Dia internacional de solidaritat amb el poble palestí

El 29 de novembre es celebra el Dia internacional de solidaritat amb el poble palestí. Hi ha molts d’elements que intervenen en el conflicte Palestina - Israel, però voldria destacar-ne un que l’altre dia, arran d’un acte organitzat per ACSUR-Las Segovias em va fer reflexionar: l’impacta de la violència política en la vida quotidiana.

L’ ocupació ha implicat un enduriment de la vida quotidiana que acaba i explota en el si de les famílies, on els membres més vulnerables pateixen una violència domèstica i especialment les dones que es silenciada per la comunitat i que poques vegades es enjudiciada a tribunals.

Desprès de molts anys de conflicte les relacions humanes es veuen greument afectades. Pobresa, repressió, incomoditats, indefensió, impotència.... es transmeten de generació en generació i es manifesten no només als carrers sinó també entre les quatre parets de les cases. Aquesta frustració de nació es converteix també en una frustració intima que acaben pagant amb molts casos els que tens més propers.

La frustració de nació potser algun dia es resoldrà en una taula de negociació, la frustració íntima tardarà encara més temps si no es treballa de forma constant i des d’ara. En aquesta línia s’han d’esmerçar esforços i recursos de cooperació internacional. La salut psíquica de la població és fonamental que es mantingui bé, ja que sinó la construcció nacional serà un fracàs.

Aquets dies a Annapolis s’ha celebrat una nova conferència internacional per aconseguir una solució al conflicte. Des d’alguns sectors de Palestina, es té la sensació de què aquesta no era una conferència de pau sinó una conferència de guerra que Estats Units impulsava per preparar el terreny per iniciar un conflicte amb Iran i Síria:

Palestinians unite in Declaration of Principles against AnnapolisLatest News, The Palestinian Grassroots Anti Apartheid Wall Campaign , November 24th, 2007

"the inalienable rights of our people must be the central principle for any Palestinian political action. These fundamental rights should never be a subject for negotiation and must not be compromised"

"Because the Annapolis meeting is not based on these principles, and because it does not aim for the implementation of international law, we call on the PLO and the Palestinian Authority not to participate in this meeting; we further call upon Arab countries to boycott Annapolis and not to facilitate the United States’ desire to expand its aggression in the region and its attempt to crush all the forces opposed to its domination in the region."

Al Parlament Espanyol s’ha consensuat aquest posicionament

"El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a:1.- Apoyar los esfuerzos de la Comunidad Internacional y de la Conferencia de Annapolis para lograr una solución al conflicto, que promueva la creación del Estado Palestino y una fronteras seguras y reconocidas para el Estado de Israel.2.- Instar a la Unión Europea a incidir en su posición común sobre la cuestión y no cesar en su compromiso en la negociación de Paz en la zona de Oriente Próximo.3.- Apoyar los esfuerzos de acompañamiento, cooperación, vigilancia de proceso, colaboración y participación de la sociedad civil en la construcción de la Paz."

La creació de l’Estat Palestí no resoldrà per si sol el conflicte del Pròxim Orient, però si podria suposar un canvi de cicle. Esperem que no haguem de celebrar gaires més 29 de novembre.

Es pot parlar bé de Hugo Chaves i la seva forma de fer política?

Aquesta setmana s’ha fet públic el Latinobarómetro 2007, realitzat per una organització no governamental i amb el suport de l’Organització d’Estats Americans (OEA), Swedish Internacional Development Corporation Agency (SIDA), Real Instituto Elcano, Agencia Española de Cooperación Internacional i el Govern de Dinamarca.
Algunes dades molt interessants:

1.- Els països que tenen major satisfacció amb la democràcia son Uruguai amb el 66% i Veneçuela amb el 59%. La resta de països la satisfacció arriba a menys de la meitat de la població, inclús a Paraguai no arriben al 10% i a Perú estan en el 17%.

2.- Pel que fa a l’aprovació de la gestió del govern, Veneçuela amb un 61% està empatada amb Uruguai i només superada per Colombia (67%) i Ecuador (74%). La mitjana a llatinoamèrica és del 52%.

3.- Quan es pregunta per la confiança en el govern, Veneçuela encapçala la valoració amb el 66% i Hugo Chaves és el segon president que genera més confiança (60%) només superat pel president d’Uruguai.

4.- En contra, Hugo Chaves és juntament amb Fidel Castro el líder estranger amb pitjor valoració quan la pregunta la fas als ciutadans dels altres països. Els més valorat són Luis Ignacio Lula Da Silva i Michelle Bachelet.

5.- Per últim, a la pregunta de si l’Estat pot resoldre els problemes de la societat perquè disposa dels mitjans per fer-ho, Veneçuela encapçala la percepció de què si pot fer-ho amb un 67%. Com a referència indicar que Argentina respon un 47%, Brasil un 40% i Xile un 39

Pot ser com vaig sentir a un comentarista de la SER (no recordo qui ho va dir) Hugo Chaves ha canviat el paradigma de posar l’Estat al servei de l’economia i el que fa és posar l’economia al servei de l’Estat.

A llaitnoamèrica conviuen dues visions de l’esquerra diferenciades. La de caire populista que encapçala Hugo Chaves i la més tradicional pròpia de l’evolució marxista (intel·lectuals) i obrera (sindicats), amb exponents com Michelle Bachelet i Lula Da Silva. Enfrontar els dos models de forma directa està sent una fórmula de la dreta per debilitat un moment en què l’esquerra domina en els principals països del continent. Crec que el paper d’Espanya en aquests moment és lligar els dos models i no posicionar-se amb l’un contra altra. Serà possible això?

Nicaragua es defensa de Unión FENOSA

La controvèrsia entre el Rei d’Espanya i el president de Venezuela Hugo Chaves a la Cimera Iberoamericana de Santiago de Xile ha emmascarat la denúncia que el president de Nicaragua, Daniel Ortega va fer d’una empresa espanyola, Unión Fenosa i de la seva estratègia empresarial a Nicaragua, però que es podria estendre a altres països com per exemple Guatemala.

La incomoditat del Rei i del president Zapatero en la reunió és comprensible pel fet de què es produís la controvèrsia en el foro en què es va produir i amb les formes en què es va produir.

Jo no soc coneixedor de la implicació o no de la participació d’Aznar en la preparació del cop d’estat contra Chaves, puc arribar a entendre que alguna responsabilitat hi va haver desprès de la lectura de les informacions aparegudes a la premsa internacional quan aquells fets es varen produir. També és veritat que s’ha satanitzat al president Chaves, com s’ha fet amb altres mandataris d’esquerra a llatinoamerica i sinó que li preguntin al president Lula da Silva.

Però en relació a la critica del president de Nicaragua a l’empresa espanyola Unión Fenosa n’he fet un seguiment més acurat en els darrers mesos així soc coneixedor de que els dies 12 i 13 d’octubre, el Tribunal Permanet dels Pobles, reunit a de Managua, va atendre la demanda interpolada per diverses organitzacions socials de Nicaragua contra Unión Fenosa.El Tribunal ha estat format per Juan Hernández, d’Euskadi; Ivone Yáñez, d’ Ecuador; Gustavo Castro, de México; i Vilma Núñez, de Nicaragua.
D’acord amb el text de la demanda a Unión Fenosa, un nombre molt significatiu de nicaragüencs considerar que hi ha hagut
“- Incremento injustificado de las facturas por encima de lo regulado por INE y por cobro de conceptos indebidos, por errores en la lectura de medidores y por cambio de contadores que doblan el consumo, etc.- Abusos a los usuarios por falta de transparencia, por allanamiento de morada y cambio de medidores sin autorización, por no respetar los 15 días previos a suspensión de servicio, por indexación de la tarifa en dólares, obligación de asumir deudas de los anteriores usuarios de un inmueble, etc.- Política de flexibilización laboral en la plantilla, con más de 400 despidos, pasando a contratar empresas subsidiarias para desarrollar los distintos servicios, empresas que no respetan los derechos laborales de sus trabajadores, etc.”
I per tot això demanen.
“1. Que se anule el contrato con la transnacional Unión FENOSA, mediante la distribuidora DISSNORTE y DISSUR, tal como mandata la contraloría General de la Republica en su resolución emitida en el año 2006.2. Que se estaticen las actividades de la industria eléctrica en Nicaragua, por que la distribución y acceso de los servicios públicos debe estar a cargo del estado, para que este garantice la calidad de vida y derechos de las y los consumidores.3. que sea por medio de la consulta ciudadana o por un referendo del pueblo quien diga la ultima palabra4. Que no se firmen acuerdos que afecten más a los consumidores.”

Fa dos anys vaig estar més de dos mesos a centreamèrica i l’any passat un mes a sudamèrica. S’endevina parlant amb la gent d’aquests països que el desplegament d’empreses multinacionals ja sigui americanes o europees, i en alguns casos d’economies més prominents, com el cas de Brasil, s’endinsen en les fràgils economies d’aquests països amb unes estratègies agressives: l’assumpció de més riscos que els normals només es fa si hi ha possibilitat de treure més rendibilitat que l’habitual i així minimitzar el risc.
La gent del poble veu com aquestes companyies, com les de serveis, les farmacèutiques, les contaminants etc s’instal·len en els seus països, s’aprofiten de la seva riquesa i en treuen importants beneficis i en canvi el seu nivell de vida cada cop empitjora. Si això hi afegim la feblesa democràtica d’alguna d’aquestes nacions el resultat és més especulació, més corrupció i més pobresa.
Passejar-se per Tegucigalpa (Hondures), o anar a Chichicastenango (Guatemala) o veure les “villas” que rodegen Rosario (Argentina) plantegen uns desequilibris socials i econòmics intolerables.
Com deia fa uns dies Raimon Obiols en el seu bloc, parafrasejant un pensador italià: “Jo no estic en contra de la riquesa, estic en contra de la pobresa”. Caldria que les empreses multinacionals que s’implanten en determinats països tinguessin també present aquest misatje.

Àfriques

Fa un parell de mesos em van recomanar el llibre de Bru Rovira, Afriques. Va ser una lectura sorprenent i molt enriquidora. Àfrica per a mi continua sent un gran desconeguda. Us el recomano

Aquesta lectura m’ha vingut a la ment arran de la detenció dels membres d’una ONG francesa i de la tripulació espanyola de l’avió on pretenien traslladar a França un centenar de nens orfes d’una zona de conflicte i ara resulta que ni eren orfes ni de la zona de conflicte.

No deixa de tenir la seva transcendència que sigui una ONG Francesa. El passat més de juliol Nicolas Sarkozy va viatjar a Dakar on va posicionar la política exterior francesa en relació a Àfrica. Des de fa unes setmanes a Le Monde Diplomatique diferents intel·lectuals africans responen al discurs de Sarkozy. El títol del debat és persisteixen els prejudicis contra Àfrica.

Entre els articles més destacats he trobat el de Augusta Conchiglia, en el que contraposa una visió pessimista de l’economia africana

« Le diagnostic avancé par les « afro-pessimistes » est sévère : l’Afrique est en « faillite », et son avenir est compromis pour des générations. La responsabilité des régimes locaux incompétents ou corrompus – incontestable – efface de plus en plus celle – pourtant réelle – des Occidentaux. Signe des temps : un consensus grandissant entoure les théories qui pointent les tendances « suicidaires » de l’Afrique. Des essayistes africains s’en étaient d’ailleurs fait les précurseurs en théorisant, au début des années 1990, le « refus du développement » manifesté par le continent noir ou la nécessité pour lui d’un « ajustement culturel » (2) !

Amb una altra visió més optimista.

« Le décollage de l’Afrique exige selon Foirry une révolution longue et difficile. Elle est déjà en cours un peu partout, précise-t-il, sous l’impulsion de la jeunesse et des populations urbaines devenues majoritaires. Elle ne sera terminée que lorsque les pays seront démocratiques, la dépendance réduite vis-à-vis de l’aide, les sociétés « désinformalisées », les activités et les emplois modernes suffisants pour voir se développer une classe moyenne dynamique. « Il ne reste plus qu’à avancer “de toute son âme”, écrit Foirry, au lieu de la “mettre en lieu sûr”, comme disait Cheikh Hamidou Kane ! »

Crec que es fonamental la consideració final de l’article en paraules d’un economista senegalès: l’Africa no necessitar ajuda o assistència, el que necessita sobre tot és ser condiderada.