dissabte, 4 d’octubre del 2008
El canvi a EEUU es diu Barack Obama
Les eleccions a EEUU han esdevingut d’una transcendència a nivell mundial per molts motius però a més a més els mitjans de comunicació i les noves tecnologies fan que aquest debat es traslladi a arreu amb molta més intensitat. La política a EEUU té un apartat que a mi no m’agrada i és aquella part de la política més propera a l’espectacle que al debat real. Per això més enllà dels debats i dels grans discursos i de les enquestes és molt interessant poder fer una lectura més serena dels discursos dels candidats i dels seus programes.
No se us escapa que prefereixo que guanyi Obama, i no només per evitar un nou mandat conservador sinó perquè en el seu discurs s’intueixen una música que sona molt bé. És cert que per ara no ha ensenyat molta de la lletra que ha d’acompanyar aquesta música. Exemple d’aquesta música és el discurs que va fer a St. Paul ( Minnesota ) la nit del 3 de juny de 2008 quan va proclamar-se guanyador de les primàries:
“Canvi és aixecar una economia que recompensi no només la riquesa sinó també el treball i als treballadors que l’han generat. És comprendre que els problemes als que han de fer front les famílies treballadores no poden resoldre’ls demanant miler de milions de dòlars en més reduccions d’impostos en empreses i executius riquíssims, sinó concedint aquestes rebaixes fiscals a la classe mitja, invertint en infraestructures, que se’n venen a terra, transformant la forma en què utilitzem l’energia, millorant les nostres escoles i renovant el nostre compromís amb la ciència i la innovació. És comprendre que la responsabilitat fiscal i la prosperitat compartida poden anar de la ma, com va ocórrer amb Bill Clinton quan era president.”
Barack Obama
No se us escapa que prefereixo que guanyi Obama, i no només per evitar un nou mandat conservador sinó perquè en el seu discurs s’intueixen una música que sona molt bé. És cert que per ara no ha ensenyat molta de la lletra que ha d’acompanyar aquesta música. Exemple d’aquesta música és el discurs que va fer a St. Paul ( Minnesota ) la nit del 3 de juny de 2008 quan va proclamar-se guanyador de les primàries:
“Canvi és aixecar una economia que recompensi no només la riquesa sinó també el treball i als treballadors que l’han generat. És comprendre que els problemes als que han de fer front les famílies treballadores no poden resoldre’ls demanant miler de milions de dòlars en més reduccions d’impostos en empreses i executius riquíssims, sinó concedint aquestes rebaixes fiscals a la classe mitja, invertint en infraestructures, que se’n venen a terra, transformant la forma en què utilitzem l’energia, millorant les nostres escoles i renovant el nostre compromís amb la ciència i la innovació. És comprendre que la responsabilitat fiscal i la prosperitat compartida poden anar de la ma, com va ocórrer amb Bill Clinton quan era president.”
Barack Obama
Ara toca fer política.
Aquest dijous hem reprès les tertúlies dels primers dijous de mes a Can Pitarra de Barcelona. Aquest dijous el nostre convidat ha estat l’Alex Saez, diputat del PSC de Girona al Congrés a Madrid. En la major part del sopar hem parlat de pressupostos i de crisi econòmica. M’ha sorprès la posició més liberal (per no dir neo-conservador) de la tertúlia posicionant-se en el sentit de què el culpable de la crisi financera dels EEUU ha estat l’Estat per no saber regular les institucions semipúbliques i per la recepta pel nostre país, reduir els impostos especialment a les empreses, malgrat això suposi menys despesa social.
Per contra l’Alex ens ha explicat que el projecte de pressupostos aposta per mantenir la despesa social i invertir en I+D+I. En tot cas, tots estem d’acord que al nostre país el problema es diu productivitat, malgrat arribem a aquest diagnòstic amb raon molt diferents i per tant les propostes també ho son.
Particularment sempre he defensat una paper de l’Estat com a regulador de l’economia, d’una banda per garantir un model econòmic sostenible i per altra per una equitativa distribució de la riquesa.
En aquest moment, refermar-se en aquest posicionament suposa defensar la intervenció de l’Estat per garantir un model econòmic basat en la productivitat, castigar l’especulació (el capitalisme casino) i establir unes noves regles del joc que determinin clarament que quan canvií el cicle econòmic, hi hagi una justa distribució dels beneficis. És a dir es reconstrueixi el model econòmic socialdemòcrata.
Per contra l’Alex ens ha explicat que el projecte de pressupostos aposta per mantenir la despesa social i invertir en I+D+I. En tot cas, tots estem d’acord que al nostre país el problema es diu productivitat, malgrat arribem a aquest diagnòstic amb raon molt diferents i per tant les propostes també ho son.
Particularment sempre he defensat una paper de l’Estat com a regulador de l’economia, d’una banda per garantir un model econòmic sostenible i per altra per una equitativa distribució de la riquesa.
En aquest moment, refermar-se en aquest posicionament suposa defensar la intervenció de l’Estat per garantir un model econòmic basat en la productivitat, castigar l’especulació (el capitalisme casino) i establir unes noves regles del joc que determinin clarament que quan canvií el cicle econòmic, hi hagi una justa distribució dels beneficis. És a dir es reconstrueixi el model econòmic socialdemòcrata.
dijous, 18 de setembre del 2008
Declaracions de Chico Buarque (ministre d'educació del Brasil)
Durante un debate en una universidad de Estados Unidos, le preguntaron al ex gobernador del Distrito Federal y actual Ministro de Educación de Brasil, CRISTOVÃO 'CHICO' BUARQUE, qué pensaba sobre la internacionalización de la Amazonia? Un estadounidense en las Naciones Unidas introdujo su pregunta, diciendo que esperaba la respuesta de un humanista y no de un brasileño. Ésta fue la respuesta del Sr. Cristóvão Buarque: 'Realmente, como brasileño, sólo hablaría en contra de la internacionalización de la Amazonia. Por más que nuestros gobiernos no cuiden debidamente ese patrimonio, él es nuestro. Como humanista, sintiendo el riesgo de la degradación ambiental que sufre la Amazonia, puedo imaginar su internacionalización, como también de todo lo demás, que es de suma importancia para la humanidad. Si la Amazonia, desde una ética humanista, debe ser internacionalizada, internacionalicemos también las reservas de petróleo del mundo entero. El petróleo es tan importante para el bienestar de la humanidad como la Amazonia para nuestro futuro. A pesar de eso, los dueños de las reservas creen tener el derecho de aumentar o disminuir la extracción de petróleo y subir o no su precio.
De la misma forma, el capital financiero de los países ricos debería ser internacionalizado. Si la Amazonia es una reserva para todos los seres humanos, no se debería quemar solamente por la voluntad de un dueño o de un país. Quemar la Amazonia es tan grave como el desempleo provocado por las decisiones arbitrarias de los especuladores globales. No podemos permitir que las reservas financieras sirvan para quemar países enteros en la voluptuosidad de la especulación. También, antes que la Amazonia, me gustaría ver la internacionalización de los grandes museos del mundo. El Louvre no debe pertenecer solo a Francia. Cada museo del mundo es el guardián de las piezas más bellas producidas por el genio humano. No se puede dejar que ese patrimonio cultural, como es el patrimonio natural amazónico, sea manipulado y destruido por el sólo placer de un propietario o de un país. No hace mucho tiempo, un millonario japonés decidió enterrar, junto con él, un cuadro de un gran maestro. Por el contrario, ese cuadro tendría que haber sido internacionalizado. Durante este encuentro, las Naciones Unidas están realizando el Foro Del Milenio, pero algunos presidentes de países tuvieron dificultades para participar, debido a situaciones desagradables surgidas en la frontera de los EE.UU. Por eso, creo que Nueva York, como sede de las Naciones Unidas, debe ser internacionalizada. Por lo menos Manhatan debería pertenecer a toda la humanidad. De la misma forma que París, Venecia, Roma, Londres, Río de Janeiro, Brasilia... cada ciudad, con su belleza específica, su historia del mundo, debería pertenecer al mundo entero. Si EEUU quiere internacionalizar la Amazonia, para no correr el riesgo de dejarla en manos de los brasileños, internacionalicemos todos los arsenales nucleares. Basta pensar que ellos ya demostraron que son capaces de usar esas armas, provocando una destrucción miles de veces mayor que las lamentables quemas realizadas en los bosques de Brasil. En sus discursos, los actuales candidatos a la presidencia de los Estados Unidos han defendido la idea de internacionalizar las reservas forestales del mundo a cambio de la deuda. Comencemos usando esa deuda para garantizar que cada niño del mundo tenga la posibilidad de comer y de ir a la escuela. Internacionalicemos a los niños, tratándolos a todos ellos sin importar el país donde nacieron, como patrimonio que merecen los cuidados del mundo entero. Mucho más de lo que se merece la Amazonia. Cuando los dirigentes traten a los niños pobres del mundo como Patrimonio de la Humanidad, no permitirán que trabajen cuando deberían estudiar; que mueran cuando deberían vivir. Como humanista, acepto defender la internacionalización del mundo; pero, mientras el mundo me trate como brasileño, lucharé para que la Amazonia, sea nuestra. ¡Solamente nuestra!',
De la misma forma, el capital financiero de los países ricos debería ser internacionalizado. Si la Amazonia es una reserva para todos los seres humanos, no se debería quemar solamente por la voluntad de un dueño o de un país. Quemar la Amazonia es tan grave como el desempleo provocado por las decisiones arbitrarias de los especuladores globales. No podemos permitir que las reservas financieras sirvan para quemar países enteros en la voluptuosidad de la especulación. También, antes que la Amazonia, me gustaría ver la internacionalización de los grandes museos del mundo. El Louvre no debe pertenecer solo a Francia. Cada museo del mundo es el guardián de las piezas más bellas producidas por el genio humano. No se puede dejar que ese patrimonio cultural, como es el patrimonio natural amazónico, sea manipulado y destruido por el sólo placer de un propietario o de un país. No hace mucho tiempo, un millonario japonés decidió enterrar, junto con él, un cuadro de un gran maestro. Por el contrario, ese cuadro tendría que haber sido internacionalizado. Durante este encuentro, las Naciones Unidas están realizando el Foro Del Milenio, pero algunos presidentes de países tuvieron dificultades para participar, debido a situaciones desagradables surgidas en la frontera de los EE.UU. Por eso, creo que Nueva York, como sede de las Naciones Unidas, debe ser internacionalizada. Por lo menos Manhatan debería pertenecer a toda la humanidad. De la misma forma que París, Venecia, Roma, Londres, Río de Janeiro, Brasilia... cada ciudad, con su belleza específica, su historia del mundo, debería pertenecer al mundo entero. Si EEUU quiere internacionalizar la Amazonia, para no correr el riesgo de dejarla en manos de los brasileños, internacionalicemos todos los arsenales nucleares. Basta pensar que ellos ya demostraron que son capaces de usar esas armas, provocando una destrucción miles de veces mayor que las lamentables quemas realizadas en los bosques de Brasil. En sus discursos, los actuales candidatos a la presidencia de los Estados Unidos han defendido la idea de internacionalizar las reservas forestales del mundo a cambio de la deuda. Comencemos usando esa deuda para garantizar que cada niño del mundo tenga la posibilidad de comer y de ir a la escuela. Internacionalicemos a los niños, tratándolos a todos ellos sin importar el país donde nacieron, como patrimonio que merecen los cuidados del mundo entero. Mucho más de lo que se merece la Amazonia. Cuando los dirigentes traten a los niños pobres del mundo como Patrimonio de la Humanidad, no permitirán que trabajen cuando deberían estudiar; que mueran cuando deberían vivir. Como humanista, acepto defender la internacionalización del mundo; pero, mientras el mundo me trate como brasileño, lucharé para que la Amazonia, sea nuestra. ¡Solamente nuestra!',
dimarts, 16 de setembre del 2008
This story will be continued.
The guardian d’avui fa una detallada descripció del procés d’enfonsament del sistema financer global i el més preocupant és la frase final de l’article que dona títol a aquesta entrada. Internet permet accedir a la informació de la crisi de forma immediata. Donar una ullada a Le Monde, Corriere de la Sera, The New York Times i Clarin passada la mitjanit del dilluns 15 de setembre de 2008 no donen peu a l’optimisme.
Ens trobem davant la primera gran crisi de la globalització i la sorpresa és la debilitat de la base sobre la que s’aixeca el model capitalista de principis del segle XXI. Ara és el moment dels polítics, si es vol recuperar la confiança amb la classe política, tenen una oportunitat en aquesta situació. Per fer-ho han d’actuar, generar confiança i sobretot que no en surtin perjudicats els de sempre.
Ens trobem davant la primera gran crisi de la globalització i la sorpresa és la debilitat de la base sobre la que s’aixeca el model capitalista de principis del segle XXI. Ara és el moment dels polítics, si es vol recuperar la confiança amb la classe política, tenen una oportunitat en aquesta situació. Per fer-ho han d’actuar, generar confiança i sobretot que no en surtin perjudicats els de sempre.
dijous, 11 de setembre del 2008
Polítiques coherents o coherència política.
Sempre que cregut que, tal com va definir Campalans, la política és pedagogia, i per això el pitjor que pot passar en aquests moments als polítics que no siguin coherents en les seves actuacions. En moltes ocasions la coherència la dona el pragmatisme, d’això en Felipe Gonzalez ens en va donar molts exemples al llarg del seu mandat: l’entrada a la OTAN, la reconversió industrial. La coherència pragmàtica ve avalada pels resultats, entesos com a beneficis socials i de país.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.
dimecres, 3 de setembre del 2008
Curiositats
Us heu fixat que el mateix dia que surt la noticia de que uns científics suecs han descobert el gen de la infidelitat, José M. Aznar desmenteix que el fill que espera l’actual ministra de justícia de França sigui seu¡¡¡¡
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
