PROU

NOTA DE PREMSA
Barcelona, 28 de desembre de 2008
PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE
PALESTÍ
L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat
d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre
indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a
casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no
és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana.
És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut
diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per
altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament
ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una
situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de
recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit
israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.
Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta
la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les
greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del
dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les
relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a
la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la
democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica
nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa
nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el
seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu
“d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU
que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la
comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel.
Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les
parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest
cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem
una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la
cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de
Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els
acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu,
espanyol i català, i per això reclamem:
- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.
- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el
departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan
promovent.
Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social,
Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional,
CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat
Palestina de Catalunya.

In memoriam Rosa Bonillo

Ahir es va morir la Rosa Bonillo, a l’Hospital on havia treballat durant molts anys i en el què , com em comentava la seva mare aquest matí, havia expressat intensament la seva rebel·lia. Una rebel·lia positiva, una rebel·lia que volia canviar el món, una rebel·lia per ajudar als seus companys. Ha mort dignament igual que va viure i això encara la fa més gran.
El seu recordatori diu: “Gràcies a la vida, per haver nascut dona, per estimar i ser estimada, per mostrar-me les injustícies, per mantenir-me lluny de poder. Gràcies a la vida per haver-me fet infinitament rebel” i jo voldria afegir-hi per haver-te fet bona persona.

Un altre món és possible

L'amic Jusús m'ha felicitat l'any amb aquest video i creec que es digne de compartir.

Cuánto arte hay en el mundo…

http://www.youtube.com/v/Us-TVg40ExM&hl=es&fs=1

UN MOMENT PER L’ESPERANÇA

El triomf d’Obama en les eleccions presidencials nord-americanes obre una nova perspectiva sobre la política mundial. Però abans una reflexió interna que em feia l’altra dia un amic: desprès de més de 40 anys els pensaments de Kennedy i Martin Luther King han reeixit i d’alguna forma s’ha venjat el seus assassinats de la forma més digna possible, mitjançant les urnes.
A nivell més global, penso que es pot ser optimista però no més enllà del que la realitat ens indiqui. Canvi si, canvi espectacular? No ho sé. La configuració del seu equip i les decisions preses en el primer semestre de l’any vinent ens donaran més pistes.
Les expectatives generades per aquest canvi s’han de concretar a curt termini el iniciatives en el camp de l’economia i de la seguretat internacional. El primer moment important serà la pròxima cimera internacional per iniciar el disseny de la fulla e ruta del canvi del sistema econòmic actual (malgrat el seu mandat no comenci fins el gener haurà de marcar la seva línia ideològica en aquesta cimera si vol ser respectat a nivell internacional).
I parlava d’ideologia, perquè malgrat els seus adversaris l’acusaven de socialista, des de el seu discurs en la convenció demòcrata de fa quatre anys fins a la seva campanya presidencial s’ha produït un progressiu centrisme del seu discurs i que ara des de la presidència haurà de definir el perfil del seu mandat.
Un altre aspecte a destacar d’aquesta campanya ha estat la mobilització política sense precedents especialment en els joves. Avui a la ràdio Santiago Carrillo deia que aquesta era una situació equiparable al triomf de la república o de les eleccions del 82 en què va guanyar Felipe Gonzalez. I juntament amb això que ho tornat a la tribuna política la definició de polítiques dirigides a classes socials, especialment rellevant a l’hora de determinar la política impositiva i la de garantir drets socials com ara la cobertura sanitària. En temps de crisi és important veure com s’afrontaran aquests temes

DeclaraciÓn sobre la propuesta de una “Cumbre Global” para reformar el sistema financiero internacional

Antecedentes
En los últimos meses se ha visto una de las crisis financieras más significativas de la historia de Norte América y Europa. La respuesta fue igual de histórica. Para evitar recesiones regionales y globales y restablecer la estabilidad y la confianza en el mercado, los gobiernos del Norte están llevando a cabo un programa masivo sin precedentes de intervención gubernamental y nacionalización de bancos, inyección generalizada de subsidios a instituciones en crisis y la re-regulación de sus sectores financieros.
Esta respuesta contrasta directamente con las austeras políticas neoliberales que se le vienen imponiendo a los países en desarrollo por parte del Banco Mundial, el Fondo Monetario Internacional y los países desarrollados durante los últimos treinta años. Los gobiernos fueron forzados a liberalizar las barreras comerciales, desregular los mercados financieros y laborales, privatizar las industrias nacionales, abolir los subsidios y reducir el gasto social y económico. El estado vio drásticamente reducido su rol.
Este doble estándar no solamente es inaceptable, sino que también es una señal de la desaparición del fundamentalismo del libre mercado. El sistema financiero internacional, su arquitectura e instituciones han sido sobrepasados totalmente por la magnitud de la actual crisis financiera y económica. El sistema financiero, su arquitectura e instituciones deben ser completamente replanteados.
Una verdadera respuesta global a una crisis global
En las últimas semanas, dirigentes mundiales han reconocido las deficiencias del sistema actual y manifestado la necesidad de reunirse para abordar un conjunto más amplio de propuestas para reformar el sistema financiero mundial y sus instituciones. El G20 se va a reunir en Washington DC el 15 de Noviembre para comenzar las discusiones. Es, por supuesto, imprescindible llegar a un acuerdo sobre medidas inmediatas para hacer frente a la crisis, y hacemos hincapié en que debe darse prioridad a los impactos sobre los empleados y trabajadores comunes, a los hogares de bajos ingresos, jubilados y otros sectores muy vulnerables. Pero nos preocupa profundamente que las reuniones propuestas se lleven a cabo de una forma apresurada y no incluyente, y que por lo tanto no aborden la amplia gama de cambios necesarios ni asignen equitativamente la carga de los mismos.
Aunque la crisis se originó en países del Norte, los impactos serán probablemente mayores en los países en desarrollo. Por lo tanto, es fundamental que todos los países tengan voz en el proceso de cambio de la arquitectura financiera internacional. Soluciones no equitativas ni sustentables para transformar el actual sistema serían el resultado de una conferencia preparada con urgencia y que excluye a muchos países y a la sociedad civil. Esos esfuerzos pueden socavar de hecho aun más la confianza pública y limitar a los países que ya están optando por soluciones regionales por sobre un sistema financiero internacional más fuerte, más coherente y más justo.
Nuestras demandas –tiempo para repensar a fondo
Nosotras, las organizaciones de la sociedad civil abajo firmantes, apoyamos una transformación imprescindible y de largo alcance del sistema económico y financiero internacional. Para servir a este fin, apoyamos una conferencia internacional convocada por las Naciones Unidas para examinar la arquitectura financiera y monetaria, sus instituciones y su gobierno, pero solamente si la reunión se compromete en un proceso que:
Es incluyente y da participación a todos los gobiernos del mundo;
Incluye a representantes de la sociedad civil, a grupos ciudadanos, movimientos sociales y otras partes interesadas;
Tiene un calendario claro y un proceso de consultas regionales, en particular con quienes son más afectados por la crisis;
Es amplio en su alcance, encarando toda la gama de temas e instituciones;
Es transparente, con propuestas y proyectos de documentos puestos a disposición del público y discutidos antes de la reunión.
Debe hacerse pleno uso del nuevo grupo de trabajo de las Naciones Unidas sobre el sistema de financiación mundial, la próxima reunión sobre Financiación para el Desarrollo y otras instancias de la ONU para preparar esa reunión mundial.
No existen atajos fáciles en la búsqueda de soluciones en la transición del sistema actual –que ha fomentado la inestabilidad y la inequidad- hacia otro justo, sostenible y responsable que genere beneficios para la mayoría de los pueblos del mundo.

Una mica d'humor britànic per explicar la crisi

http://www.dailymotion.com/video/x684wa_the-last-laugh-george-parr-subprime_fun

Zapatero a la cimera que ha de canviar el capitalisme

Quan el president de França, que coincideix temporalment amb el president de la UE i el dels EEUU acorden convocar una cimera de mandataris per establir les noves regles del capitalisme sembla ser que també acorden quins seran els convidats que durant un parell de dies debatran el nou sistema econòmic per a tot el mon. No he mencionat els noms d’aquests personatges perquè al meu entendre són circumstancials i de caràcter temporal, l’un per què properament deixarà la presidència del la UE i l’altra per què ja fa unes setmanes que no pinta res als EEUU.
Resulta sorprenent que es parli dels G-8 i del G-20 per determinar els mandataris que han de representat a tot el món per resoldre el galimaties de la crisi mundial. No seria més normal que les regnes d’aquesta situació per la transcendència del que s’ha de resoldre no les agafés una institució multinacional. No seria més normal que a més a més dels països poderosos hi haguessin representats de països amb una situació econòmica més precària, com pot ser el llistat de països més endeutats. Benín, Bolivia, Burkina Faso, Camerún, Chad, Costa de Marfil, Etiopía, Gambia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Guyana, Honduras, Madagascar, Malawi, Malí, Mauritania, Mozambique, Nicaragua, Níger, Rwanda, Santo Tomé y Príncipe, Senegal, Sierra Leona, Tanzania, Uganda, Zàmbia. Segurament els criteris d’aquests països per trobar una solució a la crisi mundial també s’hauria d’escoltar. Així potser tots aquells països que fa un parell de mesos van fer el sord davant la petició de la FAO de cobrir les necessitats per evitar la fam a molts dels habitants d’aquestes nacions els podrien explicar d’ on han tret els diner per salvar els bancs especuladors amb diners públics.
Per això crec que Zapatero ha d’anar a aquesta reunió i poder explicar que socialdemocràcia vol dir llibertat, igualtat i solidaritat. El debat no només ha de ser en criteris econòmics, si no també ideològics i per tant hi ha d’haver un equilibri i a l’Europa actual Espanya forma part de l’equilibri. La política exterior d’Espanya que per molts ha estat asprament criticada ara s’ha de reivindicar, i s’ha de fer posant sobre la taula un model econòmic basat en els fonaments de la socialdemocràcia: Flexibilitat i igualtat en el mercat que ens ajudin com a consumidors, garantir l’ igualtat d’oportunitats, reformes per millorar la capacitat d’inclusió dels més desafavorits (ascensor social).
Zapatero ha d’anar a fer allò que molt bé definia Bobbio com a funció de l’esquerra “oposar-se i corregir periòdicament noves formes de desigualtat i autoritarisme que es van produït periòdicament”.

Què passa els caps de setmana en l’economia mundial?

Les noticies del cap de setmana passat en relació a la voluntat d’intervenció dels Estats que en un primer moment ens varen semblar estar dirigides a calmar els mercats, aquest cap de setmana ens semblen més el primer capítol d’una intervenció ja prevista amb les dades que manejaven els polítics. La intervenció del govern holandès sobre ING i la situació de Caisse d’Epargne a França en són l’avançada. D’alguna forma ens estan dient que els milions d’euros que tenen previst invertir ja tenen destinatari concret.
En tot cas, el cas de Caisse d’Epargne és significatiu. El seu equip directiu ha presentat avui mateix la seva dimissió, es consideren culpables de la mala situació financera de l’entitat i renuncies a qualsevol indemnització per marxar del banc.
Aquest pot ser un bon exemple a seguir pels piròmans de la foguera de les vanitats. Cada cop que l’Estat hagi de comprar actius d’una entitat financera per salvaguardar els estalvis de la gent hauria d’anar acompanyada de la dimissió dels responsables de l’entitat. El nou contracte social ha de començar per una higiene del sistema.
Espero que ben aviat arribi un cap de setmana (recordeu que les borses fan festa els caps de setmana) en què les noticies siguin els gols de la lliga de futbol i no el nom de l’entitat financera que entra en crisi.
Però la crisi financera és l’auguri de la crisi real de l’economia, aquella que afecta a la ciutadania i que ja ha començat a aflorar en forma d’expedients d’acomiadament. El nostre és un sistema garantista. L’autoritat laboral (La Generalitat en el cas de Catalunya) ha d’aprovar els expedients de regulació de l’ocupació per circumstàncies productives o econòmiques. Un govern de la Generalitat d’esquerres ha de ser molt curos en trobar els mecanismes per garantir la productivitat de les empreses i d’altra banda saber desemmascarar els especuladors aprofitats de la situació, com molt sembla ser la situació dels expedients de Nissan i Frigo. Espero que el govern estarà a l’alçada de les circumstàncies.

Això és crisis........ i ja ve d'abans

Más de 1,000 millones de seres humanos viven con menos de un dólar al día.448 millones de niños sufren de desnutrición. 20% de la población mundial detiene el 90% de las riquezas.Un niño de cada cinco no tiene acceso a la educación primaria.80% de los refugiados son mujeres y niños.Las mujeres ganan 25% menos que los hombres a competencias iguales. 876 millones de adultos son analfabetos, de los cuales dos tercios son mujeres.Cada día, 30 000 niños de menos de 5 años mueren de enfermedades que hubieran podido ser evitadas.En los países en desarrollo, más de un niño de cada diez no llegará a cumplir los 5 años.Más de 500 000 mujeres mueren cada año durante el embarazo o en el parto.42 millones de personas viven con el virus del SIDA, de las cuales 39 millones viven en países en desarrollo.El HIV/SIDA es la principal causa de fallecimiento en África subsahariana. Al horizonte del 2020, algunos países africanos podrían perder más de una cuarta parte de su población activa por causa del SIDA.Más de 1,000 millones de personas no tienen acceso a agua potable. En África subsahariana, cerca de la mitad de la población no tiene acceso al agua potable.2,400 millones de personas se ven privadas de instalaciones sanitarias satisfactorias.En África subsahariana, una persona de cada tres sufre hambre crónica. 2,800 millones de personas, es decir, cerca de la mitad de la población mundial, viven con menos de 2 dólares al día.

*Fuente: Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo.

Espero que res no torni a ser igual

Quan les borses de tot el mon sembla que estigin pujades al Dragon Kan, els polítics han pres la ferma decisió de no deixar enfonsar el sistema financer. Resulta de molta importància pel nostre entorn aquesta decisió, en tant que,si bé és cert que els nostres bancs en principi no estan amenaçats per aquesta cadena de fallides, també ho és que l’endeutament de les famílies catalanes és del més elevat d’Europa i que les nostres empreses necessiten del crèdit immediat per continuar funcionant. Aquesta garantía d’estabilitat només la pot establir l’Estat. Ara recordo a tots aquells que criticaven l’Estatut de Catalunya per ser massa intervencionista en l’economia, en la general i l en a més domèstica. Aquells que ho criticaven són ara els primers que demanen al Govern de la Generalitat que intervingui. Coses de la vida.

Aquesta intervenció del Govern de la Generalitat per garantir la sostenibilitat de l’entramat econòmic del nostre país només serà possible si es resolt de forma satisfactòria la negociació del finançament autonòmic i local. Les administracions més pròximes són les que poden intervenir en garantir l’economia domèstica.
Els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat han de presentar-se en clau socialdemòcrata: mantenir la despesa social i invertir en productivitat és a dir en I+D+i i en capital humà.
Per tot això quan avui he llegit que han concedit el Nobel d’Economia a Paul Krugman, he pensat que d’alguna forma es reconeixia el triomf de les teories econòmiques progressistes (no m’atreveixo a denominar-les socialistes)sobre el xantatge neo conservador.
Quan Paul Krutman es presenta ho fa així. "Crec en una societat relativament igualitària, fundada sobre institucions que limitin tant la riquesa com la pobresa extremes. Crec en la democràcia, en les llibertats civils i en l'imperi de la llei".
Aquesta és la via per sortir de la crisi actual

Deixem les coses clares

Manu Chao dixit

http://www.dailymotion.com/video/x6vqqb_manu-chao-pk_music

“Sólo puede ser presidente de la República alguien que desea, ama y quiere.”

El canvi a EEUU es diu Barack Obama

Les eleccions a EEUU han esdevingut d’una transcendència a nivell mundial per molts motius però a més a més els mitjans de comunicació i les noves tecnologies fan que aquest debat es traslladi a arreu amb molta més intensitat. La política a EEUU té un apartat que a mi no m’agrada i és aquella part de la política més propera a l’espectacle que al debat real. Per això més enllà dels debats i dels grans discursos i de les enquestes és molt interessant poder fer una lectura més serena dels discursos dels candidats i dels seus programes.
No se us escapa que prefereixo que guanyi Obama, i no només per evitar un nou mandat conservador sinó perquè en el seu discurs s’intueixen una música que sona molt bé. És cert que per ara no ha ensenyat molta de la lletra que ha d’acompanyar aquesta música. Exemple d’aquesta música és el discurs que va fer a St. Paul ( Minnesota ) la nit del 3 de juny de 2008 quan va proclamar-se guanyador de les primàries:
“Canvi és aixecar una economia que recompensi no només la riquesa sinó també el treball i als treballadors que l’han generat. És comprendre que els problemes als que han de fer front les famílies treballadores no poden resoldre’ls demanant miler de milions de dòlars en més reduccions d’impostos en empreses i executius riquíssims, sinó concedint aquestes rebaixes fiscals a la classe mitja, invertint en infraestructures, que se’n venen a terra, transformant la forma en què utilitzem l’energia, millorant les nostres escoles i renovant el nostre compromís amb la ciència i la innovació. És comprendre que la responsabilitat fiscal i la prosperitat compartida poden anar de la ma, com va ocórrer amb Bill Clinton quan era president.”
Barack Obama

Ara toca fer política.

Aquest dijous hem reprès les tertúlies dels primers dijous de mes a Can Pitarra de Barcelona. Aquest dijous el nostre convidat ha estat l’Alex Saez, diputat del PSC de Girona al Congrés a Madrid. En la major part del sopar hem parlat de pressupostos i de crisi econòmica. M’ha sorprès la posició més liberal (per no dir neo-conservador) de la tertúlia posicionant-se en el sentit de què el culpable de la crisi financera dels EEUU ha estat l’Estat per no saber regular les institucions semipúbliques i per la recepta pel nostre país, reduir els impostos especialment a les empreses, malgrat això suposi menys despesa social.
Per contra l’Alex ens ha explicat que el projecte de pressupostos aposta per mantenir la despesa social i invertir en I+D+I. En tot cas, tots estem d’acord que al nostre país el problema es diu productivitat, malgrat arribem a aquest diagnòstic amb raon molt diferents i per tant les propostes també ho son.
Particularment sempre he defensat una paper de l’Estat com a regulador de l’economia, d’una banda per garantir un model econòmic sostenible i per altra per una equitativa distribució de la riquesa.
En aquest moment, refermar-se en aquest posicionament suposa defensar la intervenció de l’Estat per garantir un model econòmic basat en la productivitat, castigar l’especulació (el capitalisme casino) i establir unes noves regles del joc que determinin clarament que quan canvií el cicle econòmic, hi hagi una justa distribució dels beneficis. És a dir es reconstrueixi el model econòmic socialdemòcrata.

Declaracions de Chico Buarque (ministre d'educació del Brasil)

Durante un debate en una universidad de Estados Unidos, le preguntaron al ex gobernador del Distrito Federal y actual Ministro de Educación de Brasil, CRISTOVÃO 'CHICO' BUARQUE, qué pensaba sobre la internacionalización de la Amazonia? Un estadounidense en las Naciones Unidas introdujo su pregunta, diciendo que esperaba la respuesta de un humanista y no de un brasileño. Ésta fue la respuesta del Sr. Cristóvão Buarque: 'Realmente, como brasileño, sólo hablaría en contra de la internacionalización de la Amazonia. Por más que nuestros gobiernos no cuiden debidamente ese patrimonio, él es nuestro. Como humanista, sintiendo el riesgo de la degradación ambiental que sufre la Amazonia, puedo imaginar su internacionalización, como también de todo lo demás, que es de suma importancia para la humanidad. Si la Amazonia, desde una ética humanista, debe ser internacionalizada, internacionalicemos también las reservas de petróleo del mundo entero. El petróleo es tan importante para el bienestar de la humanidad como la Amazonia para nuestro futuro. A pesar de eso, los dueños de las reservas creen tener el derecho de aumentar o disminuir la extracción de petróleo y subir o no su precio.
De la misma forma, el capital financiero de los países ricos debería ser internacionalizado. Si la Amazonia es una reserva para todos los seres humanos, no se debería quemar solamente por la voluntad de un dueño o de un país. Quemar la Amazonia es tan grave como el desempleo provocado por las decisiones arbitrarias de los especuladores globales. No podemos permitir que las reservas financieras sirvan para quemar países enteros en la voluptuosidad de la especulación. También, antes que la Amazonia, me gustaría ver la internacionalización de los grandes museos del mundo. El Louvre no debe pertenecer solo a Francia. Cada museo del mundo es el guardián de las piezas más bellas producidas por el genio humano. No se puede dejar que ese patrimonio cultural, como es el patrimonio natural amazónico, sea manipulado y destruido por el sólo placer de un propietario o de un país. No hace mucho tiempo, un millonario japonés decidió enterrar, junto con él, un cuadro de un gran maestro. Por el contrario, ese cuadro tendría que haber sido internacionalizado. Durante este encuentro, las Naciones Unidas están realizando el Foro Del Milenio, pero algunos presidentes de países tuvieron dificultades para participar, debido a situaciones desagradables surgidas en la frontera de los EE.UU. Por eso, creo que Nueva York, como sede de las Naciones Unidas, debe ser internacionalizada. Por lo menos Manhatan debería pertenecer a toda la humanidad. De la misma forma que París, Venecia, Roma, Londres, Río de Janeiro, Brasilia... cada ciudad, con su belleza específica, su historia del mundo, debería pertenecer al mundo entero. Si EEUU quiere internacionalizar la Amazonia, para no correr el riesgo de dejarla en manos de los brasileños, internacionalicemos todos los arsenales nucleares. Basta pensar que ellos ya demostraron que son capaces de usar esas armas, provocando una destrucción miles de veces mayor que las lamentables quemas realizadas en los bosques de Brasil. En sus discursos, los actuales candidatos a la presidencia de los Estados Unidos han defendido la idea de internacionalizar las reservas forestales del mundo a cambio de la deuda. Comencemos usando esa deuda para garantizar que cada niño del mundo tenga la posibilidad de comer y de ir a la escuela. Internacionalicemos a los niños, tratándolos a todos ellos sin importar el país donde nacieron, como patrimonio que merecen los cuidados del mundo entero. Mucho más de lo que se merece la Amazonia. Cuando los dirigentes traten a los niños pobres del mundo como Patrimonio de la Humanidad, no permitirán que trabajen cuando deberían estudiar; que mueran cuando deberían vivir. Como humanista, acepto defender la internacionalización del mundo; pero, mientras el mundo me trate como brasileño, lucharé para que la Amazonia, sea nuestra. ¡Solamente nuestra!',

This story will be continued.

The guardian d’avui fa una detallada descripció del procés d’enfonsament del sistema financer global i el més preocupant és la frase final de l’article que dona títol a aquesta entrada. Internet permet accedir a la informació de la crisi de forma immediata. Donar una ullada a Le Monde, Corriere de la Sera, The New York Times i Clarin passada la mitjanit del dilluns 15 de setembre de 2008 no donen peu a l’optimisme.
Ens trobem davant la primera gran crisi de la globalització i la sorpresa és la debilitat de la base sobre la que s’aixeca el model capitalista de principis del segle XXI. Ara és el moment dels polítics, si es vol recuperar la confiança amb la classe política, tenen una oportunitat en aquesta situació. Per fer-ho han d’actuar, generar confiança i sobretot que no en surtin perjudicats els de sempre.

Polítiques coherents o coherència política.

Sempre que cregut que, tal com va definir Campalans, la política és pedagogia, i per això el pitjor que pot passar en aquests moments als polítics que no siguin coherents en les seves actuacions. En moltes ocasions la coherència la dona el pragmatisme, d’això en Felipe Gonzalez ens en va donar molts exemples al llarg del seu mandat: l’entrada a la OTAN, la reconversió industrial. La coherència pragmàtica ve avalada pels resultats, entesos com a beneficis socials i de país.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.

Curiositats

Us heu fixat que el mateix dia que surt la noticia de que uns científics suecs han descobert el gen de la infidelitat, José M. Aznar desmenteix que el fill que espera l’actual ministra de justícia de França sigui seu¡¡¡¡
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….

Raimon Obiols a Vilopriu

Ja fa un parell d’anys que els socialistes catalans i gironins ens trobem a Vilopriu a casa d’en Lluis Mª de Puig. Aquest any els protagonistes han estat el President Montilla, cada cop més còmode en aquest acte , i el Conseller Castells i és que el finançament de Catalunya i la crisi econòmica estan marcant l’agenda política del moment. Però com quasi sempre la frase més ingeni osa però que sintetitza molt bé el que hauria de ser la visió política del nostre país fou de Raimon Obiols: és important pensar en quina Catalunya deixem als nostres fills, però també quins fills deixem a Catalunya

Records d’estiu (I)

A mitjans d’estiu l’Agustí ens va proposar una sessió de “set de tertúlia” (a partir d’ara intentaré fer un comentari mensual sobre aquesta gimnàstica mental que cada primer dijous de més realitzem un grup d’amics al restaurant Pitarra de Barcelona) amb la presència de Juan Ignacio Siles, ex ministre d’assumptes exteriors de Bolívia i autor d’un magnífic llibre sobre l’aventura boliviana del Che, realitzant un recorregut històric, polític i íntim i molt ben documentat sobre els últims dies de la vida del Che.
Ens va transmetre la seva visió sobre l’actual situació política, social i econòmica de la Bolívia d’Evo Morales, identificant una identitat nacional molt complexa, a partir d’una evolució història de difícil encaix amb la resta de països de la regió (que li han limitat la possibilitat de sortida al mar). Una diversitat de pobles indígenes dins un territori molt gran amb una població petita i concentrada en determinades províncies.
El triomf d’Evo Morales comportà l’ impuls de polítiques social basades principalment amb els ingressos provinents de l’extracció d’hidrocarburs, situat en unes parts molt concretes del país.
La consolidació d’aquests processo passa per una modificació de la Constitució. El procés constituent ha estat difícil des del punt de vista polític agreujat per una crisi en el Tribunal Constitucional del país.
Resultat de tot això és que les províncies més riques inicien un procés per incrementar el seu poder polític mitjançant l’ impuls d’estatuts d’autonomia, que comporta també la gestió dels hidrocarburs, amb la corresponent pèrdua de capacitat de gestió de la principal font d’ingressos per part de l’Estat.
En aquest moment les diferents forces polítiques es troben en un “equilibri desastrós”, que fa difícilment les urnes puguin resoldre aquest galimaties. La voluntat política és l’únic element per sortir d’aquest impàs. En Juan Ignacio tenia esperances de què Evo Morales pogués liderar aquest procés, però les notícies que ara ens arriben de Bolívia senyalen la violència com l’eina política elegida i com podeu suposar s’ha triat la pitjor sortida. Observadors de tot això els militars que també han trobat el seu propi equilibri entre els dòlars americans i els bolívars de Chaves.
A part de recomanar-vos la novel·la sobre el CHE d’en Juan Ignacio també són molt recomanables els seus llibres de poesia ja que ell és més un poeta que es dedica a la política que un polític que fa poesia.

UNA MAGNIFICA FRASE

"Nadie parece darse cuenta. Es lo que llamo el 'fashismo', una mezcla de 'fashion' y fascismo. No se puede dejar todo a merced del mercado"

Frédéric Beigbeder

Colombia; més enllà de Betancour

http://www.dailymotion.com/video/x3neyt_rebel-musics-colombia_politics

Un musical americà: temps de campanya

el model electoral americà té les seves avantatges.... però un gran defecte no s'acaba mai

http://www.dailymotion.com/video/x658ts_time-for-some-campaignin_fun

Reproducció article Sergio Ramirez (Nicaragua)

IV. La democracia sería ya una revolución

Frente a una voluntad de resistencia pacífica, no hay poder que no termine desmoronándose. Y se trata de una voluntad ética, que no hace concesiones, porque en su integridad moral se halla su valor. Y si Ortega ha cambiado su papel, de guerrillero armado a dictador, Dora María ha cambiado el suyo, de guerrillera armada a luchadora desarmada.
Y en Nicaragua, frente a un régimen totalitario que reproduce un viejo esquema de poder que el país bien conoce, el omnímodo poder personal y familiar que avasalla las instituciones, Dora María no está pidiendo otra cosa que la democracia a través de su resistencia pacifica.
Una democracia que funcione, libre de aherrojamientos y de corrupción, ya sería por sí mismo una verdadera nueva revolución, única manera con la que se podrá buscar la transformación económica y social, que en las condiciones actuales no es más que un asunto retórico. Mucho discurso a favor de los pobres, y los pobres cada vez más pobres: desde enero de este año, la canasta básica ha aumentado más de un 50% de precio, y seguirá aumentado según las previsiones, con lo que el salario de quienes lo tienen y no se hallan en el desempleo abierto, viene a ser devorado de manera voraz.
Pero ahora quiero pasar a hablarles de Carlos Mejía Godoy, otra hebra de este mismo tejido.

El trancament del Perito Moreno

L'any passat vaig poder viatjar a Argentina i veure el Perito Moreno, realment és impresionant i cada cer temps es trenca i això és el que ha passat avui mateix.


La imatge és espectacular : 909864

La crisis… quina crisis?

Avui en el Diari de Girona en Joan Vila fa una crítica molt forta a l’actitud del govern en relació a la crisi econòmica actual. Més enllà del debat lingüístic, com molt bé ha dit el President Montilla, hi ha molta més gent ara que fa un any que té problemes econòmics i per tant que podem parlar clarament de crisi, en Joan té raó en part de seves afirmacions, malgrat no crec que el govern hagi estat tant inactiu. Crec més bé, que al igual que els altres governs d’Europa s’està buscant l’equilibri en la presa de decisions. La desacceleració productiva demanda un tipus d’actuacions i l’increment de d’inflació unes altres de contràries, especialment per que fa al política impositiva (Le Monde d’avui ho constata així en un anàlisi força exhaustiu de la situació). Si les polítiques governamentals fan molta incidència en parar l’ inflació ens podem trobar amb el preu del diner més card, amb increments salarials baixos, i amb el preu del petroli desbocat i per tant els més mal parats seriem els assalariats. Aquesta sembla ser la postura del president del Banc Central Europeu. D’altres pensen que ja que es demana la intervenció de l’Estat en l’economia.....( inclús ho demanen els més lliberals), s’ha de d’injectar diners a l’economia per frenar la desacceleració, estimular la demanda tot i que l’Estat s’endeuti més. Això passa per mantenir el poder adquisitiu dels assalariats.
Jo personalment em trobo més còmode amb la segona teoria i més quan cada cop es constata que l’impacta dels salaris en l’IPC no és significatiu. Però a part dels canvis, segurament necessaris en la política econòmica i industrial del govern, també crec que els polítics han de començar a fer pedagogia sobre una nova cultura de l’economia familiar que serveixi per gestionar millor l’endeutament, les despeses necessàries i les supèrflues i iniciar una lluita ideològica contra la cultura del consumisme irracional. La crisi de valors de la societat occidental que amb la globalitat estem traslladant a la resta del mon ens comença a passar factura amb termes econòmics. L’altra dia en un sopar amb Joan Majors ens va senyalar que voler traslladar a tot el mon el nostre model econòmic i social comporta una crisis de magnituds no imaginables: dues mostres els recursos energètics i els recursos alimenticis.

Us recorda alguna cosa aquesta notícia?

“Puedes calcular tu edad por el grado de rechazo que sientes cuando te presentan una idea nueva.” John Nuveen

Resultat del congrés del PP: han donat un gir, però el problema és que ha estat de 360º. Han canviat els líders, però quan llegeixes la ponència política t'adones que res ha canviat, el perill és enlluernar-se per les cares noves i joves.... però recordeu, el mateix efecte va tenir en el seu moment la joventut d'AZNAR i ACEBES i el broncejat de ZAPLANA.

I si no una mostra: (extret de la ponència política)

94.- Más competitividad supone disponer de una legislación laboral que prime la productividad.
95.- Competir mejor exige disponer de un marco fiscal atractivo para la inversión en el que se establezcan incentivos y deducciones fiscales claras para impulsar la renta disponible de los ciudadanos y la capacidad de ahorro de las empresas como motores del consumo y de la inversión.
96.- Más competitividad significa impulsar inversiones de Investigación, Desarrollo e Innovación, verdaderos hechos diferenciales que distinguen en el siglo XXI a las sociedades competitivas de las que no lo son.
97.- El intervencionismo, el proteccionismo y la autarquía son lo opuesto al bienestar y a la prosperidad.
98.- El PP apuesta por el librecambio frente a las tentaciones proteccionistas que deben ser paulatinamente vencidas en todo el mundo.
99.- Frente al intervencionismo estatista, el mercado ha demostrado ser el mejor mecanismo para extender y maximizar la propiedad y la prosperidad.

Potser que ens ho comencem a repensar.

Fa unes setmanes que no he entrat res a aquest bloc, per problemes tècnics no he disposat d’ordinador. Això no vol dir que no hagin passat moltes coses. Algunes de bones i altres de preocupants. La més preocupant per a mi és que això de la crisi va de debò, i com sempre hi ha qui es vol aprofitar de la situació i imposar velles consignes conservadores. El parlament europeu està sent una porta d’entrada a aquestes idees. Obiols ha denunciat la participació dels neoconservadors americans en el No d’Irlanda al Tractat de Lisboa, desprès arriba la directiva de les 65 hores setmanals (que va des de les 9 hores/dia 7 dies a la setmana, a les 13 hores/dia 5 hores a la setmana), i finalment la directiva que permet una política d’immigració altament deshumanitzada.

Faig servir el concepte deshumanitzat per tal de reivindicar una política més humana, simplement això, unes polítiques al servei dels homes. Ens perdem en moltes ocasions en conceptes macroeconòmics i en altres en debats de territori i perdem la perspectiva de les persones. Darrera la pujada dels preus hi ha un 16% de la població d’Europa al llindar de la pobresa, imagineu-vos aquestes xifres oficials traslladares a altres continents. Darrera del euribor, hi ha milers de famílies que han de canviar els seus hàbits per poder arribar a final de mes. Darrera les enquestes de població activa hi ha milers de ciutadans que s’han d’anar a inscriure a l’atur, darrera les noves polítiques d’immigració hi ha milers de famílies separades per milers de quilòmetres. Hauríem de començar a dir les coses pel seu nom, tot seria més fàcil d’entendre i també d’afrontar les solucions.
Ja fa anys que alguns experts denuncien la utilització d’Europa per impulsar aquelles polítiques altament reguladores que cap parlament estatal estaria disposat a assumir. Us imagineu el debat de les 65 hores al parlament espanyol?
Aquí us adjunto un parell de vídeos amb la intenció d’estimular el debat


http://www.dailymotion.com/video/x45ybz_pub-think-mtv-holocaust-

http://www.dailymotion.com/video/x45yel_pub-think-mtv-holocaust-metro_politics

Maig del 68. Jo no hi era

http://es.youtube.com/watch?v=ia_-bwCWdao

Miguel Núñez. Espais de llibertat

Fa un parell d'anys em van presentar a Miguel Núñez. Em va sorprendre la seva vitalitat. Desprès la Montse Figuerola em va regalar el seu llibre de memòries: "La Revolución y el deseo". Amb aquest llibre vaig descobrir un personatje fonamental per entendre part de la història de l'esquerra durant el segle XX. En aquest llibre en Miguel escriu: "el pasado nunca es un refugio confortable al cual sea posible regresar. Pero también es cierto que nadie se adentra en el futuro olvidándose de dónde viene. El cambio que, en mi opinión, nos exige el presente histórico, para que tenga éxito, ha de suponer un reencuentro con nosostros mismos, pero en formas diferentes... formas capaces de ser comprendidas por las gentes de hoy, de unirlas y proyectarlas en la acción múltiple, por dar un nuevo rumbo a la sociedad humana, que camina, de no corregirse el actual sistema económico, político y social, hacia la autodestrucción"

Pels que no conèixen a Miguel Núñes, aqui teniu la magnifica entrevista que fa uns dies li va fer Monica Terribes a TV3. Segurament per això ha de servir la televisió pública.

http://www.tv3.cat/videos/415389

Sobre les declaracions de Joaquim Nadal

Nadal alerta que la cohesió nacional «s´està esquerdant» a causa del debat sobre l´aigua.

Aquestes imatges al meu entendre manifesten amb molta ironia les paraules de Nadal al respecte dels actuals problemes de Catalunya

YouTube - Es un muchacho excelente!

El treball és un dret i hi ha un dret del treball

Fa uns anys vaig passar per una gasolinera de a Vilanova i la Geltrú i vaig poder veure una imatge d'un grup de treballadors immigrants esperan a furgonetes que es paraven a triaven a gent per les obres, la tria es feia cada dia i es treballava sense contracte i a un preu/hora irrisori.

Desprès em van comentar que era una situació quotidina a moltes altres poblacions. Aquesta era una imatge en color d'uns record (a vegades oblidats) de situacions anteriors que es veien en blanc i negre.

Aquesta història es recull amb ironia en aquest vídeo. La ironia també pot ser denúnicia.

http://www.youtube.com/watch?v=3XGJq8wrw5I#

Accidents en el treball

Aquesta nit m'he mirat les estadístiques dels accidents de treball a la meva empresa. Els resultats no són gens dolents, però alguna vegada penso que també tenim sort i algun dels deus ens protegeix.

He recuperat un video del Canadà, força espestacular. Sobre tot, els primers que ens hem de cuidar som nosaltres i desprès exigir a la nostra empresa que ens cuidi, o no som el principal actiu????

http://www.youtube.com/watch?v=MwCyVku1HvI

MAGNÍFIC

http://es.youtube.com/watch?v=1asLzd9eAbg

Diez Consejos para los Militantes de Izquierda en este 2008

1. MANTENGA VIVA LA INDIGNACIÓN
Verifique periódicamente si usted es realmente de izquierda. Adopte el criterio de Norberto Bobbio: la derecha considera la desigualdad social tan natural como la diferencia entre el día y la noche. La izquierda lo enfrenta como una aberración que debe ser erradicada.
Cuidado: usted puede estar contaminado por el virus social-demócrata, cuyos principales síntomas son usar métodos de derecha para obtener conquistas de izquierda y, en caso de conflicto, desagradar a los pequeños para no quedar mal con los grandes.

2. LA CABEZA PIENSA DONDE LOS PIES PISAN
No se puede ser de izquierda sin "ensuciar" los zapatos allá donde el pueblo vive, lucha, sufre. Alégrate y comparte sus creencias y victorias. Teoría sin práctica es hacer el juego a la derecha.

3. NO SE AVERGÜENCE DE CREER EN EL SOCIALISMO.

El escándalo de la Inquisición no hizo que los cristianos abandonaran los valores y las propuestas del Evangelio. Del mismo modo, el fracaso del socialismo en el este europeo no debe inducirlo a descartar el socialismo del horizonte de la historia humana.

El capitalismo, vigente hace 200 años, fracasó para la mayoría de la población mundial. Hoy, somos 6 billones(*) de habitantes. Según el Banco Mundial, 2,8 billones sobreviven con menos de US $ 2 por día. Y 1,2 billones, con menos de US $ 1 por día. La globalización de la miseria no es mayor gracias al socialismo chino que, a pesar de sus errores, asegura alimentación, salud y educación a 1,2 billones de personas.

4. SEA CRÍTICO SIN PERDER LA AUTOCRÍTICA.

Muchos militantes de izquierda cambian de lado cuando comienzan a buscar piojo en cabeza de alfiler. Apartados del poder, se tornan amargos y acusan a sus compañeros(as) de errores y vacilaciones. Como dice Jesús, vemos el polvo en el ojo del otro, pero no la viga en el propio ojo. Tampoco se enganchan para mejorar las cosas. Quedan como simples espectadores y jueces y, algunos, son captados por el sistema.
La autocrítica no es sólo admitir los propios errores. Es admitir ser criticado por los(as) compañeros(as) .

5. SEPA LA DIFERENCIA ENTRE MILITANTE Y "MILITONTO".

"Militonto" es aquel que se jacta de estar en todo, participar en todos los eventos y movimientos, actuar en todos los frentes. Su lenguaje está lleno de explicaciones y los efectos de sus acciones son superficiales.
El militante profundiza sus vínculos con el pueblo, estudia, reflexiona, medita; valora de forma determinada su área de actuación y actividades, valoriza los vínculos orgánicos y los proyectos comunitarios.

6. SEA RIGUROSO EN LA ÉTICA DE LA MILITANCIA.

La izquierda actúa por principios. La derecha, por intereses. Un militante de izquierda puede perder todo, la libertad, el empleo, la vida. Menos la moral. Al desmoralizarse, desmoraliza la causa que defiende y representa. Le presta un inestimable servicio a la derecha.

Hay arribistas disfrazados de militante de izquierda. Es el sujeto que se engancha apuntando, en primer lugar, a su ascenso al poder. En nombre de una causa colectiva, busca primero sus intereses personales.

El verdadero militante - como Jesús, Gandhi, Che Guevara - es un servidor, dispuesto a dar la propia vida para que otros tengan vida. No se siente humillado por no estar en el poder, u orgulloso al estar. Él no se confunde con la función que ocupa.

7. ALIMÉNTESE EN LA TRADICIÓN DE LA IZQUIERDA.

Es preciso la oración para cultivar la fe, el cariño para nutrir el amor de la pareja, "volver a las fuentes" para mantener encendida la mística de la militancia. Conozca la historia de la izquierda, lea (auto)biografí as, como el "Diario del Che en Bolivia", y romances como " La Madre ", de Gorki, o "Las uvas de la Ira ", de Steinbeck.

8. PREFIERA EL RIESGO DE ERRAR CON LOS POBRES A TENER LA PRETENSIÓN DE ACERTAR SIN ELLOS.

Convivir con los pobres no es fácil. Primero, hay la tendencia de idealizarlos. Después, se descubre que entre ellos existen los mismos vicios encontrados en las demás clases sociales. Ellos no son mejores ni peores que los demás seres humanos. La diferencia es que son pobres, o sea, personas privadas injusta e involuntariamente de los bienes esenciales de la vida digna. Por eso, estamos al lado de ellos. Por una cuestión de justicia.

Un militante de izquierda jamás negocia los derechos de los pobres y sabe aprender con ellos.

9. DEFIENDA SIEMPRE AL OPRIMIDO, AUNQUE APARENTEMENTE ELLOS NO TENGAN RAZÓN.

Son tantos los sufrimientos de los pobres del mundo que no se puede esperar de ellos actitudes que tampoco aparecen en la vida de aquellos que tuvieron una educación refinada.

En todos los sectores de la sociedad hay corruptos y bandidos. La diferencia es que, en la élite, la corrupción se hace con la protección de la ley y los bandidos son defendidos por mecanismos económicos sofisticados, que permiten que un especulador lleve una nación entera a la penuria.

La vida es el don mayor de Dios. La existencia de la pobreza clama a los cielos. No espere jamás ser comprendido por quien favorece la opresión de los pobres.

10. HAGA DE LA ORACIÓN UN ANTÍDOTO CONTRA LA ALIENACIÓN.

Orar es dejarse cuestionar por el Espíritu de Dios. Muchas veces dejamos de rezar para no oír el llamado divino que nos exige nuestra conversión, esto es, el cambio del rumbo en la vida. Hablamos como militantes y vivimos como burgueses, acomodados en una cómoda posición de jueces de quien lucha.

Orar es permitir que Dios subvierta nuestra existencia, enseñándonos a amar así como Jesús amaba, libremente.
Autor: Frei Betto / Teólogo brasilero

ARGENTINA 2008 (2)

ARGENTINA 2008

Aquesta setmana santa he estat amb la família a Argentina. He anat a Rosario (a veure la família de la meva dona) , a Cordova i a Buenos Aires. Parlant amb l’Agustí dèiem que Rosario és semblant a la Barcelona més canalla dels anys 70-80 i Buenos Aires més semblant a la Barcelona Olímpica. Totes dues tenen el seu interès.

Allà tot és sentiment, però sobresurten dues coses: la política i el futbol. En relació a la política una experiència curiosa va ser assistir a una discussió de més de mitja hora entre uns “piqueteros” agraris que tenien tallada la carretera i els conductors dels vehicle parats. Partien de posicions molt diverses però tenien un punt comú: el seu era una país ric però els lladres i els especuladors el portaven a la deriva.

El seu principal problema actualment és la inflació (un 20% per experts externs o un 9% segons el govern) i una cada cop més alta dependència econòmica d’altres països: la indústria de Brasil, el petroli de Veneçuela, el gas de Bolívia i l’agricultura (especialment la soja) del EEUU. Realment estan en una situació perillosa i per poder-se’n sortir hauran de canviar moltes coses.

Pel que fa al futbol, assistir a un partit del “canallas” del Central de Rosario és una experiència molt difícil de superar. L’afició, des del primer instant fins el final, viu el partit com si del resultat definitiu en depengués el resultat del judici final. Això si, en algun moment l’excitació es converteix en por.
En tot cas, us recomano anar-hi. A més a més podreu degustar uns “asados” impressionants i a un preu molt assequible per les nostres butxaques europees.

POLÍTICA AMB MAJÚSCULES

Trobar-nos còmodes amb la política hauria de ser una prioritat de la ciutadania. Confiar en la política (i sobre tot en els polítics) ha d’ esdevindre una necessitat col·lectiva. I això és molt important en un moment en què s’han de prendre decisions importants.

Donar una solució al problema de l’aigua o de l’electricitat, veure que passarà amb les hipoteques o l’ increment dels preus dels productes bàsics, ja no és possible amb discursos retòrics, ara calen accions i aquestes accions i aquells que havien fet del discurs teòric la seva raó de ser, ara són presoners de les expectatives generades i no complertes.

En aquest moment en què s’ha d’actuar i s’ha de fer ràpid i sense vacil·lacions, la ideologia esdevé fonamental. La convicció de què el discurs i l’actuació formen un tot ha de permetre afrontar els principals reptes del nostre país.

Fa uns dies Rocard en una entrevista deia “avui resulta evident, sens dubte, que el capitalisme és massa inestable com per sobreviure sense una forta regulació pública. És la raó per la qual, després d’anys de ser descartada com una opció viable, el projecte socialdemòcrata retorna al davant de l’escena política” .

En aquest escenari, el govern d’entesa ha de guanyar en maduresa política, ha de refermar el seu projecte polític (eminentment socialdemòcrata) i no li ha de tremolar la mà quan prengui decisions de país. I si això suposa aparcar debats identitaris o de poder s’haurà de fer. Com diu en Carles Navales no sigui que tinguem el perill de perdre alguna ploma i al final sortim plomats.

Per tu Isaías

Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdutles tres campanes negres.

La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema.

LLuís Llach

Fem la laïcitat irreversible

A Ratzinger, a Rouco Varela i a Cañizares se'ls ha de dir que abandonin tota esperança neomediavalitzant. La secularització i la laïcitat són irreversibles. Com molt bé deia Dominique Strauss-Kahn fa uns mesos: " La democràcia no pot ademtre que en nom de les singularitats personals o en els seus particularismes culturals, individuals o col·lectius es posi en questió la laïcitat, condició de la tolerància de la qual tots se'n beneficien"

Característiques dels fonamentalismes

a) Interpretació literal dels textos (literalisme)
b) Pretensió de la veritat absoluta (absència de dubtes)
c) La norma moral deriva de la veritat absoluta
d) Existència d’intermediaris que coneixen i interpreten la veritat (la voluntat de Déu)
e) La societat ha de reconèixer la veritat i adaptar-se a aquesta moral.

“El dret a la mort digna és conseqüència del dret a una vida digna, ja que la mort no és altra cosa que la fase final de la vida. L’autèntic respecte a la dignitat humana implica el respecte a la voluntat humana, inclosa la d’obtenir la mort quan res no es pot fer per retornar a la vida la qualitat a la qual tot ésser humà hi té dret.”