Avui en el Diari de Girona en Joan Vila fa una crítica molt forta a l’actitud del govern en relació a la crisi econòmica actual. Més enllà del debat lingüístic, com molt bé ha dit el President Montilla, hi ha molta més gent ara que fa un any que té problemes econòmics i per tant que podem parlar clarament de crisi, en Joan té raó en part de seves afirmacions, malgrat no crec que el govern hagi estat tant inactiu. Crec més bé, que al igual que els altres governs d’Europa s’està buscant l’equilibri en la presa de decisions. La desacceleració productiva demanda un tipus d’actuacions i l’increment de d’inflació unes altres de contràries, especialment per que fa al política impositiva (Le Monde d’avui ho constata així en un anàlisi força exhaustiu de la situació). Si les polítiques governamentals fan molta incidència en parar l’ inflació ens podem trobar amb el preu del diner més card, amb increments salarials baixos, i amb el preu del petroli desbocat i per tant els més mal parats seriem els assalariats. Aquesta sembla ser la postura del president del Banc Central Europeu. D’altres pensen que ja que es demana la intervenció de l’Estat en l’economia.....( inclús ho demanen els més lliberals), s’ha de d’injectar diners a l’economia per frenar la desacceleració, estimular la demanda tot i que l’Estat s’endeuti més. Això passa per mantenir el poder adquisitiu dels assalariats.
Jo personalment em trobo més còmode amb la segona teoria i més quan cada cop es constata que l’impacta dels salaris en l’IPC no és significatiu. Però a part dels canvis, segurament necessaris en la política econòmica i industrial del govern, també crec que els polítics han de començar a fer pedagogia sobre una nova cultura de l’economia familiar que serveixi per gestionar millor l’endeutament, les despeses necessàries i les supèrflues i iniciar una lluita ideològica contra la cultura del consumisme irracional. La crisi de valors de la societat occidental que amb la globalitat estem traslladant a la resta del mon ens comença a passar factura amb termes econòmics. L’altra dia en un sopar amb Joan Majors ens va senyalar que voler traslladar a tot el mon el nostre model econòmic i social comporta una crisis de magnituds no imaginables: dues mostres els recursos energètics i els recursos alimenticis.
Jo personalment em trobo més còmode amb la segona teoria i més quan cada cop es constata que l’impacta dels salaris en l’IPC no és significatiu. Però a part dels canvis, segurament necessaris en la política econòmica i industrial del govern, també crec que els polítics han de començar a fer pedagogia sobre una nova cultura de l’economia familiar que serveixi per gestionar millor l’endeutament, les despeses necessàries i les supèrflues i iniciar una lluita ideològica contra la cultura del consumisme irracional. La crisi de valors de la societat occidental que amb la globalitat estem traslladant a la resta del mon ens comença a passar factura amb termes econòmics. L’altra dia en un sopar amb Joan Majors ens va senyalar que voler traslladar a tot el mon el nostre model econòmic i social comporta una crisis de magnituds no imaginables: dues mostres els recursos energètics i els recursos alimenticis.
