Durante un debate en una universidad de Estados Unidos, le preguntaron al ex gobernador del Distrito Federal y actual Ministro de Educación de Brasil, CRISTOVÃO 'CHICO' BUARQUE, qué pensaba sobre la internacionalización de la Amazonia? Un estadounidense en las Naciones Unidas introdujo su pregunta, diciendo que esperaba la respuesta de un humanista y no de un brasileño. Ésta fue la respuesta del Sr. Cristóvão Buarque: 'Realmente, como brasileño, sólo hablaría en contra de la internacionalización de la Amazonia. Por más que nuestros gobiernos no cuiden debidamente ese patrimonio, él es nuestro. Como humanista, sintiendo el riesgo de la degradación ambiental que sufre la Amazonia, puedo imaginar su internacionalización, como también de todo lo demás, que es de suma importancia para la humanidad. Si la Amazonia, desde una ética humanista, debe ser internacionalizada, internacionalicemos también las reservas de petróleo del mundo entero. El petróleo es tan importante para el bienestar de la humanidad como la Amazonia para nuestro futuro. A pesar de eso, los dueños de las reservas creen tener el derecho de aumentar o disminuir la extracción de petróleo y subir o no su precio.
De la misma forma, el capital financiero de los países ricos debería ser internacionalizado. Si la Amazonia es una reserva para todos los seres humanos, no se debería quemar solamente por la voluntad de un dueño o de un país. Quemar la Amazonia es tan grave como el desempleo provocado por las decisiones arbitrarias de los especuladores globales. No podemos permitir que las reservas financieras sirvan para quemar países enteros en la voluptuosidad de la especulación. También, antes que la Amazonia, me gustaría ver la internacionalización de los grandes museos del mundo. El Louvre no debe pertenecer solo a Francia. Cada museo del mundo es el guardián de las piezas más bellas producidas por el genio humano. No se puede dejar que ese patrimonio cultural, como es el patrimonio natural amazónico, sea manipulado y destruido por el sólo placer de un propietario o de un país. No hace mucho tiempo, un millonario japonés decidió enterrar, junto con él, un cuadro de un gran maestro. Por el contrario, ese cuadro tendría que haber sido internacionalizado. Durante este encuentro, las Naciones Unidas están realizando el Foro Del Milenio, pero algunos presidentes de países tuvieron dificultades para participar, debido a situaciones desagradables surgidas en la frontera de los EE.UU. Por eso, creo que Nueva York, como sede de las Naciones Unidas, debe ser internacionalizada. Por lo menos Manhatan debería pertenecer a toda la humanidad. De la misma forma que París, Venecia, Roma, Londres, Río de Janeiro, Brasilia... cada ciudad, con su belleza específica, su historia del mundo, debería pertenecer al mundo entero. Si EEUU quiere internacionalizar la Amazonia, para no correr el riesgo de dejarla en manos de los brasileños, internacionalicemos todos los arsenales nucleares. Basta pensar que ellos ya demostraron que son capaces de usar esas armas, provocando una destrucción miles de veces mayor que las lamentables quemas realizadas en los bosques de Brasil. En sus discursos, los actuales candidatos a la presidencia de los Estados Unidos han defendido la idea de internacionalizar las reservas forestales del mundo a cambio de la deuda. Comencemos usando esa deuda para garantizar que cada niño del mundo tenga la posibilidad de comer y de ir a la escuela. Internacionalicemos a los niños, tratándolos a todos ellos sin importar el país donde nacieron, como patrimonio que merecen los cuidados del mundo entero. Mucho más de lo que se merece la Amazonia. Cuando los dirigentes traten a los niños pobres del mundo como Patrimonio de la Humanidad, no permitirán que trabajen cuando deberían estudiar; que mueran cuando deberían vivir. Como humanista, acepto defender la internacionalización del mundo; pero, mientras el mundo me trate como brasileño, lucharé para que la Amazonia, sea nuestra. ¡Solamente nuestra!',
dijous, 18 de setembre del 2008
dimarts, 16 de setembre del 2008
This story will be continued.
The guardian d’avui fa una detallada descripció del procés d’enfonsament del sistema financer global i el més preocupant és la frase final de l’article que dona títol a aquesta entrada. Internet permet accedir a la informació de la crisi de forma immediata. Donar una ullada a Le Monde, Corriere de la Sera, The New York Times i Clarin passada la mitjanit del dilluns 15 de setembre de 2008 no donen peu a l’optimisme.
Ens trobem davant la primera gran crisi de la globalització i la sorpresa és la debilitat de la base sobre la que s’aixeca el model capitalista de principis del segle XXI. Ara és el moment dels polítics, si es vol recuperar la confiança amb la classe política, tenen una oportunitat en aquesta situació. Per fer-ho han d’actuar, generar confiança i sobretot que no en surtin perjudicats els de sempre.
Ens trobem davant la primera gran crisi de la globalització i la sorpresa és la debilitat de la base sobre la que s’aixeca el model capitalista de principis del segle XXI. Ara és el moment dels polítics, si es vol recuperar la confiança amb la classe política, tenen una oportunitat en aquesta situació. Per fer-ho han d’actuar, generar confiança i sobretot que no en surtin perjudicats els de sempre.
dijous, 11 de setembre del 2008
Polítiques coherents o coherència política.
Sempre que cregut que, tal com va definir Campalans, la política és pedagogia, i per això el pitjor que pot passar en aquests moments als polítics que no siguin coherents en les seves actuacions. En moltes ocasions la coherència la dona el pragmatisme, d’això en Felipe Gonzalez ens en va donar molts exemples al llarg del seu mandat: l’entrada a la OTAN, la reconversió industrial. La coherència pragmàtica ve avalada pels resultats, entesos com a beneficis socials i de país.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.
dimecres, 3 de setembre del 2008
Curiositats
Us heu fixat que el mateix dia que surt la noticia de que uns científics suecs han descobert el gen de la infidelitat, José M. Aznar desmenteix que el fill que espera l’actual ministra de justícia de França sigui seu¡¡¡¡
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….
dimarts, 2 de setembre del 2008
Raimon Obiols a Vilopriu
Ja fa un parell d’anys que els socialistes catalans i gironins ens trobem a Vilopriu a casa d’en Lluis Mª de Puig. Aquest any els protagonistes han estat el President Montilla, cada cop més còmode en aquest acte , i el Conseller Castells i és que el finançament de Catalunya i la crisi econòmica estan marcant l’agenda política del moment. Però com quasi sempre la frase més ingeni osa però que sintetitza molt bé el que hauria de ser la visió política del nostre país fou de Raimon Obiols: és important pensar en quina Catalunya deixem als nostres fills, però també quins fills deixem a Catalunya
Records d’estiu (I)
A mitjans d’estiu l’Agustí ens va proposar una sessió de “set de tertúlia” (a partir d’ara intentaré fer un comentari mensual sobre aquesta gimnàstica mental que cada primer dijous de més realitzem un grup d’amics al restaurant Pitarra de Barcelona) amb la presència de Juan Ignacio Siles, ex ministre d’assumptes exteriors de Bolívia i autor d’un magnífic llibre sobre l’aventura boliviana del Che, realitzant un recorregut històric, polític i íntim i molt ben documentat sobre els últims dies de la vida del Che.
Ens va transmetre la seva visió sobre l’actual situació política, social i econòmica de la Bolívia d’Evo Morales, identificant una identitat nacional molt complexa, a partir d’una evolució història de difícil encaix amb la resta de països de la regió (que li han limitat la possibilitat de sortida al mar). Una diversitat de pobles indígenes dins un territori molt gran amb una població petita i concentrada en determinades províncies.
El triomf d’Evo Morales comportà l’ impuls de polítiques social basades principalment amb els ingressos provinents de l’extracció d’hidrocarburs, situat en unes parts molt concretes del país.
La consolidació d’aquests processo passa per una modificació de la Constitució. El procés constituent ha estat difícil des del punt de vista polític agreujat per una crisi en el Tribunal Constitucional del país.
Resultat de tot això és que les províncies més riques inicien un procés per incrementar el seu poder polític mitjançant l’ impuls d’estatuts d’autonomia, que comporta també la gestió dels hidrocarburs, amb la corresponent pèrdua de capacitat de gestió de la principal font d’ingressos per part de l’Estat.
En aquest moment les diferents forces polítiques es troben en un “equilibri desastrós”, que fa difícilment les urnes puguin resoldre aquest galimaties. La voluntat política és l’únic element per sortir d’aquest impàs. En Juan Ignacio tenia esperances de què Evo Morales pogués liderar aquest procés, però les notícies que ara ens arriben de Bolívia senyalen la violència com l’eina política elegida i com podeu suposar s’ha triat la pitjor sortida. Observadors de tot això els militars que també han trobat el seu propi equilibri entre els dòlars americans i els bolívars de Chaves.
A part de recomanar-vos la novel·la sobre el CHE d’en Juan Ignacio també són molt recomanables els seus llibres de poesia ja que ell és més un poeta que es dedica a la política que un polític que fa poesia.
Ens va transmetre la seva visió sobre l’actual situació política, social i econòmica de la Bolívia d’Evo Morales, identificant una identitat nacional molt complexa, a partir d’una evolució història de difícil encaix amb la resta de països de la regió (que li han limitat la possibilitat de sortida al mar). Una diversitat de pobles indígenes dins un territori molt gran amb una població petita i concentrada en determinades províncies.
El triomf d’Evo Morales comportà l’ impuls de polítiques social basades principalment amb els ingressos provinents de l’extracció d’hidrocarburs, situat en unes parts molt concretes del país.
La consolidació d’aquests processo passa per una modificació de la Constitució. El procés constituent ha estat difícil des del punt de vista polític agreujat per una crisi en el Tribunal Constitucional del país.
Resultat de tot això és que les províncies més riques inicien un procés per incrementar el seu poder polític mitjançant l’ impuls d’estatuts d’autonomia, que comporta també la gestió dels hidrocarburs, amb la corresponent pèrdua de capacitat de gestió de la principal font d’ingressos per part de l’Estat.
En aquest moment les diferents forces polítiques es troben en un “equilibri desastrós”, que fa difícilment les urnes puguin resoldre aquest galimaties. La voluntat política és l’únic element per sortir d’aquest impàs. En Juan Ignacio tenia esperances de què Evo Morales pogués liderar aquest procés, però les notícies que ara ens arriben de Bolívia senyalen la violència com l’eina política elegida i com podeu suposar s’ha triat la pitjor sortida. Observadors de tot això els militars que també han trobat el seu propi equilibri entre els dòlars americans i els bolívars de Chaves.
A part de recomanar-vos la novel·la sobre el CHE d’en Juan Ignacio també són molt recomanables els seus llibres de poesia ja que ell és més un poeta que es dedica a la política que un polític que fa poesia.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
