dilluns, 24 de desembre del 2007
Radiografies del país
L’altra dia al programa La Nit al Dia la Mónica Terribes va entrevistar a Gabriel Colomé arran la publicació de la darrer baròmetre del Centre d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. Em va agradar una resposta sobre la cuina de l’enquesta, en el sentit de què la cuina d’aquestes enquestes de tipus japonesa, es talla i es serveix crua.
Més enllà de les previsions dels comportaments electorals a mi sempre m’ha interessat d’aquestes enquestes la valoració de la situació social, política i econòmica del país. Al respecte un parell de reflexions en relació als principals problemes de la població i la valoració de la política i de l’economia catalana i espanyola.
Principals problemes que té actualment Catalunya: (entre parèntesis l’ordre d’importància quan només es pot respondre una opció).
- Manca d’infraestructures i problemes amb el transport 34,6% (2)
- Accés a l’habitatge 27,2% (1)
- Immigració 22,9% (3)
- Atur i precarietat laboral 17,6 (4)
- Funcionament de l’economia 13,5% (5)
- Inseguretat ciutadana 11,8%
- Insatisfacció amb la política 10,3%
- Relacions Catalunya-Espanya 10%
Hi ha alguns dels problemes que es poder agrupar per fer l’anàlisi. L’atur (que està en quotes mai vistes en el nostre país) es conjuga com un problema en tant que els seus resultats venen condicionats per les polítiques d’ocupació que determinen un alt nivell de precarietat laboral. Camil Ros en el seu bloc ja apuntava aquest problema amb dades a la mà (el 40% de les persones contractades a Girona durant l’any 2006 va tenir entre 2 i 15 contractes de treball). La preocupació s’accentua quan els indicadors de l’economia sense ser dolents apunten a un possible empitjorament de la situació. Amb aquestes perspectives l’accés a l’habitatge es fa realment una quimera. Les polítiques d’habitatge a més a més han de tenir en compte les manques d’infraestructures i els problemes amb el transport. En el cas de Girona, per exemple al posada en marxa d’un xarxa de rodalies amb centre a Girona podria suposar un incentiu per la construcció d’habitatges a poblacions d’una distància de fins 30 quilòmetres al se voltant.
Amb tot això sobre la taula el Govern d’entesa té la oportunitat d’afrontar amb decisió aquestes problemàtiques i si les aconsegueix resoldre en un important percentatge podria augmentar el nivell d’insatisfacció amb la política.
La valoració de la situació política i de la situació econòmica de Catalunya i Espanya i la seva comparació també mereixen una reflexió.
Tant pel que fa a la situació política com econòmica la valoració que es fa de la situació a Espanya és millor que la situació a Catalunya. Així la diferència entre els que valoren la situació econòmica com a molt bona o bona hi ha una diferència a favor d’Espanya d’ 1% i els que la valoren com a dolenta o molt dolenta és més d’un 6% a favor de Catalunya.
Pel que fa a la situació política Catalunya un 29% la considera molt bona o bona i els mateixos paràmetres per Espanya superen el 35%. D’altra banda un 45% considera la situació política de Catalunya dolenta o molt dolenta mentre a Espanya només es valorada així en un 41%.
L’oasi català està en problemes. Més enllà del català emprenyat hem de tenir en compte també al català preocupat. En aquest sentit l’aposta del president de la Generalitat pels grans pactes de país en infraestructures, habitatge, educació i immigració prenen encarà més sentit. Una visió partidista en aquest moments no afavoreix al país esperem que l’estratègia de CiU amb el veto dels pressupost de l’Estat que ha representat una disminució de les inversions de l’Estat a Catalunya només sigui una tàctica electoral i que desprès de les eleccions del mes de març recuperi el sentit de país. Jo encara sóc optimista..
Més enllà de les previsions dels comportaments electorals a mi sempre m’ha interessat d’aquestes enquestes la valoració de la situació social, política i econòmica del país. Al respecte un parell de reflexions en relació als principals problemes de la població i la valoració de la política i de l’economia catalana i espanyola.
Principals problemes que té actualment Catalunya: (entre parèntesis l’ordre d’importància quan només es pot respondre una opció).
- Manca d’infraestructures i problemes amb el transport 34,6% (2)
- Accés a l’habitatge 27,2% (1)
- Immigració 22,9% (3)
- Atur i precarietat laboral 17,6 (4)
- Funcionament de l’economia 13,5% (5)
- Inseguretat ciutadana 11,8%
- Insatisfacció amb la política 10,3%
- Relacions Catalunya-Espanya 10%
Hi ha alguns dels problemes que es poder agrupar per fer l’anàlisi. L’atur (que està en quotes mai vistes en el nostre país) es conjuga com un problema en tant que els seus resultats venen condicionats per les polítiques d’ocupació que determinen un alt nivell de precarietat laboral. Camil Ros en el seu bloc ja apuntava aquest problema amb dades a la mà (el 40% de les persones contractades a Girona durant l’any 2006 va tenir entre 2 i 15 contractes de treball). La preocupació s’accentua quan els indicadors de l’economia sense ser dolents apunten a un possible empitjorament de la situació. Amb aquestes perspectives l’accés a l’habitatge es fa realment una quimera. Les polítiques d’habitatge a més a més han de tenir en compte les manques d’infraestructures i els problemes amb el transport. En el cas de Girona, per exemple al posada en marxa d’un xarxa de rodalies amb centre a Girona podria suposar un incentiu per la construcció d’habitatges a poblacions d’una distància de fins 30 quilòmetres al se voltant.
Amb tot això sobre la taula el Govern d’entesa té la oportunitat d’afrontar amb decisió aquestes problemàtiques i si les aconsegueix resoldre en un important percentatge podria augmentar el nivell d’insatisfacció amb la política.
La valoració de la situació política i de la situació econòmica de Catalunya i Espanya i la seva comparació també mereixen una reflexió.
Tant pel que fa a la situació política com econòmica la valoració que es fa de la situació a Espanya és millor que la situació a Catalunya. Així la diferència entre els que valoren la situació econòmica com a molt bona o bona hi ha una diferència a favor d’Espanya d’ 1% i els que la valoren com a dolenta o molt dolenta és més d’un 6% a favor de Catalunya.
Pel que fa a la situació política Catalunya un 29% la considera molt bona o bona i els mateixos paràmetres per Espanya superen el 35%. D’altra banda un 45% considera la situació política de Catalunya dolenta o molt dolenta mentre a Espanya només es valorada així en un 41%.
L’oasi català està en problemes. Més enllà del català emprenyat hem de tenir en compte també al català preocupat. En aquest sentit l’aposta del president de la Generalitat pels grans pactes de país en infraestructures, habitatge, educació i immigració prenen encarà més sentit. Una visió partidista en aquest moments no afavoreix al país esperem que l’estratègia de CiU amb el veto dels pressupost de l’Estat que ha representat una disminució de les inversions de l’Estat a Catalunya només sigui una tàctica electoral i que desprès de les eleccions del mes de març recuperi el sentit de país. Jo encara sóc optimista..
divendres, 21 de desembre del 2007
Ara toca decidir
Venen eleccions i això comporta haver de posar més pilota a l’escudella (la de Nadal és sempre la millor de l’any) i fer-la bullir. Per alguns experts les eleccions són un element d’anàlisi científic: la valoració de les enquestes, el marqueting dels partits, inclús la jaqueta del candidat són decisions estratègiques que obeeixen a una “evidència demostrada”.
Per això quan hi ha algú que hi posa seny a això de l’anàlisi política cal escoltar-lo. Vet aquí un exemple:
El "quién" también importa Daniel Innerarity
El País Opinión 11/10/2007
Si cambian cosas que pensábamos inmutables, como el clima, el precio del dinero o las convicciones de algunos políticos, ya no hay motivo para asombrarse de la transformación de nuestro paisaje político o seguir aferrándose a esquemas interpretativos que nos resultan más familiares. Y una de las cosas que más desconciertan es el hecho de que, desde hace tiempo, en todos los ámbitos, desde el doméstico y local hasta el plano internacional, se abre paso un eje que no tiene que ver tanto con la izquierda y la derecha como con la identidad, entendida en un sentido amplio. El panorama se complica, ciertamente, lo que no pocos lamentarán, pero también es una ocasión para que ajustemos nuestros criterios de justicia y representación. Ha surgido un nuevo espacio de actores y asuntos que viene a poner en cuestión la coincidencia de la política institucionalizada y la sociedad real, ya sea impugnando nuestros sistemas de representación, la supuesta coincidencia de la identidad nacional y la autoridad política, o la insuficiencia de la gobernanza mundial en su actual formato. Diversos pensadores han sugerido que esta transformación del panorama político puede ser entendida recurriendo a la idea de reconocimiento. Los conflictos se han desplazado desde los escenarios de clase, igualdad y economía hacia el espacio de la identidad, la diferencia y la cultura. Se ha creado una nueva constelación en la que el problema de la redistribución -que fue el gran caballo de batalla a lo largo de los siglos XIX y XX- ha sido eclipsado por los problemas ligados al reconocimiento. La "lucha por el reconocimiento" se ha convertido en la forma paradigmática del conflicto político y social desde finales del siglo XX. Las reivindicaciones que buscan el reconocimiento de una diferencia (de nacionalidad, cultura, género, tendencia sexual...) están hoy en el origen de muchos conflictos en el mundo, probablemente de los más difíciles de gestionar, para los que no valen las recetas del conocido compromiso social. Podríamos explicar nuestro desconcierto ante estos nuevos conflictos por el hecho de que, absorbidos por el "qué" de la justicia, habíamos postergado el debate acerca del "quién". Es como si hubiéramos descubierto que el "quién" también importa y la cuestión del sujeto se ha situado en el centro de nuestras controversias. No da igual quién lo haga: que los hombres representen a las mujeres, que en los Estados compuestos el interés general sea definido por el centro, que una potencia hegemónica se encargue de poner orden en el mundo... Los críticos de la paridad, los jacobinos y los unilateralistas coinciden en considerar que la cuestión del "quién" es secundaria, incluso innegociable. Chesterton ya nos advirtió contra esa usurpación cuando afirmaba que hay tres cosas que uno debe hacer por sí mismo aunque se equivoque: elegir a su propia mujer, limpiarse sus narices y decidir en política. Que la cuestión del sujeto, del "quién", vuelva al primer plano quiere decir que seguramente hemos de ajustar nuestros procedimientos de representación, participación, delegación y decisión a la realidad de un pluralismo creciente, a un mundo heterárquico y con nuevos actores. Que el "quién" importa significa, desde otro ángulo, que determinadas formas de sublimación de la titularidad (neutralidad, cosmopolitismo) no son más que una solución tramposa para que nada cambie sustancialmente, el "qué" siga en primer plano y se reproduzcan las formas de dominación. El "esperanto procedimental" del que hablaba James Tully oculta relaciones de poder, del mismo que el "patriotismo constitucional" sirve en ocasiones para colar, junto a un conjunto de principios democráticos, alguna ventaja inconfesable para quien tiene más facilidades de configurar una mayoría. El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea monopolizado por nadie, desconfiar profundamente de quien cree tener una relación privilegiada con los valores universales o se considera en condiciones de dispensar la acreditación de lo verdaderamente público y común. No hay peor particularista que el que es incapaz de reconocer su propia particularidad: los varones sin género, los Estados que disfrutan el monopolio de las buenas intenciones, las religiones que administran la ley natural, los vigilantes del mundo sin necesidades petrolíferas. El universalismo es una aspiración inalcanzable de todos, no una propiedad de algunos, un horizonte que hemos de construir entre todos y que nadie administra privilegiadamente. No hay otro procedimiento para la configuración de lo común que tomarse en serio el pluralismo de nuestras sociedades, más diversas de lo que solemos suponer, y el pluralismo de la sociedad mundial, donde nuevos actores discuten viejas hegemonías, con una creciente aspiración de multilateralidad, donde el destino común de la humanidad no puede diseñarse sin las sociedades que reivindican otras trayectorias distintas de la occidental. A quien siga prefiriendo, por ejemplo, un mundo gobernado por los hombres o le pareciera más sensato que estuviéramos formateados por las culturas "más universales" o que encargáramos a una superpotencia la vigilancia sobre el mundo, al que prefiriera ponerse las cosas más fáciles que sacar todas las incómodas consecuencias del creciente pluralismo social, cultural y político, habría que recordarle aquel viejo chiste inglés en el que una persona pregunta "¿cómo se va a Biddicombe?", y otro le responde: "Yo que usted no saldría desde aquí". Daniel Innerarity es profesor titular de Filosofía en la Universidad de Zaragoza.
Per això quan hi ha algú que hi posa seny a això de l’anàlisi política cal escoltar-lo. Vet aquí un exemple:
El "quién" también importa Daniel Innerarity
El País Opinión 11/10/2007
Si cambian cosas que pensábamos inmutables, como el clima, el precio del dinero o las convicciones de algunos políticos, ya no hay motivo para asombrarse de la transformación de nuestro paisaje político o seguir aferrándose a esquemas interpretativos que nos resultan más familiares. Y una de las cosas que más desconciertan es el hecho de que, desde hace tiempo, en todos los ámbitos, desde el doméstico y local hasta el plano internacional, se abre paso un eje que no tiene que ver tanto con la izquierda y la derecha como con la identidad, entendida en un sentido amplio. El panorama se complica, ciertamente, lo que no pocos lamentarán, pero también es una ocasión para que ajustemos nuestros criterios de justicia y representación. Ha surgido un nuevo espacio de actores y asuntos que viene a poner en cuestión la coincidencia de la política institucionalizada y la sociedad real, ya sea impugnando nuestros sistemas de representación, la supuesta coincidencia de la identidad nacional y la autoridad política, o la insuficiencia de la gobernanza mundial en su actual formato. Diversos pensadores han sugerido que esta transformación del panorama político puede ser entendida recurriendo a la idea de reconocimiento. Los conflictos se han desplazado desde los escenarios de clase, igualdad y economía hacia el espacio de la identidad, la diferencia y la cultura. Se ha creado una nueva constelación en la que el problema de la redistribución -que fue el gran caballo de batalla a lo largo de los siglos XIX y XX- ha sido eclipsado por los problemas ligados al reconocimiento. La "lucha por el reconocimiento" se ha convertido en la forma paradigmática del conflicto político y social desde finales del siglo XX. Las reivindicaciones que buscan el reconocimiento de una diferencia (de nacionalidad, cultura, género, tendencia sexual...) están hoy en el origen de muchos conflictos en el mundo, probablemente de los más difíciles de gestionar, para los que no valen las recetas del conocido compromiso social. Podríamos explicar nuestro desconcierto ante estos nuevos conflictos por el hecho de que, absorbidos por el "qué" de la justicia, habíamos postergado el debate acerca del "quién". Es como si hubiéramos descubierto que el "quién" también importa y la cuestión del sujeto se ha situado en el centro de nuestras controversias. No da igual quién lo haga: que los hombres representen a las mujeres, que en los Estados compuestos el interés general sea definido por el centro, que una potencia hegemónica se encargue de poner orden en el mundo... Los críticos de la paridad, los jacobinos y los unilateralistas coinciden en considerar que la cuestión del "quién" es secundaria, incluso innegociable. Chesterton ya nos advirtió contra esa usurpación cuando afirmaba que hay tres cosas que uno debe hacer por sí mismo aunque se equivoque: elegir a su propia mujer, limpiarse sus narices y decidir en política. Que la cuestión del sujeto, del "quién", vuelva al primer plano quiere decir que seguramente hemos de ajustar nuestros procedimientos de representación, participación, delegación y decisión a la realidad de un pluralismo creciente, a un mundo heterárquico y con nuevos actores. Que el "quién" importa significa, desde otro ángulo, que determinadas formas de sublimación de la titularidad (neutralidad, cosmopolitismo) no son más que una solución tramposa para que nada cambie sustancialmente, el "qué" siga en primer plano y se reproduzcan las formas de dominación. El "esperanto procedimental" del que hablaba James Tully oculta relaciones de poder, del mismo que el "patriotismo constitucional" sirve en ocasiones para colar, junto a un conjunto de principios democráticos, alguna ventaja inconfesable para quien tiene más facilidades de configurar una mayoría. El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea monopolizado por nadie, desconfiar profundamente de quien cree tener una relación privilegiada con los valores universales o se considera en condiciones de dispensar la acreditación de lo verdaderamente público y común. No hay peor particularista que el que es incapaz de reconocer su propia particularidad: los varones sin género, los Estados que disfrutan el monopolio de las buenas intenciones, las religiones que administran la ley natural, los vigilantes del mundo sin necesidades petrolíferas. El universalismo es una aspiración inalcanzable de todos, no una propiedad de algunos, un horizonte que hemos de construir entre todos y que nadie administra privilegiadamente. No hay otro procedimiento para la configuración de lo común que tomarse en serio el pluralismo de nuestras sociedades, más diversas de lo que solemos suponer, y el pluralismo de la sociedad mundial, donde nuevos actores discuten viejas hegemonías, con una creciente aspiración de multilateralidad, donde el destino común de la humanidad no puede diseñarse sin las sociedades que reivindican otras trayectorias distintas de la occidental. A quien siga prefiriendo, por ejemplo, un mundo gobernado por los hombres o le pareciera más sensato que estuviéramos formateados por las culturas "más universales" o que encargáramos a una superpotencia la vigilancia sobre el mundo, al que prefiriera ponerse las cosas más fáciles que sacar todas las incómodas consecuencias del creciente pluralismo social, cultural y político, habría que recordarle aquel viejo chiste inglés en el que una persona pregunta "¿cómo se va a Biddicombe?", y otro le responde: "Yo que usted no saldría desde aquí". Daniel Innerarity es profesor titular de Filosofía en la Universidad de Zaragoza.
diumenge, 2 de desembre del 2007
Jo no em vaig manifestar, però......
Ahir a Barcelona, centenars de milers de catalans es van manifestar pel dret a decidir. El concepte decidir en aquest cas conforma una indefinició tàcticament calculada per tal que tots els que es van manifestar ho poguessin explicar a la seva manera. Però jo no vaig anar a la manifestació per l’ambigüitat de la convocatòria, ja que també tinc els meus motius i molts per reclamar el dret a decidir. No hi vaig anar per coherència política, i m’explico.
La governança del país té una diagnosi de la situació del país, que reconeix uns dèficits en infraestructures que no només impacten en l’economia general sinó també en la quotidianitat de la vida dels catalans, que realment comencen a estar emprenyats. Si llegiu el document sobre infraestructures que els socialistes catalans varen aprovar diumenge passat a Girona en la seva conferència nacional ho veureu encara més clar.
Els polítics i la política en general mereixen una nova oportunitat, hem de donar confiança, una confiança controlada i limitada per tal que facin el que han de fer per reconstruir el nostre país. Un cop identificades les grans línies d’actuació s’ha de treballar ràpid i bé. L’any 2008 serà l’any del finançament, cal aprofitar la situació i “decidir”. Segurament aquesta serà una de les darreres oportunitats ja que sinó en properes manifestacions serem molts els que ens afegirem als molts que avui ja s’han manifestat.
Ara bé, dit això, jo no hi vaig anar perquè vaig trobar indecent la presència de Convergència i Unió a la manifestació. Ells tenen un alt nivell de responsabilitat en el desgavell de les infraestructures del nostre país. Varen ser ells qui van planificar el que es necessitava i van ser ells qui van prioritzar, en moltes ocasions essent còmplices del govern del PP, el més centralista que en democràcia hi ha hagut a Espanya.
Flac favor a la política i al seu prestigi han fet els dirigents de CiU sortint en aquesta foto. És indigne desprès d’haver generat un problema cridar i exigir solucions immediates als que amb responsabilitat han d’assumir la resolució del mateix. No es pot estar mirant sempre pel retrovisor, és cert, però conèixer l’origen dels problemes és fonamental per resoldre’ls i també per no tornar a caure en els mateixos errors.
Per tot això ara cal donar un vot de confiança exigent als polítics, no només als que tenen responsabilitats de govern sinó a tots els grups per tal que resolguin els problemes, facin pedagogia i refermin els valors socials del nostre país, perquè en cas contrari s’augura un futur incert, ja que el pas següent a la desafectació serà la polarització i el conflicte estarà servit.
La governança del país té una diagnosi de la situació del país, que reconeix uns dèficits en infraestructures que no només impacten en l’economia general sinó també en la quotidianitat de la vida dels catalans, que realment comencen a estar emprenyats. Si llegiu el document sobre infraestructures que els socialistes catalans varen aprovar diumenge passat a Girona en la seva conferència nacional ho veureu encara més clar.
Els polítics i la política en general mereixen una nova oportunitat, hem de donar confiança, una confiança controlada i limitada per tal que facin el que han de fer per reconstruir el nostre país. Un cop identificades les grans línies d’actuació s’ha de treballar ràpid i bé. L’any 2008 serà l’any del finançament, cal aprofitar la situació i “decidir”. Segurament aquesta serà una de les darreres oportunitats ja que sinó en properes manifestacions serem molts els que ens afegirem als molts que avui ja s’han manifestat.
Ara bé, dit això, jo no hi vaig anar perquè vaig trobar indecent la presència de Convergència i Unió a la manifestació. Ells tenen un alt nivell de responsabilitat en el desgavell de les infraestructures del nostre país. Varen ser ells qui van planificar el que es necessitava i van ser ells qui van prioritzar, en moltes ocasions essent còmplices del govern del PP, el més centralista que en democràcia hi ha hagut a Espanya.
Flac favor a la política i al seu prestigi han fet els dirigents de CiU sortint en aquesta foto. És indigne desprès d’haver generat un problema cridar i exigir solucions immediates als que amb responsabilitat han d’assumir la resolució del mateix. No es pot estar mirant sempre pel retrovisor, és cert, però conèixer l’origen dels problemes és fonamental per resoldre’ls i també per no tornar a caure en els mateixos errors.
Per tot això ara cal donar un vot de confiança exigent als polítics, no només als que tenen responsabilitats de govern sinó a tots els grups per tal que resolguin els problemes, facin pedagogia i refermin els valors socials del nostre país, perquè en cas contrari s’augura un futur incert, ja que el pas següent a la desafectació serà la polarització i el conflicte estarà servit.
Com diu el Roto els problemes imaginaris són irresolubles. Hem d'identificar els probleme reals, afrontar-los i trobar solucions. Ens ho mereixem.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
