Primera: finalment he acabat la lectura de “pelando la cebolla” de Günter Grass. M’ha costat més del que em pensava la seva lectura. Segurament no és una gran obra literària però sí que té un valor sentimental i ideològic important. La manera d’explicar com en la seva adolescència es va trobar militant amb el nazisme i com va anar a una guerra convençut de què defensava una idea justa fa reflexionar molt. En tot cas, ho fonamenta amb un fet: lo fàcil que resultava no fer-se preguntes compromeses. El seguidisme era més senzill i no comportava riscos ni perills. I un pas rere l’altra el va portar al camp de batalla. Ah també hi va influir una estètica atractiva per un adolescent. Us sona el mètode?
També aquesta setmana a la televisió (em sembla que era dimarts) un programa sobre ETA (polític – militar) i el seu pas a la política democràtica. Un dels membres deia que si bé es feien preguntes respecte el que estaven fent, acceptaven qualsevol resposta sense qüestionar-se el discurs únic i superficial que acceptaven en tant era més fàcil seguir que dissentir.
Avui en dia, el mètode és el mateix, el que ha canviat, i això encara incrementa més el perill, és que la informació corre més ràpida i a través de molts més mitjans. Us recomano que al respecte llegiu l’últim llibre d’Eudald Carbonell.
Segona: Jo sóc republicà i no antimonàrquic. Aquesta afirmació no només és un joc de paraules, sinó una altra manera de defensar un posicionament. La crítica destructiva no serveix per construir. El republicanisme s’ha d’imposar (cada cop està més a prop) en tant la ciutadania consideri que suposa una millor garantia pel desplegament dels seus drets polítics, socials i econòmics. Cremar un model no significa per si sol, que el què el substitueixi sigui millor.
Tercera: L’arròs a la cassola millor que la paella. Dimecres varem anar a menjar a Roses i la Cristina Barceló ens va portar a un petit restaurant de poble, sense luxes ni grans ornamentacions: Cal Campaner. Ens varen preparar un arròs a la cassola amb peix impressionant. Tot un luxe de debò.
També aquesta setmana a la televisió (em sembla que era dimarts) un programa sobre ETA (polític – militar) i el seu pas a la política democràtica. Un dels membres deia que si bé es feien preguntes respecte el que estaven fent, acceptaven qualsevol resposta sense qüestionar-se el discurs únic i superficial que acceptaven en tant era més fàcil seguir que dissentir.
Avui en dia, el mètode és el mateix, el que ha canviat, i això encara incrementa més el perill, és que la informació corre més ràpida i a través de molts més mitjans. Us recomano que al respecte llegiu l’últim llibre d’Eudald Carbonell.
Segona: Jo sóc republicà i no antimonàrquic. Aquesta afirmació no només és un joc de paraules, sinó una altra manera de defensar un posicionament. La crítica destructiva no serveix per construir. El republicanisme s’ha d’imposar (cada cop està més a prop) en tant la ciutadania consideri que suposa una millor garantia pel desplegament dels seus drets polítics, socials i econòmics. Cremar un model no significa per si sol, que el què el substitueixi sigui millor.
Tercera: L’arròs a la cassola millor que la paella. Dimecres varem anar a menjar a Roses i la Cristina Barceló ens va portar a un petit restaurant de poble, sense luxes ni grans ornamentacions: Cal Campaner. Ens varen preparar un arròs a la cassola amb peix impressionant. Tot un luxe de debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada