The guardian d’avui fa una detallada descripció del procés d’enfonsament del sistema financer global i el més preocupant és la frase final de l’article que dona títol a aquesta entrada. Internet permet accedir a la informació de la crisi de forma immediata. Donar una ullada a Le Monde, Corriere de la Sera, The New York Times i Clarin passada la mitjanit del dilluns 15 de setembre de 2008 no donen peu a l’optimisme.
Ens trobem davant la primera gran crisi de la globalització i la sorpresa és la debilitat de la base sobre la que s’aixeca el model capitalista de principis del segle XXI. Ara és el moment dels polítics, si es vol recuperar la confiança amb la classe política, tenen una oportunitat en aquesta situació. Per fer-ho han d’actuar, generar confiança i sobretot que no en surtin perjudicats els de sempre.
dimarts, 16 de setembre del 2008
dijous, 11 de setembre del 2008
Polítiques coherents o coherència política.
Sempre que cregut que, tal com va definir Campalans, la política és pedagogia, i per això el pitjor que pot passar en aquests moments als polítics que no siguin coherents en les seves actuacions. En moltes ocasions la coherència la dona el pragmatisme, d’això en Felipe Gonzalez ens en va donar molts exemples al llarg del seu mandat: l’entrada a la OTAN, la reconversió industrial. La coherència pragmàtica ve avalada pels resultats, entesos com a beneficis socials i de país.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.
Per això, quan aquest estiu en una conversa de Café amb el meu amic Joan em manifestava la seva particular desafecció amb la política del govern Zapatero em posava dos exemples: la supressió de l’ impost de patrimoni i la previsió d’un funeral oficial a la catedral de Madrid per a les víctimes de l’accident aeri de Barajas.
Al meu entendre aquest dos temes tenen una visió diferent. Vull entendre que la supressió de l’impost de patrimoni, que no es correspon a una política econòmica pròpia d¡un govern d’esquerres, obeeix al pragmatisme d’una banda de comptar amb aliats liberals davant l’aprovació del pròxim pressupost i d’altra d’injectar diners en un moment en què la productivitat estava baixant a l’hora que pujava d’inflació. En pocs mesos hem de saber si els resultats acompanyen i desprès podrem valorar si realment aquest pragmatisme dona carta de coherència a aquesta decisió del govern.
En canvi, quan avui he vist a les noticies les imatges del funeral oficial he tingut el convenciment de que alguna cosa s’havia fet malament des del govern. No és coherent aquesta imatge amb les que varen sortir del darrer congres del PSOE. La laïcitat de l’Estat, no es pot posar en dubte dia si dia no, ja que la Constitución ens marca el camí contrari al que estem fent.
No podem donar més raons a aquells que critiquen sistemàticament la política amb l’únic objectiu de desprestigiar-la i així poder-se erigir per sistemes obscurs en els dirigents que condueixin la nostra societat.
La religió s’ha de respectar però sempre dins l’àmbit individual de les persones ,i per això un acte com el d’avui tenia que tenir un marcat caràcter social i laic. Potser començaria a ser hora d’amortitzar la immensa bandera de la plaça Colon de Madrid i fos allí on es realitzessin aquest tipus d’actes.
dimecres, 3 de setembre del 2008
Curiositats
Us heu fixat que el mateix dia que surt la noticia de que uns científics suecs han descobert el gen de la infidelitat, José M. Aznar desmenteix que el fill que espera l’actual ministra de justícia de França sigui seu¡¡¡¡
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….
Per cert alguns diaris il·lustren la noticia amb una foto de Bill Clinton….
dimarts, 2 de setembre del 2008
Raimon Obiols a Vilopriu
Ja fa un parell d’anys que els socialistes catalans i gironins ens trobem a Vilopriu a casa d’en Lluis Mª de Puig. Aquest any els protagonistes han estat el President Montilla, cada cop més còmode en aquest acte , i el Conseller Castells i és que el finançament de Catalunya i la crisi econòmica estan marcant l’agenda política del moment. Però com quasi sempre la frase més ingeni osa però que sintetitza molt bé el que hauria de ser la visió política del nostre país fou de Raimon Obiols: és important pensar en quina Catalunya deixem als nostres fills, però també quins fills deixem a Catalunya
Records d’estiu (I)
A mitjans d’estiu l’Agustí ens va proposar una sessió de “set de tertúlia” (a partir d’ara intentaré fer un comentari mensual sobre aquesta gimnàstica mental que cada primer dijous de més realitzem un grup d’amics al restaurant Pitarra de Barcelona) amb la presència de Juan Ignacio Siles, ex ministre d’assumptes exteriors de Bolívia i autor d’un magnífic llibre sobre l’aventura boliviana del Che, realitzant un recorregut històric, polític i íntim i molt ben documentat sobre els últims dies de la vida del Che.
Ens va transmetre la seva visió sobre l’actual situació política, social i econòmica de la Bolívia d’Evo Morales, identificant una identitat nacional molt complexa, a partir d’una evolució història de difícil encaix amb la resta de països de la regió (que li han limitat la possibilitat de sortida al mar). Una diversitat de pobles indígenes dins un territori molt gran amb una població petita i concentrada en determinades províncies.
El triomf d’Evo Morales comportà l’ impuls de polítiques social basades principalment amb els ingressos provinents de l’extracció d’hidrocarburs, situat en unes parts molt concretes del país.
La consolidació d’aquests processo passa per una modificació de la Constitució. El procés constituent ha estat difícil des del punt de vista polític agreujat per una crisi en el Tribunal Constitucional del país.
Resultat de tot això és que les províncies més riques inicien un procés per incrementar el seu poder polític mitjançant l’ impuls d’estatuts d’autonomia, que comporta també la gestió dels hidrocarburs, amb la corresponent pèrdua de capacitat de gestió de la principal font d’ingressos per part de l’Estat.
En aquest moment les diferents forces polítiques es troben en un “equilibri desastrós”, que fa difícilment les urnes puguin resoldre aquest galimaties. La voluntat política és l’únic element per sortir d’aquest impàs. En Juan Ignacio tenia esperances de què Evo Morales pogués liderar aquest procés, però les notícies que ara ens arriben de Bolívia senyalen la violència com l’eina política elegida i com podeu suposar s’ha triat la pitjor sortida. Observadors de tot això els militars que també han trobat el seu propi equilibri entre els dòlars americans i els bolívars de Chaves.
A part de recomanar-vos la novel·la sobre el CHE d’en Juan Ignacio també són molt recomanables els seus llibres de poesia ja que ell és més un poeta que es dedica a la política que un polític que fa poesia.
Ens va transmetre la seva visió sobre l’actual situació política, social i econòmica de la Bolívia d’Evo Morales, identificant una identitat nacional molt complexa, a partir d’una evolució història de difícil encaix amb la resta de països de la regió (que li han limitat la possibilitat de sortida al mar). Una diversitat de pobles indígenes dins un territori molt gran amb una població petita i concentrada en determinades províncies.
El triomf d’Evo Morales comportà l’ impuls de polítiques social basades principalment amb els ingressos provinents de l’extracció d’hidrocarburs, situat en unes parts molt concretes del país.
La consolidació d’aquests processo passa per una modificació de la Constitució. El procés constituent ha estat difícil des del punt de vista polític agreujat per una crisi en el Tribunal Constitucional del país.
Resultat de tot això és que les províncies més riques inicien un procés per incrementar el seu poder polític mitjançant l’ impuls d’estatuts d’autonomia, que comporta també la gestió dels hidrocarburs, amb la corresponent pèrdua de capacitat de gestió de la principal font d’ingressos per part de l’Estat.
En aquest moment les diferents forces polítiques es troben en un “equilibri desastrós”, que fa difícilment les urnes puguin resoldre aquest galimaties. La voluntat política és l’únic element per sortir d’aquest impàs. En Juan Ignacio tenia esperances de què Evo Morales pogués liderar aquest procés, però les notícies que ara ens arriben de Bolívia senyalen la violència com l’eina política elegida i com podeu suposar s’ha triat la pitjor sortida. Observadors de tot això els militars que també han trobat el seu propi equilibri entre els dòlars americans i els bolívars de Chaves.
A part de recomanar-vos la novel·la sobre el CHE d’en Juan Ignacio també són molt recomanables els seus llibres de poesia ja que ell és més un poeta que es dedica a la política que un polític que fa poesia.
dissabte, 19 de juliol del 2008
UNA MAGNIFICA FRASE
"Nadie parece darse cuenta. Es lo que llamo el 'fashismo', una mezcla de 'fashion' y fascismo. No se puede dejar todo a merced del mercado"
Frédéric Beigbeder
Frédéric Beigbeder
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
