Les noticies del cap de setmana passat en relació a la voluntat d’intervenció dels Estats que en un primer moment ens varen semblar estar dirigides a calmar els mercats, aquest cap de setmana ens semblen més el primer capítol d’una intervenció ja prevista amb les dades que manejaven els polítics. La intervenció del govern holandès sobre ING i la situació de Caisse d’Epargne a França en són l’avançada. D’alguna forma ens estan dient que els milions d’euros que tenen previst invertir ja tenen destinatari concret.
En tot cas, el cas de Caisse d’Epargne és significatiu. El seu equip directiu ha presentat avui mateix la seva dimissió, es consideren culpables de la mala situació financera de l’entitat i renuncies a qualsevol indemnització per marxar del banc.
Aquest pot ser un bon exemple a seguir pels piròmans de la foguera de les vanitats. Cada cop que l’Estat hagi de comprar actius d’una entitat financera per salvaguardar els estalvis de la gent hauria d’anar acompanyada de la dimissió dels responsables de l’entitat. El nou contracte social ha de començar per una higiene del sistema.
Espero que ben aviat arribi un cap de setmana (recordeu que les borses fan festa els caps de setmana) en què les noticies siguin els gols de la lliga de futbol i no el nom de l’entitat financera que entra en crisi.
Però la crisi financera és l’auguri de la crisi real de l’economia, aquella que afecta a la ciutadania i que ja ha començat a aflorar en forma d’expedients d’acomiadament. El nostre és un sistema garantista. L’autoritat laboral (La Generalitat en el cas de Catalunya) ha d’aprovar els expedients de regulació de l’ocupació per circumstàncies productives o econòmiques. Un govern de la Generalitat d’esquerres ha de ser molt curos en trobar els mecanismes per garantir la productivitat de les empreses i d’altra banda saber desemmascarar els especuladors aprofitats de la situació, com molt sembla ser la situació dels expedients de Nissan i Frigo. Espero que el govern estarà a l’alçada de les circumstàncies.
En tot cas, el cas de Caisse d’Epargne és significatiu. El seu equip directiu ha presentat avui mateix la seva dimissió, es consideren culpables de la mala situació financera de l’entitat i renuncies a qualsevol indemnització per marxar del banc.
Aquest pot ser un bon exemple a seguir pels piròmans de la foguera de les vanitats. Cada cop que l’Estat hagi de comprar actius d’una entitat financera per salvaguardar els estalvis de la gent hauria d’anar acompanyada de la dimissió dels responsables de l’entitat. El nou contracte social ha de començar per una higiene del sistema.
Espero que ben aviat arribi un cap de setmana (recordeu que les borses fan festa els caps de setmana) en què les noticies siguin els gols de la lliga de futbol i no el nom de l’entitat financera que entra en crisi.
Però la crisi financera és l’auguri de la crisi real de l’economia, aquella que afecta a la ciutadania i que ja ha començat a aflorar en forma d’expedients d’acomiadament. El nostre és un sistema garantista. L’autoritat laboral (La Generalitat en el cas de Catalunya) ha d’aprovar els expedients de regulació de l’ocupació per circumstàncies productives o econòmiques. Un govern de la Generalitat d’esquerres ha de ser molt curos en trobar els mecanismes per garantir la productivitat de les empreses i d’altra banda saber desemmascarar els especuladors aprofitats de la situació, com molt sembla ser la situació dels expedients de Nissan i Frigo. Espero que el govern estarà a l’alçada de les circumstàncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada