso que és remota, de restaurar el seu poder és trencar ERC i estan utilitzant enormes mitjans per aconseguir-ho. Maragall parla d'un plantejament d'unitat en el sentit tarradellista de l'expressió, que comparteixo plenament. És a dir, Catalunya és una causa comuna de tots els ciutadans i el que hem de reforçar són els elements d'unitat en un país que és molt gran perquè hi càpiga tothom però també prou petit perquè tots ens necessitem els uns als altres.»

-I com haurien de reaccionar els partits del govern?-

«El que s'ha de fer, quan et fa l'efecte que hi ha una impostura en marxa, és parlar clar. Una impostura és una afirmació que es fa per tractar de confondre la gent. La impostura identitarista –no l'afirmació identitària, que és una altra cosa, important– és una cosa que fa molt mal a Catalunya i s'ha de denunciar amb la màxima energia. És aquesta demagògia d'acaronar la tripa sentimental de la gent, sobretot dels joves, amb allò de som molt grans... i, per tant, veniu al darrere que hi ha gent al davant de la processó. Però, vostè qui és? És un senyor que defensa uns interessos determinats que no són els de tot Catalunya perquè aquests els defensen els seus ciutadans i ningú més. Catalunya és de tots o no és de ningú estrictament. Per tant, aquests intents de patrimonialització de Catalunya o d'explotació al límit de la indecència dels sentiments d'identitat dels seus ciutadans és una impostura que cal denunciar. Una cosa és la identitat, una altra és l'identitarisme nacionalista i demagògic, i l'altra és la consciència col·lectiva d'un catalanisme plural. Avui, li asseguro, el problema de Catalunya no és el problema de la identitat catalana, és el problema de la cohesió i la consciència col·lectiva i qualsevol intent de fractura parlant de guetos, de lluita entre catalans i espanyols, de confrontació per motius d'origen, d'idioma o de concepció política del que ha de ser l'avenir de la nació catalana és una cosa que hem de denunciar amb la màxima rotunditat. El perill no és el perill d'una pèrdua d'identitat de Catalunya, sinó que és el de la pèrdua de consciència col·lectiva del conjunt dels ciutadans. Si a Catalunya anéssim pel pendent de l'euskaldonització, dividint el país, meitat i meitat, realment es produiria un desastre que hem d'evitar. Estic segur que ho farem.»

-Què és la Convenció pel Futur i com es relaciona amb el PSC?-

«És una iniciativa autoconvocada, autorganitzada i autofinançada. No hi ha cap directriu de cap partit, ni un euro de cap partit, ni una organització dependent de cap partit, i menys del PSC. És una plataforma d'esquerres, però no únicament política, sobretot d'esquerres social, de gent dels sindicats, de les comarques, del món associatiu... Té un únic objectiu: reunir-se per parlar, pensar col·lectivament, discutir i augmentar el grau d'intel·ligència col·lectiva de les esquerres a Catalunya. Només es pot aconseguir amb dues condicions: una és que hi hagi intel·ligències personals que se sumin a això –anem bé en aquest sentit– i la segona és separar nítidament el que és discussió d'idees de la discussió de poder. En aquest sentit, no som una plataforma dins d'un partit, ni que vulgui actuar de manera política, no som els Carretero del PSC. No hi ha cap altre objectiu que no sigui el de renovació radical dels postulats, dels plantejaments d'esquerra a Catalunya, del socialisme català i del catalanisme progressista a Catalunya. Les nostres fronteres són amplíssimes, hi cap gent de tots els sectors de la majoria d'entesa, gent del món liberal...»

-El 2008 és any de congressos als partits, també dels de l'entesa, els presentaran els seus treballs?

-«No modularem el nostre calendari en funció del congrés de cap partit. Una altra cosa és que després l'Antoni Castells o altres tinguin el seu rol en el debat del congrés... Però la convenció, no, per una raó fonamental, perquè perdríem tota la gràcia. Si fóssim una plataforma per incidir en un congrés d'un partit o altre això més val fer-ho directament. Nosaltres aspirem a mobilitzar bastants milers d'homes i dones a Catalunya en un nou començament de plantejaments d'esquerres molt lligat a les bases socials i amb un plantejament veritable de modernització, que no implica fer els modernos sinó anar a l'arrel dels problemes, desenvolupar una anàlisi crítica del present i intentant plantejar un futur millor. Sempre des del punt de vista de la igualtat, que és el que ens interessa fonamentalment. Això significa no únicament major igualtat de condicions econòmiques i socials sinó també, i aquest és un tema fonamental, major igualtat de poder. Amb una onada de privatització de trenta anys en tots els camps, s'ha parlat molt del sector públic però el més alarmant com a fenomen, també a casa nostra, és la privatització del poder. No és modern ni democràtic que el destí de tots estigui en mans d'aquests pocs, uns centenars de persones que dominen els mitjans, els quadres d'opinió..., que estigui privatitzat.»

-Debatent sobre els partits, vostè va dir que tenen estructures del segle XIX, programes del XX i reptes del XXI, com s'ajusta això?-

«Aquesta és la foto de la situació tal com la veiem. Els partits s'han d'adaptar a la xarxa, a la gran oportunitat de l'obertura, de la democratització, la participació comporta fonamentalment una presència horitzontal, àmplia, interactiva a internet. S'han d'adaptar també al canvi d'escala, anar esdevenint partits europeus i han de ser partits que sàpiguen combinar lideratge i participació. Els programes? Han de ser anticipadors, per allò que ve, no només programes reactius. I el que ve són societats molt fluïdes amb la presència d'immigració, en el nostre cas molt important, i amb el repte fonamental de consciència col·lectiva compartida. El que interessa no és que els fills d'un ciutadà vingut del Marroc o de Romania se sentin identitàriament catalans, sinó que tinguin la consciència que formen part del seu poble d'adopció, que són ciutadans amb els mateixos drets i deures que els altres set milions de ciutadans de Catalunya. Per això, contraposo la prioritat de la consciència col·lectiva i, per tant, el catalanisme plural, obert, inclusiu al que em sembla la impostura i el perill de l'identitarisme radicalitzat que juga les seves cartes en el joc furiós d'identitats.»

-L'ús del català en l'eurocambra, com ha reclamat amb altres diputats, no seria més fàcil si fos oficial al Congrés?

-«Naturalment. En el tema de l'Espanya plural i el desenvolupament federal es fan els seus avenços, pauses, retrocessos... però és imparable. El que cal és evitar les confrontacions exasperades. Crec que les velles fórmules del catalanisme continuen sent vàlides. Catalunya és forta quan parla unida i és feble quan s'enfronta i es divideix davant d'ella mateixa i dels altres. Veurem avançar la causa catalana a Espanya i a Europa en els propers anys si es treballa conjuntament.»ANNA SERRANO

Magnífic article de Jordi Font a la revista "Claves"

2007-10-21T22:12:00.000+02:00

Viene tomando cuerpo, en Cataluña, un conveniente debate sobre el catalanismo, en sus diversas acepciones ideológicas. Un primer movimiento fue, tiempo atrás, la publicación del libro “La rectificació”, escrito por cinco plumas de excepción: Lluís Bassets, Albert Branchadell, Josep Mª Fradera, Enric Juliana, Antoni Puigverd y Ferran Sáez. Muchos optaron entonces por mirar a otro lado. Y es que siempre resulta enojoso y aventurado soltarse de la catenaria al uso y ensayar nuevos trayectos. El debate que ahora emerge, sin embargo, se sitúa, en buena medida, en las coordenadas anticipadas en su día por “La Rectificació”, justo es reconocerlo.
Los errores del catalanismo
El error fundamental de Cataluña sería, según los autores, mantener vigente un catalanismo que ha periclitado, porque nacía del auge catalán frente a la decadencia de España (XVIII, XIX y buena parte del XX), cosa que ya es historia. España es hoy una realidad pujante, económica, cultural y políticamente, en la que Cataluña ya no destaca tanto o incluso queda algo atrás respecto del Madrid que emergió; y, sobre todo, parece ignorar el cambio substancial que se ha producido en la correlación de fuerzas. Cierto: Cataluña y España no son ya las de Joan Maragall y Miguel de Unamuno. Y el catalanismo necesita adaptarse al cambio de situación operado.
Señala, el libro, otro error más circunstancial, relacionado con el “tripartito” de Pasqual Maragall: el síndrome de la “Brigada Pomorska” -la caballería polaca que se lanzó al alegre galope contra los tanques alemanes, con resultados perfectamente descriptibles-, es decir, el desajuste táctico hasta el disparate, el fenomenal error de cálculo al que apuntaría la sentencia bisbiseada, en su día, por Carlos Aragonés a Enric Juliana: “El Estatuto y la OPA a la vez no van a poder ser”. Las izquierdas catalanas gobernantes habrían pecado de superficiales, sin darse cuenta de que no basta con tener razón, sino que hace falta calcular al milímetro la correlación de fuerzas y perfilar con rigor la estrategia adecuada, la precisión de cada movimiento.
Nuevos “poderes fácticos”
Es posible que el gobierno Maragall ignorara la envergadura de lo que se le venía encima: las iras de unos nuevos y rampantes poderes que pueden interferir, neutralizar y subvertir cualquier lógica meramente democrática. Unos nuevos “poderes fácticos”, agresivos y desaprensivos que son a la vez políticos (el PP “neocon”, los púlpitos ultramontanos…), financieros (los “amigos de escuela” que se hicieron con las empresas públicas privatizadas…), mediáticos (“la Brunete” escrita y radiada…) y funcionariales (una parte importante de la judicatura…). Unos poderes que, con sede global en Madrid, despiertan y manejan sin manías los viejos reflejos condicionados del “Imperio” y se permiten designar con un sonoro “ellos” a los catalanes (que osaron plantear democráticamente la redistribución del poder), al extremo de producir el fantástico lapsus lingüe de Esperanza Aguirre afirmando, frente a la OPA de Gas Natural, que Endesa debía quedarse “en territorio nacional”.
La magnitud del fenómeno no sorprendió sólo al gobierno Maragall, sino a la inmensa mayoría de los catalanes. Pensábamos que la cultura democrática había calado más en la sociedad española. Y, con ella, la capacidad de entender que España es algo que sólo tiene sentido si es capaz de contener y expresar sin restricciones las realidades distintas que incluye, particularmente las realidades nacionales como Cataluña. No era así. Y, por toda respuesta, se desencadenó un inmenso, brutal y prolongado linchamiento del Estatuto, de Cataluña y de los catalanes.
Los independentistas, en seguida, confirmaban sus tesis: en España, Cataluña sólo cabe encogida y, si trata de estirarse, es rechazada, zarandeada y anatomizada. No cabe el diálogo sensato: responden con el exabrupto, el insulto e imponen el inmovilismo. No hay nada que hacer ahí dentro: necesitamos un Estado propio, igual que Portugal. Los “convergentes”, como corresponde, trataban de descolocar a ERC -comprometida en el tripartito-, pujando al alza hasta el despropósito en el debate parlamentario del nuevo Estatuto, llevando las cosas al extremo de lo inviable, para canjear luego el resultado por… una foto;
Los federalistas catalanes
Y los federalistas nos quedábamos con un auténtico palmo de narices: la nave catalana parecía encallar en España estando al timón precisamente nosotros, los que veníamos predicando, desde siempre el compromiso con España, la buena nueva del federalismo; oponiéndonos a los dos simplismos de fondo: independentismo y unitarismo. Y oponiéndonos al tacticismo de Pujol, desentendido, sin horizonte, ambivalente, instalado en el viejo truco de aventar las hogueras patrióticas para ganar fuerza en la negociación opaca de “lo más conveniente” (¿para el país? ¿para el partido? ¿para los de siempre?). Ya lo hiciera Cambó cuando enfatizaba “¿Monarquía? ¿República? ¡Cataluña!” y se limitaba a negociar los aranceles.
En el mundo global e interdependiente -habíamos anunciado-, tocaban a su fin las soberanías absolutas de los viejos Estados, aunque éstos iban a pesar mucho todavía en el trayecto hacia las grandes uniones. No tenía sentido, pues, cifrar el porvenir de Cataluña en la obtención de un Estado propio, cuando el futuro discurriría sobre la base de la “interdependencia” y la “soberanía compartida”. Menos aun si conseguíamos, como esperábamos, que el Estado español funcionara, en la proporción debida, como nuestro Estado, el de la nación catalana, a través del cual ésta pudiera estar presente y tener voz en Europa e incidir en el plano global. Un Estado plurilingüe, que asumiera la lengua catalana como una de sus lenguas, con todas las consecuencias. Bastaba completar el trayecto iniciado: ampliar el autogobierno catalán con un nuevo Estatuto, convertir el Senado en cámara territorial, profundizar en el espíritu plurinacional de la Constitución (“nación” de “nacionalidades y regiones”).
La “España plural” de Rodríguez Zapatero era una perspectiva abierta a ello. El Estado español podría ser, finalmente, el marco común en el que Cataluña se desarrollara sin restricciones indebidas, en el que Cataluña podría encontrar finalmente “su Estado”. El “Estado catalán” que la nación catalana precisaba sería, finalmente, una faceta del Estado español, de ese “Estado compuesto” que Ernest Lluch señalara y reivindicara en el “austriacismo” español y que, con la revolución democrática, daría lugar al movimiento federalista y al catalanismo.
Casa ajena o casa común
Pensábamos que la España democrática, superado el 23-F, no era sólo una juridicidad democrática, sino que iba siendo ya una cultura democrática. Resultó, sin embargo, que la bestia seguía ahí, que se revolvía, ajena a sus gravísimas culpas, aullando y pegando zarpazos a quien osara cuestionar sus posiciones. Se alzaba de nuevo contra el Estatuto catalán, hinchando el sobado fantasma de la “España rota”. Contra quienes osaban ejercer su derecho y proponer democráticamente, no la independencia de Cataluña -cosa que sería legítima-, sino la profundización federal, plurinacional, de España. Y, de paso, contra la famosa “OPA catalana” (no española, al parecer), convocando al boicoteo de los productos catalanes.
¿Han optado, los nuevos “poderes fácticos”, por un modelo de España incompatible con los deseos más elementales y sensatos -tal vez ingenuos- de los catalanes? ¿Llegarán a tumbar el Estatuto de Cataluña por vía extraparlamentaria? ¿Tienen paralizada indefinidamente la reforma de la Constitución, la transformación del Senado en cámara territorial? ¿Sus intereses pasan por mantener a raya a los catalanes, por ningunear su voluntad democrática, por tratarles como si vivieran en casa ajena?
La “España plural”, por el contrario, parece ser la que se reconoce a si misma como casa común, la que incluye las realidades distintas que la integran. Por eso sufre un ataque inmisericorde, con efectos contaminantes sobre su propio campo, cosa que la obliga a contener la marcha, a atenuar sus perfiles. No en vano, en el conjunto de España, el griterío nacionalista, igual que en Cataluña o el País Vasco, coagula a la gente, más allá de sus intereses objetivos, en torno a sentimientos elementales; en el caso del nacionalismo español, no lo olvidemos, ligados a la cruenta tradición imperial que acabó por parir al franquismo.
En ese contexto, a Zapatero, se le ve muy sólo, rodeado de silencios clamorosos. El amplio espectro del progresismo español, con dignísimas excepciones, sigue callado y mira a otro lado, como si fuera víctima de algún síndrome de Estocolmo. Miquel Iceta, vicesecretario del PSC, les emplazaba, en pleno zafarrancho, a que volvieran en sí, a que “salieran ya del armario”.
La “conllevancia” del pasado
Puede que la acción española del tripartito de Maragall pecara de ingenua y adoleciera de poco cálculo. En cualquier caso, se trató de una apuesta democrática y leal con España. Se trató de una apuesta española, la única apuesta española asumible por la mayoría de los catalanes. Una apuesta que no era nueva: venía anunciándose desde siempre, durante la larga marcha del socialismo catalán por el desierto “pujoliano”, en el que CiU monopolizaba lo catalán hasta el paroxismo y estigmatizaba a los socialistas como el “enemigo interior”, para ejercer la “conllevancia” en Madrid, el oportunismo de las pequeñas ventajas, ajeno a todo proyecto, a todo compromiso estratégico.
Esa etapa tortuosa, ya superada, no debería resultar ahora, debido al vértigo del presente, ninguna panacea deseable. A mi modo de ver, ahí está el punto flaco de “La Rectificació”, su cabo suelto, esa implícita nostalgia del “no proyecto” de Pujol. Cuando la vida nos da coscorrones, es humano añorar los aromas de la infancia, donde los años y la memoria selectiva acaban situando muchas veces nuestra felicidad. No nos engañemos. Cataluña no puede ser condenada al limbo de la infancia: es mayor de edad y quiere saber a que atenerse. Está dispuesta a adquirir compromisos y exige igual disposición en sus interlocutores, con transparencia, lealtad y juego limpio.
El auténtico fracaso
Por otro lado, echo en falta, en el libro, el señalamiento del auténtico fracaso, que no corresponde a Maragall ni al “tripartito”. Corresponde, desde una perspectiva estratégica, a los poderes mencionados, al nacionalismo español que se mueve entre la fatua tradición imperial y una nueva y agresiva ambición económica, a esa nueva “confederación de derechas” que resulta ser, finalmente, una eficiente fábrica de independentistas, una imbatible maquinaria separadora, incapaz de comprender que, hoy, lejanos ya los tiempos de la autocracia, los sujetos colectivos, los pueblos, las naciones, las uniones, o se basan en la construcción de un amplio consenso capaz de sumar todas las diferencias o no son viables, se quedan atrás, mueren.
Puede decirse que el efecto directo de su acción ha sido el reverdecimiento en Cataluña de los reflejos del “Adéu Espanya!” (Joan Maragall): la conciencia sorprendida y hastiada de que las cosas no son lo que parecían, la sospecha repentina y progresiva de estar metidos en casa ajena. Ellos han sido, en el fondo, la auténtica “Brigada Pomorska” frente a la opinión democrática de los catalanes. Su fanfarria sólo vence en Cataluña acompañada de un ejército victorioso. Sin él, es un fracaso estrepitoso que obtiene lo contrario de lo que persigue. Son los reflejos ancestrales del vencer sin convencer. Y, en democracia, sólo vence quien convence, sólo tiene futuro aquello que adquiere una legitimación suficiente en la opinión democrática de los pueblos.
Atender al federalismo catalán
Todo ello parece empujar ciegamente a Cataluña hacia una disyuntiva no deseada por nadie o por muy pocos: avanzar, dentro de España, hacia un modelo razonable, en el que quepa dignamente, es decir, hacia el pleno desarrollo del Estado compuesto; o, si eso resultara fatalmente implanteable, si predominara el exabrupto y el famoso “derecho de conquista”, darse por vencida y deslizarse hacia aquel “adiós” que apuntara en su momento, hastiado, el poeta catalán del iberismo.
Una vez más, por suerte, no se trata de la “lucha final”, no está dicha la última palabra. Cataluña, en adelante, deberá calcular mejor sus movimientos y tendrá que repensar su catalanismo en función del nuevo contexto español, europeo y global. El gobierno Montilla anda sin duda en esa dirección, porque ha aprendido la lección y porque así lo determina la idiosincrasia calculadora y rigurosa de su presidente. Pero España deberá darse prisa en la construcción de un consenso suficiente sobre el modelo de Estado, que deberá incluir a la nación catalana y ejercer de “Estado catalán” en la proporción debida.
Y es que, en Cataluña, después de todo lo andado, no está el horno para más bollos, menos aun después de la “crisis de las infraestructuras”, que viene a confirmar no el origen de todos los males, pero si de algunos especialmente graves (peajes, AVE, aeropuerto, “cercanías”, apagones…). No es razonable que, a estas alturas, en España, se den dinámicas políticas, económicas o mediáticas que sitúen a los catalanes en casa ajena. Quienes aman a España y saben que ya no hay lugar para el “Imperio”, harían bien en atender a los federalistas catalanes.

George Orwell

2007-10-19T20:51:00.000+02:00

"En época de mentiras, contar la verdad se convierte en un acto revolucionario" (George Orwell)

Joan Subirats a Argentina

2007-10-14T23:52:00.000+02:00

Us adjunto un article de Joan Subirats publicat aquest mes de setembre al diari Calarin de Buenos Aires. Li van fer també una entrevista que van titular la democràcia avui només és un sistema electoral.

¿Cuál es el Estado que estamos redescubriendo?
Joan Subirats DOCENTE DE CIENCIA POLITICA, UNIV. AUTONOMA DE BARCELONA
No es posible establecer un debate serio sobre la necesaria innovación democrática y administrativa, sin relacionarlo con el debate más amplio de qué tipo de sociedad queremos. Y no es posible hacerlo sin contemplar que estamos atravesando un cambio de época en todo el mundo que ha replanteado muchos de los problemas con que han de enfrentarse los poderes públicos, y mientras surgen nuevos conflictos y dilemas. Esta ha sido una de las ideas desde la que se ha partido en la ponencia que presentamos en la conferencia de clausura del IV Congreso de Administración Pública que bajo el lema de "Construyendo el Estado Nación para el crecimiento y la equidad" se llevó a cabo en Buenos Aires hace pocos días. Llevamos treinta años de hegemonía absoluta de una lógica de crecimiento económico centrada en la libre circulación de capitales y mercancías, y de un ataque sin cuartel contra lo que se presentaba como nefasta intervención de los poderes públicos. Pero, estamos entrando ahora en una nueva fase de replanteamiento del papel del Estado, como está viéndose ya en América latina, en Europa y puede también observarse en el debate que se está sosteniendo en las filas demócratas, sobre sanidad y otros temas, en plena precampaña para las presidenciales estadounidenses de noviembre del 2008. Al final hemos descubierto que seguimos necesitando al Estado, ya que esa convención casi naturalizada, llamada "mercado", ni resuelve los problemas de la ciudadanía, ni logra evitar que crezcan las desigualdades o que persista la pobreza extrema, mientras genera externalidades ambientales que pueden llevarnos al desastre absoluto en poco tiempo. Tampoco podemos seguir utilizando la democracia sólo como expresión de un conjunto de reglas que sirven estrictamente para seleccionar y renovar las elites gubernamentales. Las viejas promesas de la democracia (parafraseando a Norberto Bobbio) nos hablaban de igualdad y de transformación social, aspectos que han quedado marginados o relegados, provocando una constante desafección de aquellos sectores de la ciudadanía que no acaban de constatar que votar signifique alguna mejora concreta en sus vidas. Las administraciones públicas son llamadas pues a renovar su capacidad de intervención, para cumplir las nuevas tareas que surgen de una sociedad más precarizada, más inestable, con más incertezas sobre su futuro, y con niveles de individualización muy significativos, que han erosionado sus bases comunitarias y de solidaridad. Y lo deben hacer, sabiendo que han de relacionarse con un sociedad que valora más que nunca el reconocimiento de la diversidad, de la autonomía personal y que exige asimismo equidad de trato. No es esa una tarea fácil para unas administraciones que han sido creadas desde la lógica burocrática de la homogeneidad e indiferenciación social y que no están acostumbradas a ser flexibles y adaptables a entornos cada vez más cambiantes. El reto de la gestión pública del siglo XXI es ser eficiente, al mismo tiempo que participativa. Dar respuestas integrales desde un funcionamiento transversal, cuando sus estructuras están concebidas desde la especialización y la lógica de compartimientos estancos. No es un reto fácil, pero sí es un reto ineludible y apasionante.

LA MEVA MEMÒRIA HISTÒRICA

2007-10-11T21:34:00.000+02:00

No el vaig conèixer mai, era el meu avi. Es deia Pere Gamell Dull, d’ Osor, comarca de La Selva, jutjat el 27 d’octubre de 1939 i afusellat el 27 de gener de 1940 a Girona. El dia abans de ser assassinat va escriure.

“Esposa, hijos, padres y hermanos jamás olvidados, me voy a dar mis fuerzas y redimir mis ideas con toda mi valentía, y con toda mi serenidad pensando que mi sangre será vengada, con toda la justicia contra todos estos elementos que componen estos organismos anteriormente citados (Ayuntamiento y junta de Falange), que me asesinan por el ideal, y por criminal.”

No sé si la llei de memòria històrica, el meu avi la consideraria venjança suficient, per a mi la venjança no serà suficient fins que no es pugui anular el simulacre de judici que finalment el va portar a ser afusellat.

NO A LA PENA DE MORT

2007-10-11T20:46:00.000+02:00

Dia mundia contra la pena de la mort. Gràcies al professor Juan Bustos Ramirez, avui diputat socialista a Xile, vaig apendre una concepció del dret penal no punitiva sinó reformadora i integradora socialment. El màxim exponent contra aquesta forma d'entendre el dret penal és la pena de mort.

Cal no oblidar que la pena de mort no només és pròpia de països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament sinó que a EEUU o a Xina és pràctica habitual.

Diem'ho ben alt, NO A LA PENA DE MORT

2007-10-09T23:21:00.000+02:00

Quan vaig estar a Rosario vaig poder veure la casa on havia nascut el Che. Avui 40 anys desprès del seu assessinat li torno a demostrar el meu respecte. No se com seria el Che avui, si no l'haguessin matat, però en tot cas, la seva idea de justicia social i de panamericanisme, un cop coneixes llatinoamèrica, resta més vigent que mai. Ara cal trobar qui representa millor la continuïtat de la lluita que ell va simbolitzar. Avui he tornat a escoltar amb certa solemnitat la banda sonora de la película "Viaje en motocicleta". Hasta siempre comandante

A França comencen a coneixer el veritable Sarkozy

2007-10-06T00:40:00.000+02:00

A França comencen a coneixer el veritable Sarkozy, en pocs mesos el seu índex de popularitat ha baixat molt, també és veritat que estava massa alt. En tot cas la nova llei d'inmigració que proposava ha estat refusada pel comité d'ètica. Com molt bé diu la diputada socialista Danièle Hoffman en l'article que us adjunto, aquesta proposta no fa honor a França. Tampoc li está sortin molt bé, la proposta de llei de regulació del dret a la vaga que retallava considerablement aquest dret. Caldrà veure la reacció del sindicalisme francés. El problema és que a França el President s'elegeix per 7 anys.... Veurem com es presenten els propers mesos.

Immigration et tests ADN : il faudrait raison retrouver !
mercredi 3 octobre 2007 par .
Le projet de loi relatif à l’immigration, à l’intégration et au droit d’asile actuellement débattu au Parlement ne fait pas honneur à la France.
Tout d’abord, quel besoin avait le gouvernement de déclarer l’urgence sur ce texte ? Depuis 2002 les gouvernements successifs nous ont présenté quasiment un texte par an visant selon eux à maîtriser l’immigration. Et ce nouveau projet, qui ne fait que reprendre des dispositions voulues l’an dernier par Nicolas Sarkozy et alors rejetées par la même majorité UMP, arrive en débat alors que de nombreux décrets d’application de la précédente loi ne sont même pas publiés. Une telle frénésie législative ne contribuera qu’à alourdir le contentieux administratif et à lasser davantage les magistrats.
Officiellement, la volonté du gouvernement est de porter l’immigration économique de 7 à 50 % du total des entrées sur notre territoire, là où même le Canada n’arrive pas à plus de 23 %. Pour cela le gouvernement veut durcir les conditions du regroupement familial, en imposant notamment un contrat d’intégration dont la mise en oeuvre dans les pays d’origine sera très difficile voire impossible, notamment pour les femmes.
Dans les faits, ce texte vise principalement des conjoints étrangers de citoyens français à qui on va dénier le droit à une vie familiale normale. C’est faire abstraction du fait que l’immigration familiale rapporte plus de cotisations sociales qu’elle ne coûte en prestations familiales, et c’est oublier que la personne qui vient en France dans le cadre du regroupement familial, que ce soit un conjoint ou un enfant, a vocation à s’insérer, et donc à travailler : elle entre donc également dans le cadre de l’immigration économique.
Quant à la disposition introduite par le rapporteur sur le recours aux tests ADN, elle va tout simplement à l’encontre des dispositions de la loi sur la bioéthique, fruit d’une réflexion consensuelle. Elle introduit, contrairement à la tradition française, la prééminence de la génétique dans la filiation. Il est dommage que les travaux de la mission d’enquête parlementaire sur les familles, dont la rapporteure était Valérie Pécresse, actuelle membre du gouvernement, soient si rapidement tombés dans les oubliettes de la majorité. Espérons que les sénateurs auront la sagesse de poursuivre dans la voie de la suppression de cette mesure, et qu’ils sauront en convaincre leurs collègues députés de l’UMP.
Car cette volonté du gouvernement de restreindre les conditions du regroupement familial ne respecte pas les conventions internationales ratifiées par la France, notamment l’article 10 de la Convention internationale des droits de l’enfant qui précise que « l’intérêt supérieur de l’enfant, la réunification familiale, doit être considérée dans un état d’esprit positif, avec humanité et diligence », ce qui est loin d’être le cas ici !
A côté de cela, la partie consacrée au droit d’asile, qui doit sa raison d’être à la condamnation de la France par la Cour Européenne de Justice, introduit une possibilité de référé-liberté au demandeur d’asile débouté à son arrivée sur le territoire, procédure techniquement très difficile à mettre en oeuvre qui ne peut être introduite que par un avocat et dans les 24 heures. Quel demandeur débouté pourra se le permettre dans un délai si court ?
Enfin, à travers ce texte, l’OFPRA change de ministère de tutelle pour passer sous la coupe du nouveau Ministère de l’immigration, de l’intégration et de l’identité nationale, ce qui laisse présager de nombreux soucis pour les demandeurs du droit d’asile : l’OFPRA continuera-t-elle à bénéficier des connaissances géopolitiques du quai d’Orsay pour étudier objectivement les demandes ? Il est à craindre que ce soit les demandeurs d’asile qui en paient les conséquences, malheureusement souvent au péril de leur vie.
Danièle HOFFMAN-RISPAL, Députée de Paris

Una recomanació

2007-10-05T23:46:00.000+02:00

Entreu a la página web del diari Clarin de Buenos Aires i mireu el reportatge Malvinas 25 años después. Hi ha un seguit d'entrevistes contraposades de protagonistes argentins i anglesos d'un mateix fet.

Anecdota: com que el govern argentí va deixa de pagar l'arrenjament del cementiri on estan enterrats els soldats argentinins, ho ha passat a cuidar l'administració del governador anglès. Els que hi han estat diuen que està molt més cuidat ara que abans.

Reflexions de cap de setmana:

2007-10-05T23:37:00.000+02:00

Primera: finalment he acabat la lectura de “pelando la cebolla” de Günter Grass. M’ha costat més del que em pensava la seva lectura. Segurament no és una gran obra literària però sí que té un valor sentimental i ideològic important. La manera d’explicar com en la seva adolescència es va trobar militant amb el nazisme i com va anar a una guerra convençut de què defensava una idea justa fa reflexionar molt. En tot cas, ho fonamenta amb un fet: lo fàcil que resultava no fer-se preguntes compromeses. El seguidisme era més senzill i no comportava riscos ni perills. I un pas rere l’altra el va portar al camp de batalla. Ah també hi va influir una estètica atractiva per un adolescent. Us sona el mètode?
També aquesta setmana a la televisió (em sembla que era dimarts) un programa sobre ETA (polític – militar) i el seu pas a la política democràtica. Un dels membres deia que si bé es feien preguntes respecte el que estaven fent, acceptaven qualsevol resposta sense qüestionar-se el discurs únic i superficial que acceptaven en tant era més fàcil seguir que dissentir.
Avui en dia, el mètode és el mateix, el que ha canviat, i això encara incrementa més el perill, és que la informació corre més ràpida i a través de molts més mitjans. Us recomano que al respecte llegiu l’últim llibre d’Eudald Carbonell.

Segona: Jo sóc republicà i no antimonàrquic. Aquesta afirmació no només és un joc de paraules, sinó una altra manera de defensar un posicionament. La crítica destructiva no serveix per construir. El republicanisme s’ha d’imposar (cada cop està més a prop) en tant la ciutadania consideri que suposa una millor garantia pel desplegament dels seus drets polítics, socials i econòmics. Cremar un model no significa per si sol, que el què el substitueixi sigui millor.

Tercera: L’arròs a la cassola millor que la paella. Dimecres varem anar a menjar a Roses i la Cristina Barceló ens va portar a un petit restaurant de poble, sense luxes ni grans ornamentacions: Cal Campaner. Ens varen preparar un arròs a la cassola amb peix impressionant. Tot un luxe de debò.

L’església la cultura

2007-09-18T21:30:00.000+02:00

L’altra dia passejant per Mastricht em vaig trobar amb aquesta joia. Una bonica església s’havia convertit amb llibreria i bar. Segurament en el nostre país podríem trobar moltes esglésies per convertir en centres culturals i perquè no de ciència…. Potser aquest és el primer pas per una societat laica.

Fa dies que en Jordi Borja està fi....

2007-09-18T00:21:00.000+02:00

TRIBUNA: JORDI BORJA
El catalanismo y su misterio
El misterio de la Santísima Trinidad no ayuda a entender la divinidad, pero da mucho juego para interpretar las realidades terrenales. Lógico, es una construcción humana, y nos propone una sutil distinción entre la naturaleza de un ente abstracto y las personas o actores que lo hacen operativo. Como es costumbre en este país, los debates esencialistas se expresan mediante confrontaciones nominalistas, ocupan a sus protagonistas y crean más confusión que claridad entre la ciudadanía. ¿Hay un catalanismo o unos cuantos? ¿La casa común del catalanismo es un partido existente o a inventar, un frente nacionalista prescindiendo de los catalanistas que no son nacionalistas de nada, o es un tripartito que se autoproclama el verdadero catalanismo, o es un objeto político aún no identificado? Las declaraciones de los líderes políticos sobre el tema no han sido especialmente brillantes ni convincentes.
Se ha perdido la iniciativa política y la ciudadanía no creo que entienda qué quieren los partidos y sus dirigentes
Un inteligente político francés, Edgar Faure, decía que en política y en general en cualquier actividad en la que se confronten actores era conveniente explicitar primero todo aquello en lo que se estaba de acuerdo y aislar aquello en lo que se estaba en desacuerdo y podía ser objeto de conflicto. Lo cual creaba buenas condiciones para un diálogo y un compromiso, o por lo menos evitaba entrar en una dinámica de confrontación confusa y sin salida. Que el catalanismo es uno y que a la vez hay muchas formas de ejercer el catalanismo político es, como diría Foix, algo que "ho sap tothom i és profecia". Y el misterio del catalanismo se puede interpretar mediante la distinción entre la naturaleza y las personas.
Hay un catalanismo necesariamente común o compartido, es su naturaleza. La afirmación de una identidad catalana diferenciada hecha de permanencias (por ejemplo, la lengua) y de continuadas nuevas aportaciones (por ejemplo, las migraciones). La exigencia de autogobierno que es, a la vez, un derecho que se legitima en la historia y en la voluntad política presente y también una condición necesaria para responder positivamente a los retos del mundo actual. Y la obligación, si se quiere ser eficaz, de presentar un frente unido ante los gobiernos y las administraciones centrales del Estado, para que se reconozca del todo la identidad y se pacte un nivel de autogobierno real.
Pero la naturaleza se expresa por medio de las personas; en primer lugar por medio de los partidos y líderes políticos que son los protagonistas principales del relato. Y estos actores tienen cada uno su manera de entender las políticas que se deben hacer en Cataluña y en el resto del Estado. En muchos aspectos representan intereses y valores diferentes, a veces opuestos. Y, sobre todo, tanto los líderes como los partidos y las tendencias al interior de éstos, están en competencia entre ellos, se disputan el poder y supeditan el interés común, la naturaleza, a las ventajas que pueden obtener los unos contra los otros.
Las palabras, aparentemente conceptos fundadores, como autodeterminación, federalismo (universal o diferenciado), soberanía (en realidad cosoberanía), techo autonómico propio, marco constitucional actual o reformado, enfrentan y confunden, conducen a la inoperancia política y al aburrimiento ciudadano. Permitan una opinión muy personal respecto al concepto de autodeterminación. Creo que en el curso de la transición todos los partidos democráticos catalanes eliminaron de sus programas el principio de autodeterminación por un exceso de prudencia que ni entonces ni ahora me pareció justificado. Se trata de un derecho propio e inalienable de cualquier comunidad más o menos nacional. Probablemente este derecho no era, ni es ahora, ejercitable a corto plazo, pero sí que corresponde al horizonte político deseable y un elemento de movilización y presión eficaz en la confrontación con el Gobierno del Estado. Sobre los otros conceptos -federalismo, autonomía, cosoberanía, etcétera- conviene primero darles un contenido concreto y probablemente se podrían unificar en un escenario común en el que cupiera el máximo posible del desarrollo estatutario y constitucional, y un poco más. Pero ahora, en medio de tanta confusión, presenciamos atónitos, como el desarrollo del nuevo Estatuto es leído desde el Gobierno del Estado de forma regresiva y no recibe desde Cataluña una respuesta contundente y unitaria. Se ha perdido la iniciativa política y la ciudadanía no creo que entienda qué quieren, a dónde quieren ir a parar, los partidos catalanes y sus actuales dirigentes.
Para terminar, un comentario sobre un caso concreto: las infraestructuras. El abandono de la exigencia de que el sistema aeroportuario catalán corresponda a la Generalitat nos parece una prueba de debilidad muy preocupante. Incluso en algunos países políticamente unitaristas la gestión completa de los aeropuertos corresponde a la región o a la ciudad. El consorcio que se propone, en los que Generalitat y ayuntamientos estarán en minoría, no aporta prácticamente nada al autogobierno. Y la propuesta del Ministerio de Fomento respecto a la transferencia de las comunicaciones ferroviarias de Cercanías es, sencillamente, una tomadura de pelo. Se trata al Gobierno de Cataluña como si fuera un operador privado al que se concede la gestión de las comunicaciones, pero las líneas, es decir, la infraestructura sobre la que se circula, continúa en poder del Gobierno central. O dicho de otra forma, se nos dice "ustedes van a poder presumir de gestionar Cercanías y nosotros decidiremos cómo y cúando podrán utilizar nuestras vías". El ministerio decidirá cómo se mantienen, qué conexiones se hacen, cuáles van a ser las prioridades de su uso, es decir, todo lo que puede generar conflictos, pero será la Generalitat la que deberá dar la cara cuando se repitan los problemas a que nos tiene acostumbrados el arrogante y poco eficiente Ministerio de Fomento.
Esta orientación gestora y subordinada que pretende imponer el Gobierno del Estado no se puede contrarrestar pidiendo un poco más de gestión. La Generalitat es un poder político, no una empresa concesionaria. Debe exigir y conquistar poder real de decisión sobre sus competencias, no asumir responsabilidades aparentes y ficticias que pueden conllevar problemas sin medios para prevenirlos o resolverlos. Volviendo al principio, al margen de las personas o los partidos, de Gobierno o de oposición, es preciso asumir la naturaleza del catalanismo, formar un bloque unitario para confrontarse con el Gobierno del Estado para negociar un reparto real de poder político. Y dejarse de retórica metafísica o utópica sobre calendarios lejanos y casas particulares propietarias de las esencias.
Jordi Borja es profesor de la Universitat Oberta de Catalunya.

2007-09-15T15:02:00.001+02:00

Aquest cap de setmana passat hem estat uns dies a Holanda aprofitant el nou vol Girona Maastricht. La veritat és que van elegir una bonica i petita ciutat holandesa per signar el tractat europeu més important i efímer de la construcció de l’ Europa unida. Vaig aprofitar també per anar un dia a Bèlgica (avantatges d’una euro regió) on les comunicacions a més de ràpides son econòmiques. Varem anar concretament a Liege. Allà amb pocs comentaris vaig poder apreciar el desgast social que la situació d’enfrontament entre comunitats està afectant a l’Estat i per tant a la tota la població.

Es per això que us adjunto un article que ha aparegut aquest cap de setmana a Le Monde sobre els orígens dels problemes entre comunitats a Bèlgica. No resulta baladí reflexionar sobre el que està passant a la vella Europa, ja que en el nostre país s’estan articulant un seguit de moviments sobiranistes que caldrà observar amb atenció en el futur per veure quina orientació prenen i quin són els objectius que realment volen aconseguir.

L'hypothèse d'une séparation de la Flandre néerlandophone et de la Wallonie francophone, assortie d'une incertitude concernant le sort de Bruxelles, capitale bilingue, n'est plus taboue dans le royaume belge. Même les plus farouches partisans d'une Belgique unie considèrent que la crise politique née du scrutin législatif du 10 juin, si elle s'éternise, pourrait mener le pays à la rupture.
Au fil de son histoire, le royaume a vécu sur dierses lignes de fractures : philosophique, sociale, politique. C'est toutefois la fracture linguistique qui a toujours semblé la plus déterminante. La revendication pour le respect de la langue flamande a servi de carburant au mouvement nationaliste qui, aujourd'hui encore, s'en prend fréquemment à "l'arrogance francophone" pour justifier son appel à l'autonomie.
L'origine de cette opposition remonte à 1815, quinze ans avant la naissance de l'Etat belge. Au Congrès de Vienne, les vainqueurs de Napoléon décident de remodeler l'Europe. Les anciens Pays-Bas autrichiens, la principauté de Liège et les Provinces-Unies sont réunis pour former les Pays-Bas, sous l'autorité de Guillaume Ier d'Orange. Le nouvel ensemble, cohérent sur le plan économique, l'est beaucoup moins sur le plan politique, religieux et linguistique. Guillaume Ier s'en prend aux libertés, désavantage les catholiques - majoritaires dans les régions belges - et impose le néerlandais comme langue officielle, pénalisant une population qui parle soit le français, soit un dialecte flamand éloigné de la langue pratiquée en Hollande.
En France, la révolution de Juillet encourage les deux grands courants politiques de l'époque, catholique et libéral, à s'unir pour chasser les Hollandais. La révolution belge de 1830 s'appuie sur des citoyens de toutes les régions ; le monde politique, qui dotera le pays d'une Constitution très libérale, est composé de 40 000 notables parlant exclusivement le français, langue quasi officielle en novembre 1830. La traduction flamande du Bulletin des lois n'aura pas de caractère officiel. Certes, les justiciables pourront parler le flamand - ou l'allemand - devant leur juge si celui-ci comprend cette langue (ce qui est rare). Charles Rogier, héros de l'indépendance, souligne que, dans toutes les fonctions civiles et militaires, il faudra parler le français pour "détruire peu à peu l'élément germanique".
La suite de l'histoire sera longtemps marquée par le dédain des francophones et la lente montée des revendications des Flamands. Majoritaires lors d'un premier recensement (en 1846, ils sont 2,4 millions pour 1,8 million de francophones), ils devront pourtant attendre 1873 pour que le flamand devienne la langue normale de la procédure judiciaire dans leurs provinces et 1898 pour que les lois du pays soient publiées dans les deux langues !
Des histoires de condamnés à mort ne comprenant pas leur jugement ou de soldats incapables, en 1914-1918, de saisir les ordres vont alimenter un discours qui, déjà, conteste l'existence d'une nation belge homogène. En écho, le Wallon Jules Destrée écrit, en 1912, une vibrante Lettre au roi dans laquelle il proclame : "Sire, laissez-moi vous dire la vérité, la grande et horrifiante vérité : il n'y a pas de Belges." La même année, une Assemblée wallonne, suspectant les Flamands de vouloir constituer "un pays distinct", réclame "une union basée sur une indépendance réciproque".
"AVEC S'IL LE FAUT, SANS SI L'ON PEUT"
Durant la première guerre mondiale, l'occupant allemand va mener une politique de réformes internes sollicitée par des "activistes", adeptes d'une collaboration susceptible de réaliser les buts du mouvement flamand. L'épisode se reproduira en 1940-1945 et l'appel flamand à l'autonomie en sera temporairement décrédibilisé. Tant entre les deux guerres qu'après, des réformes viseront cependant à reconnaître la langue néerlandaise dans sa dignité et à aplanir les conflits, à l'aide d'un processus de réformes institutionnelles.
Le schéma actuel, avec ses trois régions et ses trois communautés est basé sur un "double fédéralisme" et se révèle d'une infinie complexité. Parce qu'il a progressivement créé ou transformé des institutions sans jamais faire disparaître les précédentes. Parce qu'il a mêlé la revendication initiale des Flamands - l'autonomie culturelle - et celle des Wallons - le fédéralisme économique - tout en semblant contester, jusqu'en 1993, le principe même du fédéralisme...
La question, désormais, au coeur du débat belge - et européen - est celle de la pertinence d'un "modèle" de ce type. Il était probablement le seul remède possible, mais fédère de plus en plus mal des populations qui connaissent, depuis quelques décennies, des évolutions économiques, politiques et culturelles très divergentes. La Flandre majoritaire, de droite, entrepreneuriale et en pleine prospérité, taraudée par une forte interrogation identitaire, s'accommode mal d'une Wallonie de centre-gauche qui tarde à se moderniser, fait d'abord confiance aux pouvoirs publics et à un parti, le PS, marqué par des scandales.
L'historien Marc Reynebeau, dans son Histoire belge (éd. Racines), cite les autres facteurs ayant favorisé l'éloignement : "Une communication mutuelle presque inexistante, la traditionnelle méconnaissance du néerlandais de la part des francophones, le fameux plurilinguisme des Flamands en net recul, l'absence de moyens de communication communs. D'où cette tendance à prêter plus attention aux différences mutuelles qu'aux affinités."
Marc Platel, autre auteur flamand, préfère citer un ancien homme politique francophone, Lucien Outers, pour résumer la situation belge : "Les compromis ne constituent plus le commun dénominateur des satisfactions, mais la somme des mécontentements." Longtemps adepte de la formule flamande "Avec la Belgique s'il le faut, sans si l'on peut", il a, comme d'autres, changé de cap et est devenu séparatiste. Un juriste francophone, Michel Leroy, faisait un autre pari dès 1996 : une évolution pouvant conduire à une désagrégation de l'Etat. Et "un avenir fait d'une course de lenteur entre cette désagrégation et la construction européenne".
Jean-Pierre Stroobants

Els que saben dir les coses ben dites que les diguin

2007-09-04T20:35:00.000+02:00

Us recomano aquest article d'en Josep Ramoneda publicat a El País.

Irresponsabilidad y cabreo

- 1. En Cataluña, la política se ha convertido en una técnica de autoexculpación. Nadie es responsable de nada. Este verano ha sido muy ilustrativo. Infraestructuras básicas para el funcionamiento del país han estallado, incapaces de soportar el aumento exponencial de la demanda en todos los campos, ante el estupor de los ciudadanos y la sorpresa de quienes tendrían que tener perfectamente medidas las necesidades del país. Los que gobernaron durante 23 años y fueron incapaces de preparar el futuro dicen que ellos ya no están. Los que llevan ya cuatro años gobernando dicen que el problema es del pasado y que ellos hacen lo que pueden para repararlo. Y unos y otros coinciden en que toda la culpa es de Madrid. Un run-run de malestar sube desde una ciudadanía que se ha ido acostumbrando a delegar la cosa pública en los políticos como si a ella no le concerniera ni le quedara otro derecho que el pataleo.
Son las adaptaciones al lugar de las actuales hegemonías ideológicas. Efectos colaterales del triunfo del poder económico que ha conseguido imponerse al político como fuente de normatividad social. Cada vez más, el comportamiento de los ciudadanos viene determinado por las exigencias del dinero y no por la lógica de los derechos y los deberes. El ciudadano vive condenado al castigo sisífico del consumismo que garantiza la frustración permanente. La pulsión de consumir no tiene fin ni satisfacción. Cuando nos hacemos con el producto soñado, hemos dejado de soñar en éste para empezar a soñar en otro. Y así, en una espiral sin fin, ni premio. En esta situación no hay espacio para la revuelta, sólo hay lugar para el cabreo. La revuelta, como decía Albert Camus, es un no constructivo que desde el momento de pronunciarse lleva un sí incorporado. El cabreo se agota en sí mismo. Es un no que acaba en la resignación. En este marco, el político se transforma de representante a chivo expiatorio. El cabeza de turco al que gritar cuando las cosas no funcionan, sea cual sea su grado de responsabilidad. Y éste, incapaz de seguir al poder económico que salta barreras sin que el poder político consiga llegar a tiempo para marcar los límites necesarios, reacciona de una manera doblemente equivocada: desplazando la responsabilidad hacia otros y convirtiendo a la eficiencia en la gestión en promesa principal, transformando así los medios de su acción en los fines de su proyecto político.
- 2. La eficiencia debería ser una obligación, no un mérito o una promesa. Y una obligación referenciada a unos objetivos: eficiencia, ¿para qué? La reducción de la política al mito de la eficiencia es la consecuencia de la traslación de la hegemonía ideológica del dinero al campo de la política. Y, sin embargo, la eficiencia es insuficiente en política porque los fundamentos de la acción humana no son estrictamente racionales y la economía del deseo de las personas y de los pueblos es muy compleja.
Durante mucho tiempo el nacionalismo ha funcionado como promesa, como pasión inútil que disimulaba la resignación de fondo. Hasta que la realidad del país ha emergido en forma de crisis de funcionamiento y se han visto las consecuencias de una política que ha mimado a los pueblos en nombre de la patria y ha olvidado, por ejemplo, las carreteras que deberían trabar el territorio. El nacionalismo dio voz a Cataluña y con ello pareció darse por satisfecho. Ante la acumulación de problemas la moda es otro mito ideológico: la eficiencia, la política centrada en los problemas cotidianos de los ciudadanos que, sin un proyecto que la articule, no quiere decir gran cosa más que dejar y confiar en que las cosas fluyan de la mejor manera. Entre el discurso del nacionalismo y el discurso de la política de lo cotidiano hay, eso sí, un elemento común: la culpa siempre es de Madrid. Y en la medida en que, en parte, es cierto, es una obviedad que mientras la culpa siga siendo de Madrid las cosas seguirán mal.
- 3. Hay pocos ejercicios más inútiles y más indecentes que el discurso de las responsabilidades colectivas, que es la mejor manera de que nadie sea responsable de nada. Cada cual es responsable de sus acciones y omisiones. No voy a entrar en las responsabilidades concretas de los problemas de este verano porque ya lo hice en otro artículo antes de vacaciones y porque me parece que están bastante claras. Pero ahora que empieza una larga campaña electoral y que, como acostumbra a ocurrir en estas circunstancias, la ciudadanía será objeto de todo tipo de halagos, permíteme que me revele contra el discurso -propio de la hegemonía ideológica actual- que presenta al espacio político como un nido de víboras corruptas y a la sociedad como panacea de todas las virtudes.
Los políticos surgen de esta sociedad. Y son los ciudadanos los que les han puesto donde están, aunque sea a través de mecanismos susceptibles de ser sensiblemente mejorados. Como decía Hannah Arendt, el individuo también es responsable de sus obediencias. Y esto vale para todos: para las élites políticas, cuya tendencia a la servidumbre está demostrada, y para la ciudadanía. Y en especial para eso que en Cataluña se llama la sociedad civil, que tanto énfasis recibe en determinados discursos políticos y que tantos piropos merece de los dirigentes que vienen de Madrid. ¿Qué ha hecho la sociedad civil para la modernización de este país? La fuerza de un país no la dan sólo sus representantes políticos, la da el conjunto de la sociedad. Y el nivel de exigencia de ésta es muy determinante del comportamiento de sus dirigentes. El peso de Cataluña en España y en el mundo no es algo que se pueda delegar en los dirigentes políticos. Concierne a todos. La política no es un juego en el que todos nos quitemos las responsabilidades de encima: los ciudadanos hacia los políticos y los políticos hacia Madrid. Lo que se echa de menos es un liderazgo. Y ésta es mi principal recriminación al presidente Maragall. Llegó en el momento idóneo para convocar al país a un proceso real de modernización, con amplia movilización como hizo siendo alcalde de Barcelona. Y prefirió enzarzarse en una batalla estatuaria con las eternas disquisiciones sobre el ser de Cataluña y de España de por medio. Con lo cual se acabaron perdiendo tres años más. ¿Le hubiera seguido el poder económico catalán? No lo sé. El precedente de los juegos no es alentador. La inversión de dinero autóctono fue mínima. Pero, ahora, ya no caben más dilaciones. Que cada cual asuma sus responsabilidades: los políticos y la sociedad civil.

Xile també va morir un 11 de setembre

2007-09-04T12:34:00.000+02:00

Ahir a la nit, el canar 33 va emetre un documental sobre Xile i Allende. El nom de Salvador Allende va associat a un moviment revolucionari comunista a Amèrica llatina que va topar amb l’actuació il·legítima dels EEUU. En aquells moment, l’administració Nixón, va considerar que el perill de l’extensió del comunisme a tot el món, però més concretament a Amèrica llatina, podia justificar qualsevol tipus d’actuació, més enllà, no només, de la democràcia (això ja ho tenien superat a casa), si no també del respecte dels drets humans.
Han passat més de 30 anys i es torna a repetir la situació, el perill del “terrorisme islamista” i dels països que configuren l’eix del mal, justifiquen per l’administració dels EEUU actuacions, més enllà del que es considera equitatiu entre benefici i perjudici, però a més a més, no només s’actua contra “l’enemic”, sinó que es produeixen actuacions limitadores de la llibertat contra els que en teoria s’està defensant.

Però tornem a Xile i Allende. Un dels primers record de consciència política, volta al voltant d’una pintada allà al meu poble que deia “Xile també va morir un 11 de setembre”. Poc més tard al Casal Camprodoní, quan encara es feia cine fòrum , van passar “La batalla de Chile”. El dramatisme de les imatges en blanc i negre, barrejades amb color sèpia, calava profundament, i més acompanyada de la veu de Victor Jara i de Quilapayun.

Més tard, a la Universitat vaig conèixer Juan Bustos, professor de dret penal i exiliat, que havia col·laborat amb Salvador Allende. Ens va transmetre una fórmula d’entendre el dret penal basat en principis i valors positius i democràtics, en contraposició al càstig i la repressió del que pensen i actuen de forma diferent a la majoria.

Fa pocs mesos, Xile i Allende van tornar a ser protagonistes de l’actualitat, de la mà del seu assassí, quan gairebé es va poder-se jutjar. Al final, va morir al llit, pendent de ser jutjat, però com a mínim no podia sortir del seu país, sense la sensació de què la justícia podia actuar sobre ell.

Ara Xile és un país democràtic, amb els problemes d’un país normal, però el seu passat no només els marca a ells, sinó que marca a tot el mon. Quin sentit té passar, a principis de setembre de 2007, per la televisió pública catalana, el documental sobre Allende sinó indicar que estem on estem perquè persones com Salvador Allende varen existir, van lluitar, van patir, i finalment van guanyar

N'hi ha prou amb la socialdemocràcia?

2007-09-02T23:31:00.000+02:00

Cada cop més hi ha la sensació dels desafectes a la política van en augment. En aquest article Joan Sobirà ens dona pistes sobre la situació actual al nostre pais. Montilla en una entrevista diu que la seva política social calarà com la pluja fina.

Joan Subirats escribió lo siguiente sobre desigualdad social, invisibilidad y abstención política:
Estamos en una situación curiosa a pocos meses de las elecciones. El Gobierno afirma que todo va bien, la oposición afirma que si bien ciertos temas van bien, aunque podrían ir mejor, hay muchas cosas que van fatal. Y mientras, mucha gente en España no ve reflejadas sus preocupaciones ni por unos ni por otros. Seguramente, lo que está ocurriendo es que aumenta el número de personas que son cada vez más invisibles para las instituciones públicas. Desde mi punto de vista crecen los procesos de dualización social en España, y esa preocupante situación no tiene quien la canalice políticamente de manera adecuada. La situación económica es aparentemente mejor que nunca. (...) Pero, todo ello, como acostumbra a pasar, no se reparte o afecta de la misma manera a los habitantes del país. Al mismo tiempo que el bienestar general aumenta, se acrecienta el malestar particular de muchos. La sociedad española es más rica, pero es también más desigual. Más gente que no llega a final de mes. Más gente que se endeuda de manera creciente. Más jóvenes que no logran estabilizar su empleo, ni emanciparse de sus dependencias familiares. Más ancianos, y sobre todo ancianas, que se las ven y se las desean para poder seguir viviendo dignamente. Los inmigrantes sin papeles siguen estando en niveles de supervivencia muy básicos, y sin posibilidades de acceder a la condición de ciudadanos. Hay barrios en las grandes ciudades que tienen niveles de vida y de convivencia que están muy alejados de otros barrios de esas mismas ciudades (en Barcelona, las diferencias en renta familiar disponible entre el barrio de Besós Mar o zonas del Raval y zonas de Pedralbes es de 1 a 6).
Políticamente, esa realidad, que aumenta en vez de disminuir, no encuentra "voz" en el sistema institucional. Son personas, colectivos y territorios cada vez más invisibles

N'hi ha prou amb la socialdemocràcia?

2007-08-27T22:08:00.001+02:00

Avui al diari El País publicava la següent notícia:
“La economía catalana, como la española, ha crecido a ritmo envidiable en Europa en los últimos años. Pero lejos de estrecharse, la brecha social de Cataluña respecto a los vecinos de la Europa de los 15 ha crecido. Mientras la UE destina a gasto social una media del 28,3% de su PIB, Cataluña gasta en el mismo concepto un 17,8%. Menos incluso que la media del conjunto de España, del 19,7%.”
Aquestes són dades de l’any 2003. A Catalunya hi havia hagut 23 anys de govern nacionalista de dretes i a Espanya en portaven 8 d¡un altre govern nacionalista (d’una altra nació) de dretes.
Primera lectura, els governs de dretes poden comportar un creixement de l’economia però no garanteixen una redistribució de la riquesa.
Segona lectura: canviaran aquestes dades desprès de tres anys de governs d’esquerres tant a Catalunya com a Espanya?

LA SALUT UNA PRIORITAT POLÍTICA

2007-08-26T16:28:00.000+02:00

Jo sóc dels que encara pensa que la grans idees de progrés majoritàriament han vingut de França. Encara avui som hereus de les revolucions franceses. Per això sovint em dedico a llegir i analitzar les coses que passen a aquest país. Fa uns mesos es va constituir al voltant del PS de França un debat molt interessant que varen emmarcar sota el suggestiu nom d’Estat Généraux. Moltes són les idees que d’aquest treball varen sorgir. Arran d’una entrevista a Marina Geli, la consellera de salut, en diversos diaris de les comarques gironines, n’he volgut recuperar una que d'Henri Emmanuelli en un escrit de conclusions sobre les polítiques d’igualtat va indicar sobre la salut.

“Sur la santé […], nous assistons à une évolution qui est grave pour nos concitoyens : le recul de l’égalité devant la santé, et aussi entre les territoires. On n’est pas soigné de la même manière en fonction des services. Nous avons ouvert un travail […], des méthodes, des couvertures sociales, qui ont été des grandes réformes… Mais si la santé est votre priorité, elle a un coût. Et on l’assume. Le financement doit être réparti justement de telle ou telle manière [sans] faire croire qu’on peut tout faire en matière de santé à prix égal ou à prix réduit […]”

Aquesta idea tan simple de què la salut té un cost i que aquest cada cop és més elevat ha de fer què si realment més enllà dels discursos, com a passat en altres èpoques, la salut és una prioritat, aquesta s’ha de visualitzar en els pressupostos de la Generalitat dels propers anys

Vilopriu 2007: El futur és nostra

2007-08-26T00:21:00.000+02:00

Com ja fa sis anys Nou Cicle organitza una trobada de socialistes a cada d’en Lluís Maria de Puig al Baix Empordà. Aquest any no ens hem mullat i la única pluja que hi ha hagut a estat d’idees. La trobada de Vilopriu, es va consolidant com un espai de trobada en el que és reflexiona en positiu sobre aspectes rellevant de la política. De l’altra dia jo en vaig treure varies reflexions molt interessants; la primera fou que la política és alguna cosa més que la gestió. La pregunta és : l’estratègia forma part de la gestió o és un element per desplegar ideologia?.
La segona fou: catalanisme + socialisme sembla que necessiten eixamplar-se per poder fer front, al que Obiols enquadrava com un crisi, una crisi de país i també una crisi política. Maragall parla de dissoldre’s en un moviment europeu. A vegades sembla que canviem el catalanisme per l’europeisme, segurament no és així ja que poden ser dos elements integradors a l’hora. En tot cas, el que no podem deixar de ser és socialistes (ja hem aconseguit, entre tots, definir el socialisme de forma el suficientment amplia per donar cobertura a moviments diferenciats).
Per últim, hem de defensar la política. El poder polític en el nostre marc democràtic (més o menys imperfecte) és l’únic que exercim periòdicament tots els ciutadans, de forma que ens iguala i no exclou. Els altres poders son exercits exclusivament per èlits o per individus de forma exclusiva i excloent. Fa molts anys que aquests poders “fàctics” mantenen una crítica constant i voraç contra el poder polític i finalment estan avançant en els seus objectius. Cal recuperar la confiança en la política com a poder exercit universalment, això vol dir també repensar el partit.
Ànim amb la convenció pel futur que impulsa Nou Cicle, fan falta espais de debat i de decisió amb visió a mig i llarg termini.

Hugo Chaves, revolucionari o dictador... o les dues coses a la vegada

2007-08-21T23:28:00.000+02:00

Aquest és un magnific article de Ignaci Ramonet a Le monde diplomatique on es dóna una perspectiva molt diferent a la que estem habituats del què està pasant a la republica boliveriana d'Hugo Chaves. Escoltar l'altra part sempre és interesant:

Hugo Chávez
Peu de gouvernants au monde font l’objet de campagnes de démolition aussi haineuses que M. Hugo Chávez, président du Venezuela. Ses ennemis n’ont hésité devant rien : coup d’Etat, grève pétrolière, exode de capitaux, tentatives d’attentat... On n’avait pas vu un tel acharnement en Amérique latine depuis les attaques de Washington contre M. Fidel Castro. Les calomnies les plus misérables sont colportées contre M. Chávez, conçues par les nouvelles officines de propagande – National Endowment for Democracy (NED), Freedom House, etc. – financées par l’administration du président des Etats-Unis George W. Bush. Dotée de moyens financiers illimités, cette machine à diffamer manipule des relais médiatiques (dont des journaux de référence) et des organisations de défense des droits humains, enrôlés à leur tour au service de ténébreux desseins. Il arrive aussi, ruine du socialisme, qu’une partie de la gauche sociale-démocrate ajoute sa voix à cette chorale de diffamateurs.
Pourquoi tant de haine ? Parce que, à l’heure où la social-démocratie connaît une crise d’identité en Europe, les circonstances historiques semblent avoir confié à M. Chávez la responsabilité de prendre la tête, à l’échelle internationale, de la réinvention de la gauche. Alors que, sur le Vieux continent, la construction européenne a eu pour effet de rendre pratiquement impossible toute alternative au néolibéralisme (lire, dans ce numéro, les articles de Jean Bricmont et Denis Duclos), au Brésil, en Argentine, en Bolivie et en Equateur, inspirées par l’exemple vénézuélien, les expériences se succèdent qui maintiennent vivant l’espoir de réaliser l’émancipation des plus humbles.
A cet égard, le bilan de M. Chávez est spectaculaire. On comprend que, dans des dizaines de pays pauvres, il soit devenu une référence obligée. Dans le respect scrupuleux de la démocratie et de toutes les libertés (1), n’a-t-il pas refondé la nation vénézuélienne sur une base neuve, légitimée par une nouvelle Constitution qui garantit l’implication populaire dans le changement social ? N’a-t-il pas rendu leur dignité de citoyens à quelque cinq millions de marginalisés (dont les indigènes) dépourvus de documents d’identité ? N’a-t-il pas repris en main la compagnie publique Petróleos de Venezuela SA (PDVSA) ? N’a-t-il pas déprivatisé et rendu au service public la principale entreprise de télécommunication du pays ainsi que la compagnie d’électricité de Caracas ? N’a-t-il pas nationalisé les champs pétrolifères de l’Orénoque ? Enfin, n’a-t-il pas consacré une part de la rente pétrolière à acquérir une autonomie effective face aux institutions financières internationales, et une autre au financement de programmes sociaux ?
Trois millions d’hectares de terre ont été distribués aux paysans. Des millions d’adultes et d’enfants ont été alphabétisés. Des milliers de dispensaires médicaux ont été installés dans les quartiers populaires. Des dizaines de milliers de personnes sans ressources, atteintes d’affections oculaires, ont été gratuitement opérées. Les produits alimentaires de base sont subventionnés et proposés aux plus démunis à des prix inférieurs de 42 % à ceux du marché. La durée de travail hebdomadaire est passée de 44 heures à 36 heures, tandis que le salaire minimum montait à 204 euros par mois (le plus élevé d’Amérique latine après le Costa Rica).
Résultats de toutes ces mesures : entre 1999 et 2005, la pauvreté a baissé de 42,8 % à 37,9 % (2), tandis que la population vivant de l’économie informelle chutait de 53 % à 40 %. Ces reculs de la pauvreté ont permis de soutenir fortement la croissance, qui, au cours des trois dernières années, a été en moyenne de 12 %, parmi les plus élevées du monde, stimulée aussi par une consommation qui a progressé de 18 % par an (3).
Devant de tels succès, sans parler de ceux obtenus en politique internationale, faut-il s’étonner que le président Chávez soit devenu, pour les maîtres du monde et leurs affidés, un homme à abattre ?
Ignacio Ramonet.

(1) Les mensonges à propos de Radio Caracas Televisión viennent d’être démentis, cette chaîne ayant repris, depuis le 16 juillet dernier, ses émissions sur le câble et par satellite.
(2) Mark Weisbrot, Luis Sandoval et David Rosnick. Poverty Rates in Venezuela : Getting the Numbers Right, Center for Economic and Policy Research, Washington, DC, mai 2006.
(3) Lire le dossier « Chávez, not so bad for business », Business Week, New York, 21 juin 2007.

2007-08-21T23:18:00.000+02:00

Fa dies que em dona voltes pel cap la idea de què la situació de la nostra societat actual (la fórmula de vida occidental) és similar a la de l’època immediatament anterior a la caiguda de l’imperi romà. L’autocomplaença, la falsa seguretat, col·lectivament creiem que no ens passarà mai res dolent i a més aquest sentiment de què la nostra forma d’actuar, pensar i viure és la millor possible i tothom ha d’imitar-nos i desitjar ser com nosaltres serà a l'hora la màxima expressió del nostre èxit i l’inici de la nostra decadència.

Què hem de fer a Perú

2007-08-20T23:02:00.000+02:00

Avui m'estreno. Desprès de molts de mesos de llegir i fer comentaris a diversos blogs he cregut convenient començar a escriure el meu propi blog on l'opinió política i social tindrà el seu protagonisme.

Desprès de cinc dies del terretremol de Perú la situació en aquell pais es tremenda. Fa un parell d'anys vaig poder conèixer centreamèrica, concretament Honduras desprès d'haver patit un fort huracà. La gent, molt pobre en la seva majoria, viuen en un estat de frustració gairebé permanent. La seva il·lusió era merxar a EEUU o a Espanya. M'imagino que a Perú encara estan consternats per poder arribar a aquest estat de frustració. Prèviament passen per un estat de indignació. Perden la confiança en els seus liders, saben que la corrupció serà capaç de treure partit del seu desastre.

Calen actuacions directes o molt controlades. L'ajuda directa a través de l'Estat no és de fiar. La democràcia en aquells paisos es molt diferent de la nostra, militars i oligarquia dominen l'Estat, per això s'han de buscar fórmules de intervenció garantistes per poder arribar a la gent del poble.