dimarts, 28 d’octubre del 2008
diumenge, 26 d’octubre del 2008
Zapatero a la cimera que ha de canviar el capitalisme
Quan el president de França, que coincideix temporalment amb el president de la UE i el dels EEUU acorden convocar una cimera de mandataris per establir les noves regles del capitalisme sembla ser que també acorden quins seran els convidats que durant un parell de dies debatran el nou sistema econòmic per a tot el mon. No he mencionat els noms d’aquests personatges perquè al meu entendre són circumstancials i de caràcter temporal, l’un per què properament deixarà la presidència del la UE i l’altra per què ja fa unes setmanes que no pinta res als EEUU.
Resulta sorprenent que es parli dels G-8 i del G-20 per determinar els mandataris que han de representat a tot el món per resoldre el galimaties de la crisi mundial. No seria més normal que les regnes d’aquesta situació per la transcendència del que s’ha de resoldre no les agafés una institució multinacional. No seria més normal que a més a més dels països poderosos hi haguessin representats de països amb una situació econòmica més precària, com pot ser el llistat de països més endeutats. Benín, Bolivia, Burkina Faso, Camerún, Chad, Costa de Marfil, Etiopía, Gambia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Guyana, Honduras, Madagascar, Malawi, Malí, Mauritania, Mozambique, Nicaragua, Níger, Rwanda, Santo Tomé y Príncipe, Senegal, Sierra Leona, Tanzania, Uganda, Zàmbia. Segurament els criteris d’aquests països per trobar una solució a la crisi mundial també s’hauria d’escoltar. Així potser tots aquells països que fa un parell de mesos van fer el sord davant la petició de la FAO de cobrir les necessitats per evitar la fam a molts dels habitants d’aquestes nacions els podrien explicar d’ on han tret els diner per salvar els bancs especuladors amb diners públics.
Per això crec que Zapatero ha d’anar a aquesta reunió i poder explicar que socialdemocràcia vol dir llibertat, igualtat i solidaritat. El debat no només ha de ser en criteris econòmics, si no també ideològics i per tant hi ha d’haver un equilibri i a l’Europa actual Espanya forma part de l’equilibri. La política exterior d’Espanya que per molts ha estat asprament criticada ara s’ha de reivindicar, i s’ha de fer posant sobre la taula un model econòmic basat en els fonaments de la socialdemocràcia: Flexibilitat i igualtat en el mercat que ens ajudin com a consumidors, garantir l’ igualtat d’oportunitats, reformes per millorar la capacitat d’inclusió dels més desafavorits (ascensor social).
Zapatero ha d’anar a fer allò que molt bé definia Bobbio com a funció de l’esquerra “oposar-se i corregir periòdicament noves formes de desigualtat i autoritarisme que es van produït periòdicament”.
Resulta sorprenent que es parli dels G-8 i del G-20 per determinar els mandataris que han de representat a tot el món per resoldre el galimaties de la crisi mundial. No seria més normal que les regnes d’aquesta situació per la transcendència del que s’ha de resoldre no les agafés una institució multinacional. No seria més normal que a més a més dels països poderosos hi haguessin representats de països amb una situació econòmica més precària, com pot ser el llistat de països més endeutats. Benín, Bolivia, Burkina Faso, Camerún, Chad, Costa de Marfil, Etiopía, Gambia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Guyana, Honduras, Madagascar, Malawi, Malí, Mauritania, Mozambique, Nicaragua, Níger, Rwanda, Santo Tomé y Príncipe, Senegal, Sierra Leona, Tanzania, Uganda, Zàmbia. Segurament els criteris d’aquests països per trobar una solució a la crisi mundial també s’hauria d’escoltar. Així potser tots aquells països que fa un parell de mesos van fer el sord davant la petició de la FAO de cobrir les necessitats per evitar la fam a molts dels habitants d’aquestes nacions els podrien explicar d’ on han tret els diner per salvar els bancs especuladors amb diners públics.
Per això crec que Zapatero ha d’anar a aquesta reunió i poder explicar que socialdemocràcia vol dir llibertat, igualtat i solidaritat. El debat no només ha de ser en criteris econòmics, si no també ideològics i per tant hi ha d’haver un equilibri i a l’Europa actual Espanya forma part de l’equilibri. La política exterior d’Espanya que per molts ha estat asprament criticada ara s’ha de reivindicar, i s’ha de fer posant sobre la taula un model econòmic basat en els fonaments de la socialdemocràcia: Flexibilitat i igualtat en el mercat que ens ajudin com a consumidors, garantir l’ igualtat d’oportunitats, reformes per millorar la capacitat d’inclusió dels més desafavorits (ascensor social).
Zapatero ha d’anar a fer allò que molt bé definia Bobbio com a funció de l’esquerra “oposar-se i corregir periòdicament noves formes de desigualtat i autoritarisme que es van produït periòdicament”.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Què passa els caps de setmana en l’economia mundial?
Les noticies del cap de setmana passat en relació a la voluntat d’intervenció dels Estats que en un primer moment ens varen semblar estar dirigides a calmar els mercats, aquest cap de setmana ens semblen més el primer capítol d’una intervenció ja prevista amb les dades que manejaven els polítics. La intervenció del govern holandès sobre ING i la situació de Caisse d’Epargne a França en són l’avançada. D’alguna forma ens estan dient que els milions d’euros que tenen previst invertir ja tenen destinatari concret.
En tot cas, el cas de Caisse d’Epargne és significatiu. El seu equip directiu ha presentat avui mateix la seva dimissió, es consideren culpables de la mala situació financera de l’entitat i renuncies a qualsevol indemnització per marxar del banc.
Aquest pot ser un bon exemple a seguir pels piròmans de la foguera de les vanitats. Cada cop que l’Estat hagi de comprar actius d’una entitat financera per salvaguardar els estalvis de la gent hauria d’anar acompanyada de la dimissió dels responsables de l’entitat. El nou contracte social ha de començar per una higiene del sistema.
Espero que ben aviat arribi un cap de setmana (recordeu que les borses fan festa els caps de setmana) en què les noticies siguin els gols de la lliga de futbol i no el nom de l’entitat financera que entra en crisi.
Però la crisi financera és l’auguri de la crisi real de l’economia, aquella que afecta a la ciutadania i que ja ha començat a aflorar en forma d’expedients d’acomiadament. El nostre és un sistema garantista. L’autoritat laboral (La Generalitat en el cas de Catalunya) ha d’aprovar els expedients de regulació de l’ocupació per circumstàncies productives o econòmiques. Un govern de la Generalitat d’esquerres ha de ser molt curos en trobar els mecanismes per garantir la productivitat de les empreses i d’altra banda saber desemmascarar els especuladors aprofitats de la situació, com molt sembla ser la situació dels expedients de Nissan i Frigo. Espero que el govern estarà a l’alçada de les circumstàncies.
En tot cas, el cas de Caisse d’Epargne és significatiu. El seu equip directiu ha presentat avui mateix la seva dimissió, es consideren culpables de la mala situació financera de l’entitat i renuncies a qualsevol indemnització per marxar del banc.
Aquest pot ser un bon exemple a seguir pels piròmans de la foguera de les vanitats. Cada cop que l’Estat hagi de comprar actius d’una entitat financera per salvaguardar els estalvis de la gent hauria d’anar acompanyada de la dimissió dels responsables de l’entitat. El nou contracte social ha de començar per una higiene del sistema.
Espero que ben aviat arribi un cap de setmana (recordeu que les borses fan festa els caps de setmana) en què les noticies siguin els gols de la lliga de futbol i no el nom de l’entitat financera que entra en crisi.
Però la crisi financera és l’auguri de la crisi real de l’economia, aquella que afecta a la ciutadania i que ja ha començat a aflorar en forma d’expedients d’acomiadament. El nostre és un sistema garantista. L’autoritat laboral (La Generalitat en el cas de Catalunya) ha d’aprovar els expedients de regulació de l’ocupació per circumstàncies productives o econòmiques. Un govern de la Generalitat d’esquerres ha de ser molt curos en trobar els mecanismes per garantir la productivitat de les empreses i d’altra banda saber desemmascarar els especuladors aprofitats de la situació, com molt sembla ser la situació dels expedients de Nissan i Frigo. Espero que el govern estarà a l’alçada de les circumstàncies.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Això és crisis........ i ja ve d'abans
Más de 1,000 millones de seres humanos viven con menos de un dólar al día.448 millones de niños sufren de desnutrición. 20% de la población mundial detiene el 90% de las riquezas.Un niño de cada cinco no tiene acceso a la educación primaria.80% de los refugiados son mujeres y niños.Las mujeres ganan 25% menos que los hombres a competencias iguales. 876 millones de adultos son analfabetos, de los cuales dos tercios son mujeres.Cada día, 30 000 niños de menos de 5 años mueren de enfermedades que hubieran podido ser evitadas.En los países en desarrollo, más de un niño de cada diez no llegará a cumplir los 5 años.Más de 500 000 mujeres mueren cada año durante el embarazo o en el parto.42 millones de personas viven con el virus del SIDA, de las cuales 39 millones viven en países en desarrollo.El HIV/SIDA es la principal causa de fallecimiento en África subsahariana. Al horizonte del 2020, algunos países africanos podrían perder más de una cuarta parte de su población activa por causa del SIDA.Más de 1,000 millones de personas no tienen acceso a agua potable. En África subsahariana, cerca de la mitad de la población no tiene acceso al agua potable.2,400 millones de personas se ven privadas de instalaciones sanitarias satisfactorias.En África subsahariana, una persona de cada tres sufre hambre crónica. 2,800 millones de personas, es decir, cerca de la mitad de la población mundial, viven con menos de 2 dólares al día.
*Fuente: Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Espero que res no torni a ser igual
Quan les borses de tot el mon sembla que estigin pujades al Dragon Kan, els polítics han pres la ferma decisió de no deixar enfonsar el sistema financer. Resulta de molta importància pel nostre entorn aquesta decisió, en tant que,si bé és cert que els nostres bancs en principi no estan amenaçats per aquesta cadena de fallides, també ho és que l’endeutament de les famílies catalanes és del més elevat d’Europa i que les nostres empreses necessiten del crèdit immediat per continuar funcionant. Aquesta garantía d’estabilitat només la pot establir l’Estat. Ara recordo a tots aquells que criticaven l’Estatut de Catalunya per ser massa intervencionista en l’economia, en la general i l en a més domèstica. Aquells que ho criticaven són ara els primers que demanen al Govern de la Generalitat que intervingui. Coses de la vida.
Aquesta intervenció del Govern de la Generalitat per garantir la sostenibilitat de l’entramat econòmic del nostre país només serà possible si es resolt de forma satisfactòria la negociació del finançament autonòmic i local. Les administracions més pròximes són les que poden intervenir en garantir l’economia domèstica.
Els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat han de presentar-se en clau socialdemòcrata: mantenir la despesa social i invertir en productivitat és a dir en I+D+i i en capital humà.
Per tot això quan avui he llegit que han concedit el Nobel d’Economia a Paul Krugman, he pensat que d’alguna forma es reconeixia el triomf de les teories econòmiques progressistes (no m’atreveixo a denominar-les socialistes)sobre el xantatge neo conservador.
Quan Paul Krutman es presenta ho fa així. "Crec en una societat relativament igualitària, fundada sobre institucions que limitin tant la riquesa com la pobresa extremes. Crec en la democràcia, en les llibertats civils i en l'imperi de la llei".
Aquesta és la via per sortir de la crisi actual
Aquesta intervenció del Govern de la Generalitat per garantir la sostenibilitat de l’entramat econòmic del nostre país només serà possible si es resolt de forma satisfactòria la negociació del finançament autonòmic i local. Les administracions més pròximes són les que poden intervenir en garantir l’economia domèstica.
Els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat han de presentar-se en clau socialdemòcrata: mantenir la despesa social i invertir en productivitat és a dir en I+D+i i en capital humà.
Per tot això quan avui he llegit que han concedit el Nobel d’Economia a Paul Krugman, he pensat que d’alguna forma es reconeixia el triomf de les teories econòmiques progressistes (no m’atreveixo a denominar-les socialistes)sobre el xantatge neo conservador.
Quan Paul Krutman es presenta ho fa així. "Crec en una societat relativament igualitària, fundada sobre institucions que limitin tant la riquesa com la pobresa extremes. Crec en la democràcia, en les llibertats civils i en l'imperi de la llei".
Aquesta és la via per sortir de la crisi actual
dimarts, 7 d’octubre del 2008
diumenge, 5 d’octubre del 2008
dissabte, 4 d’octubre del 2008
El canvi a EEUU es diu Barack Obama
Les eleccions a EEUU han esdevingut d’una transcendència a nivell mundial per molts motius però a més a més els mitjans de comunicació i les noves tecnologies fan que aquest debat es traslladi a arreu amb molta més intensitat. La política a EEUU té un apartat que a mi no m’agrada i és aquella part de la política més propera a l’espectacle que al debat real. Per això més enllà dels debats i dels grans discursos i de les enquestes és molt interessant poder fer una lectura més serena dels discursos dels candidats i dels seus programes.
No se us escapa que prefereixo que guanyi Obama, i no només per evitar un nou mandat conservador sinó perquè en el seu discurs s’intueixen una música que sona molt bé. És cert que per ara no ha ensenyat molta de la lletra que ha d’acompanyar aquesta música. Exemple d’aquesta música és el discurs que va fer a St. Paul ( Minnesota ) la nit del 3 de juny de 2008 quan va proclamar-se guanyador de les primàries:
“Canvi és aixecar una economia que recompensi no només la riquesa sinó també el treball i als treballadors que l’han generat. És comprendre que els problemes als que han de fer front les famílies treballadores no poden resoldre’ls demanant miler de milions de dòlars en més reduccions d’impostos en empreses i executius riquíssims, sinó concedint aquestes rebaixes fiscals a la classe mitja, invertint en infraestructures, que se’n venen a terra, transformant la forma en què utilitzem l’energia, millorant les nostres escoles i renovant el nostre compromís amb la ciència i la innovació. És comprendre que la responsabilitat fiscal i la prosperitat compartida poden anar de la ma, com va ocórrer amb Bill Clinton quan era president.”
Barack Obama
No se us escapa que prefereixo que guanyi Obama, i no només per evitar un nou mandat conservador sinó perquè en el seu discurs s’intueixen una música que sona molt bé. És cert que per ara no ha ensenyat molta de la lletra que ha d’acompanyar aquesta música. Exemple d’aquesta música és el discurs que va fer a St. Paul ( Minnesota ) la nit del 3 de juny de 2008 quan va proclamar-se guanyador de les primàries:
“Canvi és aixecar una economia que recompensi no només la riquesa sinó també el treball i als treballadors que l’han generat. És comprendre que els problemes als que han de fer front les famílies treballadores no poden resoldre’ls demanant miler de milions de dòlars en més reduccions d’impostos en empreses i executius riquíssims, sinó concedint aquestes rebaixes fiscals a la classe mitja, invertint en infraestructures, que se’n venen a terra, transformant la forma en què utilitzem l’energia, millorant les nostres escoles i renovant el nostre compromís amb la ciència i la innovació. És comprendre que la responsabilitat fiscal i la prosperitat compartida poden anar de la ma, com va ocórrer amb Bill Clinton quan era president.”
Barack Obama
Ara toca fer política.
Aquest dijous hem reprès les tertúlies dels primers dijous de mes a Can Pitarra de Barcelona. Aquest dijous el nostre convidat ha estat l’Alex Saez, diputat del PSC de Girona al Congrés a Madrid. En la major part del sopar hem parlat de pressupostos i de crisi econòmica. M’ha sorprès la posició més liberal (per no dir neo-conservador) de la tertúlia posicionant-se en el sentit de què el culpable de la crisi financera dels EEUU ha estat l’Estat per no saber regular les institucions semipúbliques i per la recepta pel nostre país, reduir els impostos especialment a les empreses, malgrat això suposi menys despesa social.
Per contra l’Alex ens ha explicat que el projecte de pressupostos aposta per mantenir la despesa social i invertir en I+D+I. En tot cas, tots estem d’acord que al nostre país el problema es diu productivitat, malgrat arribem a aquest diagnòstic amb raon molt diferents i per tant les propostes també ho son.
Particularment sempre he defensat una paper de l’Estat com a regulador de l’economia, d’una banda per garantir un model econòmic sostenible i per altra per una equitativa distribució de la riquesa.
En aquest moment, refermar-se en aquest posicionament suposa defensar la intervenció de l’Estat per garantir un model econòmic basat en la productivitat, castigar l’especulació (el capitalisme casino) i establir unes noves regles del joc que determinin clarament que quan canvií el cicle econòmic, hi hagi una justa distribució dels beneficis. És a dir es reconstrueixi el model econòmic socialdemòcrata.
Per contra l’Alex ens ha explicat que el projecte de pressupostos aposta per mantenir la despesa social i invertir en I+D+I. En tot cas, tots estem d’acord que al nostre país el problema es diu productivitat, malgrat arribem a aquest diagnòstic amb raon molt diferents i per tant les propostes també ho son.
Particularment sempre he defensat una paper de l’Estat com a regulador de l’economia, d’una banda per garantir un model econòmic sostenible i per altra per una equitativa distribució de la riquesa.
En aquest moment, refermar-se en aquest posicionament suposa defensar la intervenció de l’Estat per garantir un model econòmic basat en la productivitat, castigar l’especulació (el capitalisme casino) i establir unes noves regles del joc que determinin clarament que quan canvií el cicle econòmic, hi hagi una justa distribució dels beneficis. És a dir es reconstrueixi el model econòmic socialdemòcrata.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
