Radiografies del país

L’altra dia al programa La Nit al Dia la Mónica Terribes va entrevistar a Gabriel Colomé arran la publicació de la darrer baròmetre del Centre d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. Em va agradar una resposta sobre la cuina de l’enquesta, en el sentit de què la cuina d’aquestes enquestes de tipus japonesa, es talla i es serveix crua.

Més enllà de les previsions dels comportaments electorals a mi sempre m’ha interessat d’aquestes enquestes la valoració de la situació social, política i econòmica del país. Al respecte un parell de reflexions en relació als principals problemes de la població i la valoració de la política i de l’economia catalana i espanyola.

Principals problemes que té actualment Catalunya: (entre parèntesis l’ordre d’importància quan només es pot respondre una opció).

- Manca d’infraestructures i problemes amb el transport 34,6% (2)
- Accés a l’habitatge 27,2% (1)
- Immigració 22,9% (3)
- Atur i precarietat laboral 17,6 (4)
- Funcionament de l’economia 13,5% (5)
- Inseguretat ciutadana 11,8%
- Insatisfacció amb la política 10,3%
- Relacions Catalunya-Espanya 10%

Hi ha alguns dels problemes que es poder agrupar per fer l’anàlisi. L’atur (que està en quotes mai vistes en el nostre país) es conjuga com un problema en tant que els seus resultats venen condicionats per les polítiques d’ocupació que determinen un alt nivell de precarietat laboral. Camil Ros en el seu bloc ja apuntava aquest problema amb dades a la mà (el 40% de les persones contractades a Girona durant l’any 2006 va tenir entre 2 i 15 contractes de treball). La preocupació s’accentua quan els indicadors de l’economia sense ser dolents apunten a un possible empitjorament de la situació. Amb aquestes perspectives l’accés a l’habitatge es fa realment una quimera. Les polítiques d’habitatge a més a més han de tenir en compte les manques d’infraestructures i els problemes amb el transport. En el cas de Girona, per exemple al posada en marxa d’un xarxa de rodalies amb centre a Girona podria suposar un incentiu per la construcció d’habitatges a poblacions d’una distància de fins 30 quilòmetres al se voltant.

Amb tot això sobre la taula el Govern d’entesa té la oportunitat d’afrontar amb decisió aquestes problemàtiques i si les aconsegueix resoldre en un important percentatge podria augmentar el nivell d’insatisfacció amb la política.

La valoració de la situació política i de la situació econòmica de Catalunya i Espanya i la seva comparació també mereixen una reflexió.

Tant pel que fa a la situació política com econòmica la valoració que es fa de la situació a Espanya és millor que la situació a Catalunya. Així la diferència entre els que valoren la situació econòmica com a molt bona o bona hi ha una diferència a favor d’Espanya d’ 1% i els que la valoren com a dolenta o molt dolenta és més d’un 6% a favor de Catalunya.

Pel que fa a la situació política Catalunya un 29% la considera molt bona o bona i els mateixos paràmetres per Espanya superen el 35%. D’altra banda un 45% considera la situació política de Catalunya dolenta o molt dolenta mentre a Espanya només es valorada així en un 41%.

L’oasi català està en problemes. Més enllà del català emprenyat hem de tenir en compte també al català preocupat. En aquest sentit l’aposta del president de la Generalitat pels grans pactes de país en infraestructures, habitatge, educació i immigració prenen encarà més sentit. Una visió partidista en aquest moments no afavoreix al país esperem que l’estratègia de CiU amb el veto dels pressupost de l’Estat que ha representat una disminució de les inversions de l’Estat a Catalunya només sigui una tàctica electoral i que desprès de les eleccions del mes de març recuperi el sentit de país. Jo encara sóc optimista..

Ara toca decidir

Venen eleccions i això comporta haver de posar més pilota a l’escudella (la de Nadal és sempre la millor de l’any) i fer-la bullir. Per alguns experts les eleccions són un element d’anàlisi científic: la valoració de les enquestes, el marqueting dels partits, inclús la jaqueta del candidat són decisions estratègiques que obeeixen a una “evidència demostrada”.

Per això quan hi ha algú que hi posa seny a això de l’anàlisi política cal escoltar-lo. Vet aquí un exemple:

El "quién" también importa Daniel Innerarity

El País Opinión 11/10/2007
Si cambian cosas que pensábamos inmutables, como el clima, el precio del dinero o las convicciones de algunos políticos, ya no hay motivo para asombrarse de la transformación de nuestro paisaje político o seguir aferrándose a esquemas interpretativos que nos resultan más familiares. Y una de las cosas que más desconciertan es el hecho de que, desde hace tiempo, en todos los ámbitos, desde el doméstico y local hasta el plano internacional, se abre paso un eje que no tiene que ver tanto con la izquierda y la derecha como con la identidad, entendida en un sentido amplio. El panorama se complica, ciertamente, lo que no pocos lamentarán, pero también es una ocasión para que ajustemos nuestros criterios de justicia y representación. Ha surgido un nuevo espacio de actores y asuntos que viene a poner en cuestión la coincidencia de la política institucionalizada y la sociedad real, ya sea impugnando nuestros sistemas de representación, la supuesta coincidencia de la identidad nacional y la autoridad política, o la insuficiencia de la gobernanza mundial en su actual formato. Diversos pensadores han sugerido que esta transformación del panorama político puede ser entendida recurriendo a la idea de reconocimiento. Los conflictos se han desplazado desde los escenarios de clase, igualdad y economía hacia el espacio de la identidad, la diferencia y la cultura. Se ha creado una nueva constelación en la que el problema de la redistribución -que fue el gran caballo de batalla a lo largo de los siglos XIX y XX- ha sido eclipsado por los problemas ligados al reconocimiento. La "lucha por el reconocimiento" se ha convertido en la forma paradigmática del conflicto político y social desde finales del siglo XX. Las reivindicaciones que buscan el reconocimiento de una diferencia (de nacionalidad, cultura, género, tendencia sexual...) están hoy en el origen de muchos conflictos en el mundo, probablemente de los más difíciles de gestionar, para los que no valen las recetas del conocido compromiso social. Podríamos explicar nuestro desconcierto ante estos nuevos conflictos por el hecho de que, absorbidos por el "qué" de la justicia, habíamos postergado el debate acerca del "quién". Es como si hubiéramos descubierto que el "quién" también importa y la cuestión del sujeto se ha situado en el centro de nuestras controversias. No da igual quién lo haga: que los hombres representen a las mujeres, que en los Estados compuestos el interés general sea definido por el centro, que una potencia hegemónica se encargue de poner orden en el mundo... Los críticos de la paridad, los jacobinos y los unilateralistas coinciden en considerar que la cuestión del "quién" es secundaria, incluso innegociable. Chesterton ya nos advirtió contra esa usurpación cuando afirmaba que hay tres cosas que uno debe hacer por sí mismo aunque se equivoque: elegir a su propia mujer, limpiarse sus narices y decidir en política. Que la cuestión del sujeto, del "quién", vuelva al primer plano quiere decir que seguramente hemos de ajustar nuestros procedimientos de representación, participación, delegación y decisión a la realidad de un pluralismo creciente, a un mundo heterárquico y con nuevos actores. Que el "quién" importa significa, desde otro ángulo, que determinadas formas de sublimación de la titularidad (neutralidad, cosmopolitismo) no son más que una solución tramposa para que nada cambie sustancialmente, el "qué" siga en primer plano y se reproduzcan las formas de dominación. El "esperanto procedimental" del que hablaba James Tully oculta relaciones de poder, del mismo que el "patriotismo constitucional" sirve en ocasiones para colar, junto a un conjunto de principios democráticos, alguna ventaja inconfesable para quien tiene más facilidades de configurar una mayoría. El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea monopolizado por nadie, desconfiar profundamente de quien cree tener una relación privilegiada con los valores universales o se considera en condiciones de dispensar la acreditación de lo verdaderamente público y común. No hay peor particularista que el que es incapaz de reconocer su propia particularidad: los varones sin género, los Estados que disfrutan el monopolio de las buenas intenciones, las religiones que administran la ley natural, los vigilantes del mundo sin necesidades petrolíferas. El universalismo es una aspiración inalcanzable de todos, no una propiedad de algunos, un horizonte que hemos de construir entre todos y que nadie administra privilegiadamente. No hay otro procedimiento para la configuración de lo común que tomarse en serio el pluralismo de nuestras sociedades, más diversas de lo que solemos suponer, y el pluralismo de la sociedad mundial, donde nuevos actores discuten viejas hegemonías, con una creciente aspiración de multilateralidad, donde el destino común de la humanidad no puede diseñarse sin las sociedades que reivindican otras trayectorias distintas de la occidental. A quien siga prefiriendo, por ejemplo, un mundo gobernado por los hombres o le pareciera más sensato que estuviéramos formateados por las culturas "más universales" o que encargáramos a una superpotencia la vigilancia sobre el mundo, al que prefiriera ponerse las cosas más fáciles que sacar todas las incómodas consecuencias del creciente pluralismo social, cultural y político, habría que recordarle aquel viejo chiste inglés en el que una persona pregunta "¿cómo se va a Biddicombe?", y otro le responde: "Yo que usted no saldría desde aquí". Daniel Innerarity es profesor titular de Filosofía en la Universidad de Zaragoza.

Jo no em vaig manifestar, però......

Ahir a Barcelona, centenars de milers de catalans es van manifestar pel dret a decidir. El concepte decidir en aquest cas conforma una indefinició tàcticament calculada per tal que tots els que es van manifestar ho poguessin explicar a la seva manera. Però jo no vaig anar a la manifestació per l’ambigüitat de la convocatòria, ja que també tinc els meus motius i molts per reclamar el dret a decidir. No hi vaig anar per coherència política, i m’explico.

La governança del país té una diagnosi de la situació del país, que reconeix uns dèficits en infraestructures que no només impacten en l’economia general sinó també en la quotidianitat de la vida dels catalans, que realment comencen a estar emprenyats. Si llegiu el document sobre infraestructures que els socialistes catalans varen aprovar diumenge passat a Girona en la seva conferència nacional ho veureu encara més clar.

Els polítics i la política en general mereixen una nova oportunitat, hem de donar confiança, una confiança controlada i limitada per tal que facin el que han de fer per reconstruir el nostre país. Un cop identificades les grans línies d’actuació s’ha de treballar ràpid i bé. L’any 2008 serà l’any del finançament, cal aprofitar la situació i “decidir”. Segurament aquesta serà una de les darreres oportunitats ja que sinó en properes manifestacions serem molts els que ens afegirem als molts que avui ja s’han manifestat.

Ara bé, dit això, jo no hi vaig anar perquè vaig trobar indecent la presència de Convergència i Unió a la manifestació. Ells tenen un alt nivell de responsabilitat en el desgavell de les infraestructures del nostre país. Varen ser ells qui van planificar el que es necessitava i van ser ells qui van prioritzar, en moltes ocasions essent còmplices del govern del PP, el més centralista que en democràcia hi ha hagut a Espanya.

Flac favor a la política i al seu prestigi han fet els dirigents de CiU sortint en aquesta foto. És indigne desprès d’haver generat un problema cridar i exigir solucions immediates als que amb responsabilitat han d’assumir la resolució del mateix. No es pot estar mirant sempre pel retrovisor, és cert, però conèixer l’origen dels problemes és fonamental per resoldre’ls i també per no tornar a caure en els mateixos errors.

Per tot això ara cal donar un vot de confiança exigent als polítics, no només als que tenen responsabilitats de govern sinó a tots els grups per tal que resolguin els problemes, facin pedagogia i refermin els valors socials del nostre país, perquè en cas contrari s’augura un futur incert, ja que el pas següent a la desafectació serà la polarització i el conflicte estarà servit.

Com diu el Roto els problemes imaginaris són irresolubles. Hem d'identificar els probleme reals, afrontar-los i trobar solucions. Ens ho mereixem.

Dia internacional de solidaritat amb el poble palestí

El 29 de novembre es celebra el Dia internacional de solidaritat amb el poble palestí. Hi ha molts d’elements que intervenen en el conflicte Palestina - Israel, però voldria destacar-ne un que l’altre dia, arran d’un acte organitzat per ACSUR-Las Segovias em va fer reflexionar: l’impacta de la violència política en la vida quotidiana.

L’ ocupació ha implicat un enduriment de la vida quotidiana que acaba i explota en el si de les famílies, on els membres més vulnerables pateixen una violència domèstica i especialment les dones que es silenciada per la comunitat i que poques vegades es enjudiciada a tribunals.

Desprès de molts anys de conflicte les relacions humanes es veuen greument afectades. Pobresa, repressió, incomoditats, indefensió, impotència.... es transmeten de generació en generació i es manifesten no només als carrers sinó també entre les quatre parets de les cases. Aquesta frustració de nació es converteix també en una frustració intima que acaben pagant amb molts casos els que tens més propers.

La frustració de nació potser algun dia es resoldrà en una taula de negociació, la frustració íntima tardarà encara més temps si no es treballa de forma constant i des d’ara. En aquesta línia s’han d’esmerçar esforços i recursos de cooperació internacional. La salut psíquica de la població és fonamental que es mantingui bé, ja que sinó la construcció nacional serà un fracàs.

Aquets dies a Annapolis s’ha celebrat una nova conferència internacional per aconseguir una solució al conflicte. Des d’alguns sectors de Palestina, es té la sensació de què aquesta no era una conferència de pau sinó una conferència de guerra que Estats Units impulsava per preparar el terreny per iniciar un conflicte amb Iran i Síria:

Palestinians unite in Declaration of Principles against AnnapolisLatest News, The Palestinian Grassroots Anti Apartheid Wall Campaign , November 24th, 2007

"the inalienable rights of our people must be the central principle for any Palestinian political action. These fundamental rights should never be a subject for negotiation and must not be compromised"

"Because the Annapolis meeting is not based on these principles, and because it does not aim for the implementation of international law, we call on the PLO and the Palestinian Authority not to participate in this meeting; we further call upon Arab countries to boycott Annapolis and not to facilitate the United States’ desire to expand its aggression in the region and its attempt to crush all the forces opposed to its domination in the region."

Al Parlament Espanyol s’ha consensuat aquest posicionament

"El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a:1.- Apoyar los esfuerzos de la Comunidad Internacional y de la Conferencia de Annapolis para lograr una solución al conflicto, que promueva la creación del Estado Palestino y una fronteras seguras y reconocidas para el Estado de Israel.2.- Instar a la Unión Europea a incidir en su posición común sobre la cuestión y no cesar en su compromiso en la negociación de Paz en la zona de Oriente Próximo.3.- Apoyar los esfuerzos de acompañamiento, cooperación, vigilancia de proceso, colaboración y participación de la sociedad civil en la construcción de la Paz."

La creació de l’Estat Palestí no resoldrà per si sol el conflicte del Pròxim Orient, però si podria suposar un canvi de cicle. Esperem que no haguem de celebrar gaires més 29 de novembre.

Es pot parlar bé de Hugo Chaves i la seva forma de fer política?

Aquesta setmana s’ha fet públic el Latinobarómetro 2007, realitzat per una organització no governamental i amb el suport de l’Organització d’Estats Americans (OEA), Swedish Internacional Development Corporation Agency (SIDA), Real Instituto Elcano, Agencia Española de Cooperación Internacional i el Govern de Dinamarca.
Algunes dades molt interessants:

1.- Els països que tenen major satisfacció amb la democràcia son Uruguai amb el 66% i Veneçuela amb el 59%. La resta de països la satisfacció arriba a menys de la meitat de la població, inclús a Paraguai no arriben al 10% i a Perú estan en el 17%.

2.- Pel que fa a l’aprovació de la gestió del govern, Veneçuela amb un 61% està empatada amb Uruguai i només superada per Colombia (67%) i Ecuador (74%). La mitjana a llatinoamèrica és del 52%.

3.- Quan es pregunta per la confiança en el govern, Veneçuela encapçala la valoració amb el 66% i Hugo Chaves és el segon president que genera més confiança (60%) només superat pel president d’Uruguai.

4.- En contra, Hugo Chaves és juntament amb Fidel Castro el líder estranger amb pitjor valoració quan la pregunta la fas als ciutadans dels altres països. Els més valorat són Luis Ignacio Lula Da Silva i Michelle Bachelet.

5.- Per últim, a la pregunta de si l’Estat pot resoldre els problemes de la societat perquè disposa dels mitjans per fer-ho, Veneçuela encapçala la percepció de què si pot fer-ho amb un 67%. Com a referència indicar que Argentina respon un 47%, Brasil un 40% i Xile un 39

Pot ser com vaig sentir a un comentarista de la SER (no recordo qui ho va dir) Hugo Chaves ha canviat el paradigma de posar l’Estat al servei de l’economia i el que fa és posar l’economia al servei de l’Estat.

A llaitnoamèrica conviuen dues visions de l’esquerra diferenciades. La de caire populista que encapçala Hugo Chaves i la més tradicional pròpia de l’evolució marxista (intel·lectuals) i obrera (sindicats), amb exponents com Michelle Bachelet i Lula Da Silva. Enfrontar els dos models de forma directa està sent una fórmula de la dreta per debilitat un moment en què l’esquerra domina en els principals països del continent. Crec que el paper d’Espanya en aquests moment és lligar els dos models i no posicionar-se amb l’un contra altra. Serà possible això?

Nicaragua es defensa de Unión FENOSA

La controvèrsia entre el Rei d’Espanya i el president de Venezuela Hugo Chaves a la Cimera Iberoamericana de Santiago de Xile ha emmascarat la denúncia que el president de Nicaragua, Daniel Ortega va fer d’una empresa espanyola, Unión Fenosa i de la seva estratègia empresarial a Nicaragua, però que es podria estendre a altres països com per exemple Guatemala.

La incomoditat del Rei i del president Zapatero en la reunió és comprensible pel fet de què es produís la controvèrsia en el foro en què es va produir i amb les formes en què es va produir.

Jo no soc coneixedor de la implicació o no de la participació d’Aznar en la preparació del cop d’estat contra Chaves, puc arribar a entendre que alguna responsabilitat hi va haver desprès de la lectura de les informacions aparegudes a la premsa internacional quan aquells fets es varen produir. També és veritat que s’ha satanitzat al president Chaves, com s’ha fet amb altres mandataris d’esquerra a llatinoamerica i sinó que li preguntin al president Lula da Silva.

Però en relació a la critica del president de Nicaragua a l’empresa espanyola Unión Fenosa n’he fet un seguiment més acurat en els darrers mesos així soc coneixedor de que els dies 12 i 13 d’octubre, el Tribunal Permanet dels Pobles, reunit a de Managua, va atendre la demanda interpolada per diverses organitzacions socials de Nicaragua contra Unión Fenosa.El Tribunal ha estat format per Juan Hernández, d’Euskadi; Ivone Yáñez, d’ Ecuador; Gustavo Castro, de México; i Vilma Núñez, de Nicaragua.
D’acord amb el text de la demanda a Unión Fenosa, un nombre molt significatiu de nicaragüencs considerar que hi ha hagut
“- Incremento injustificado de las facturas por encima de lo regulado por INE y por cobro de conceptos indebidos, por errores en la lectura de medidores y por cambio de contadores que doblan el consumo, etc.- Abusos a los usuarios por falta de transparencia, por allanamiento de morada y cambio de medidores sin autorización, por no respetar los 15 días previos a suspensión de servicio, por indexación de la tarifa en dólares, obligación de asumir deudas de los anteriores usuarios de un inmueble, etc.- Política de flexibilización laboral en la plantilla, con más de 400 despidos, pasando a contratar empresas subsidiarias para desarrollar los distintos servicios, empresas que no respetan los derechos laborales de sus trabajadores, etc.”
I per tot això demanen.
“1. Que se anule el contrato con la transnacional Unión FENOSA, mediante la distribuidora DISSNORTE y DISSUR, tal como mandata la contraloría General de la Republica en su resolución emitida en el año 2006.2. Que se estaticen las actividades de la industria eléctrica en Nicaragua, por que la distribución y acceso de los servicios públicos debe estar a cargo del estado, para que este garantice la calidad de vida y derechos de las y los consumidores.3. que sea por medio de la consulta ciudadana o por un referendo del pueblo quien diga la ultima palabra4. Que no se firmen acuerdos que afecten más a los consumidores.”

Fa dos anys vaig estar més de dos mesos a centreamèrica i l’any passat un mes a sudamèrica. S’endevina parlant amb la gent d’aquests països que el desplegament d’empreses multinacionals ja sigui americanes o europees, i en alguns casos d’economies més prominents, com el cas de Brasil, s’endinsen en les fràgils economies d’aquests països amb unes estratègies agressives: l’assumpció de més riscos que els normals només es fa si hi ha possibilitat de treure més rendibilitat que l’habitual i així minimitzar el risc.
La gent del poble veu com aquestes companyies, com les de serveis, les farmacèutiques, les contaminants etc s’instal·len en els seus països, s’aprofiten de la seva riquesa i en treuen importants beneficis i en canvi el seu nivell de vida cada cop empitjora. Si això hi afegim la feblesa democràtica d’alguna d’aquestes nacions el resultat és més especulació, més corrupció i més pobresa.
Passejar-se per Tegucigalpa (Hondures), o anar a Chichicastenango (Guatemala) o veure les “villas” que rodegen Rosario (Argentina) plantegen uns desequilibris socials i econòmics intolerables.
Com deia fa uns dies Raimon Obiols en el seu bloc, parafrasejant un pensador italià: “Jo no estic en contra de la riquesa, estic en contra de la pobresa”. Caldria que les empreses multinacionals que s’implanten en determinats països tinguessin també present aquest misatje.

Àfriques

Fa un parell de mesos em van recomanar el llibre de Bru Rovira, Afriques. Va ser una lectura sorprenent i molt enriquidora. Àfrica per a mi continua sent un gran desconeguda. Us el recomano

Aquesta lectura m’ha vingut a la ment arran de la detenció dels membres d’una ONG francesa i de la tripulació espanyola de l’avió on pretenien traslladar a França un centenar de nens orfes d’una zona de conflicte i ara resulta que ni eren orfes ni de la zona de conflicte.

No deixa de tenir la seva transcendència que sigui una ONG Francesa. El passat més de juliol Nicolas Sarkozy va viatjar a Dakar on va posicionar la política exterior francesa en relació a Àfrica. Des de fa unes setmanes a Le Monde Diplomatique diferents intel·lectuals africans responen al discurs de Sarkozy. El títol del debat és persisteixen els prejudicis contra Àfrica.

Entre els articles més destacats he trobat el de Augusta Conchiglia, en el que contraposa una visió pessimista de l’economia africana

« Le diagnostic avancé par les « afro-pessimistes » est sévère : l’Afrique est en « faillite », et son avenir est compromis pour des générations. La responsabilité des régimes locaux incompétents ou corrompus – incontestable – efface de plus en plus celle – pourtant réelle – des Occidentaux. Signe des temps : un consensus grandissant entoure les théories qui pointent les tendances « suicidaires » de l’Afrique. Des essayistes africains s’en étaient d’ailleurs fait les précurseurs en théorisant, au début des années 1990, le « refus du développement » manifesté par le continent noir ou la nécessité pour lui d’un « ajustement culturel » (2) !

Amb una altra visió més optimista.

« Le décollage de l’Afrique exige selon Foirry une révolution longue et difficile. Elle est déjà en cours un peu partout, précise-t-il, sous l’impulsion de la jeunesse et des populations urbaines devenues majoritaires. Elle ne sera terminée que lorsque les pays seront démocratiques, la dépendance réduite vis-à-vis de l’aide, les sociétés « désinformalisées », les activités et les emplois modernes suffisants pour voir se développer une classe moyenne dynamique. « Il ne reste plus qu’à avancer “de toute son âme”, écrit Foirry, au lieu de la “mettre en lieu sûr”, comme disait Cheikh Hamidou Kane ! »

Crec que es fonamental la consideració final de l’article en paraules d’un economista senegalès: l’Africa no necessitar ajuda o assistència, el que necessita sobre tot és ser condiderada.