Ahir a la nit, el canar 33 va emetre un documental sobre Xile i Allende. El nom de Salvador Allende va associat a un moviment revolucionari comunista a Amèrica llatina que va topar amb l’actuació il·legítima dels EEUU. En aquells moment, l’administració Nixón, va considerar que el perill de l’extensió del comunisme a tot el món, però més concretament a Amèrica llatina, podia justificar qualsevol tipus d’actuació, més enllà, no només, de la democràcia (això ja ho tenien superat a casa), si no també del respecte dels drets humans.
Han passat més de 30 anys i es torna a repetir la situació, el perill del “terrorisme islamista” i dels països que configuren l’eix del mal, justifiquen per l’administració dels EEUU actuacions, més enllà del que es considera equitatiu entre benefici i perjudici, però a més a més, no només s’actua contra “l’enemic”, sinó que es produeixen actuacions limitadores de la llibertat contra els que en teoria s’està defensant.
Però tornem a Xile i Allende. Un dels primers record de consciència política, volta al voltant d’una pintada allà al meu poble que deia “Xile també va morir un 11 de setembre”. Poc més tard al Casal Camprodoní, quan encara es feia cine fòrum , van passar “La batalla de Chile”. El dramatisme de les imatges en blanc i negre, barrejades amb color sèpia, calava profundament, i més acompanyada de la veu de Victor Jara i de Quilapayun.
Més tard, a la Universitat vaig conèixer Juan Bustos, professor de dret penal i exiliat, que havia col·laborat amb Salvador Allende. Ens va transmetre una fórmula d’entendre el dret penal basat en principis i valors positius i democràtics, en contraposició al càstig i la repressió del que pensen i actuen de forma diferent a la majoria.
Fa pocs mesos, Xile i Allende van tornar a ser protagonistes de l’actualitat, de la mà del seu assassí, quan gairebé es va poder-se jutjar. Al final, va morir al llit, pendent de ser jutjat, però com a mínim no podia sortir del seu país, sense la sensació de què la justícia podia actuar sobre ell.
Ara Xile és un país democràtic, amb els problemes d’un país normal, però el seu passat no només els marca a ells, sinó que marca a tot el mon. Quin sentit té passar, a principis de setembre de 2007, per la televisió pública catalana, el documental sobre Allende sinó indicar que estem on estem perquè persones com Salvador Allende varen existir, van lluitar, van patir, i finalment van guanyar
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Jo ja l'havia vist, de fet l'he vist com una dotzena de vegades. Per mi és tot un referent personal. Jo em defineixo socialista no per marxista ni leninista, sinó per la visió socialista que va intentar portar a terme Salvador Allende de transformar la societat com has dit, per la presa de consciència de les persones. A Allende li va costar més de vint anys, havent de rècorrer tot Xile vàries vegades. Poc a poc va anar creant la consciència i ell es va conscienciar de quines eren les necessitats de la gent. Aquesta ara la seva veritable revolució, la transformació de les persones i la transformació de la societat.
Ja es va definir, no com un apostol, sinó com un lluitador social. Crec que és un exemple a seguir, potser mai han ahgut polítics tant honestos i ètics com ell.
Sense cap mena de dubte un gran documental
Publica un comentari a l'entrada